El cap als núvols

Arribo de veure la darrera del Woody Allen, la pel.lícula de Barcelona. I aquesta és una versió més de la crítica del públic de peu pla. A mi m’ha semblat una autèntica obra del director de Nova York, del seu estil, un argument simple, una complicació una mica kafkiana de la realitat, ambients suggerents, alguna petita genialitat en el diàleg ( només alguna ), una musa, i un final surprenent.

La musa és la habitual en les darreres pelis del Woody Allen, la Scarlett Johanson. Els ambients, la Barcelona d’encàrrec que tant bé va pagar l’Ajuntament de Barcelona a un director americà. La fotografia d’exteriors una pena, amb tot el profit que se’n hauria pogut treure de les vistes de Barcelona des del Tibidabo i des del MNAC. Els interiors típics de les seves pel.lícules, amb una llum groga molt acollidora dels Quatre Gats, per exemple. Les cases que surten al film, tothom les voldria mirar per una estona, i la resta  la Barcelona gaudiniana per excel.lència.

Les frases, alguna de molt bona, com la actuació del pare del Bardem, el poeta, que prefereix no publicar la seva obra per no esser putinejada per la crítica. La actuació de la Penélope, genial, en el seu estil, aqui en un paper de neurótica-depresiva-col.lèrica-bohèmia-artista. Opina que la relació perfecta és aquella que ha quedat inacabada.

El guió, narrat per una veu en off, et deixa admirar els ambients, i fixar-nos en els detalls. Les cases i palauets amb les taules als jardins en els més típics ambients de la Toscana donen un toc mediterrà a la pel.lícula. A les taules no hi manca el ví en magnífiques copes de vidre; tampoc el pà amb tomàquet ni les buganbílies en els jardinets d’estiu d’exteriors.

No hi apareix el Sr Allen ( ni falta que hi fa ), però hi veiem d’esquitllada a la Lloll Bertran, i dels títols de crèdit del final no hi hem sabut veure ni el Joel Joan, ni l’Abel Folk, ni en Joan Barril.

El final no us el desvetllaré, però em sembla que aclareix moltes emocions: sobtat i decisiu; i desperta del lletarg al aficionat que esperava d’aquesta pel.lícula alguna cosa més. En realitat l’Ajuntament volia una obra per promocionar la ciutat, i el director una peli més per exportar a Europa. I els expectadors només volíem passar una bona estona i calmar la nostra curiositat des de fa més d’un any…

Tweet

Tinc a casa un bon grapat de llibres per aprendre a fer de mare. Llibres que parlen  de l’embaràs, d’exercicis post-part, de la cura dels nadons, de llibres de fotografíes de nens petits, de la educació de l’adolescent, de les mares perfectes, de la parella perfecta, de psicología infantil, de com educar als fills, de…

Però potser no he passat els exàmens, i no he tret gaire bones notes. Perquè fer de mare perfecta, d’aquelles d’excel.lent, és molt difícil!

I davant els nous reptes, sempre em queda el dubte de si la resposta ha estat la correcta, la reacció ajustada a la realitat, i la decisió encertada.

No és que no tingui cultureta. Potser és que he llegit massa, i segons l’escola, t’aconsellen un tarannà diferent. Potser llegir massa et dona cultura suficient per a poder pensar per a tú mateixa, però també et fa dubtar més. He educat com m’han ensenyat a mi, i com em sembla que han fet malament en la meva pròpia educació, tal com m’hauria agradat que m’haguéssin educat.

Només em salva l’amor que tinc als meus fills, igual que fa tota mare, i que decideix en cada moment el millor en funció d’aquesta gran estimació. A partir d’aquest sentiment d’amor profund, irrenunciable, fidel i davant tota conseqüència penso que n’hi hauria d’haver prou.

Però si no ets una mare perfecta en decisions importants, et pots sentir molt i molt abatuda…

Tweet

Tinc a casa un bon grapat de llibres per aprendre a fer de mare. Llibres que parlen  de l’embaràs, d’exercicis post-part, de la cura dels nadons, de llibres de fotografíes de nens petits, de la educació de l’adolescent, de les mares perfectes, de la parella perfecta, de psicología infantil, de com educar als fills, de…

Però potser no he passat els exàmens, i no he tret gaire bones notes. Perquè fer de mare perfecta, d’aquelles d’excel.lent, és molt difícil!

I davant els nous reptes, sempre em queda el dubte de si la resposta ha estat la correcta, la reacció ajustada a la realitat, i la decisió encertada.

No és que no tingui cultureta. Potser és que he llegit massa, i segons l’escola, t’aconsellen un tarannà diferent. Potser llegir massa et dona cultura suficient per a poder pensar per a tú mateixa, però també et fa dubtar més. He educat com m’han ensenyat a mi, i com em sembla que han fet malament en la meva pròpia educació, tal com m’hauria agradat que m’haguéssin educat.

Només em salva l’amor que tinc als meus fills, igual que fa tota mare, i que decideix en cada moment el millor en funció d’aquesta gran estimació. A partir d’aquest sentiment d’amor profund, irrenunciable, fidel i davant tota conseqüència penso que n’hi hauria d’haver prou.

Però si no ets una mare perfecta en decisions importants, et pots sentir molt i molt abatuda…

Tweet

El primer que em ve al cap quan em pregunten si treballo, és contestar que a més de treballar faig feina. Companys de la meva professió treballen les mateixes hores que jo, fan la mateixa feina, i es consideren uns professionals. Quan arriben a casa, la seva dona els ha preparat l’abastiment, la logística i el manteniment de la llar i de la família.

Jo sovint vaig de bòlid a la feina, per acabar-la a temps, perquè després haig d’anar a comprar, a cuinar, a netejar i a governar la família. Es clar que tinc ajuda ( només faltaria amb només adults a casa), però sempre sóc jo la que vaig al davant.

Ja s’ha parlat prou de les funcions de la dona treballadora: que si ha de ser cuinera, compradora, dona de fer feines,  jardinera, decoradora, economista, contractista, ( i sobretot dona treballadora) i en la vessant de mare ha de ser moltes coses més: educadora, mestra, infermera, psicòloga, guàrdia-24-hores, relacions públiques,l ectora, informadora ( és a dir mare…), i en quan a parella no diguem, i en quan a persona una llista llarguíssima.

Penso que el mateix s’hauria de poder dir dels homes. Els nois moderns ja ho fan ( i alguns millor que algunes dones) Però de moment el que més destaca és aquella part de la societat que considera a les dones més aptes per les feines de la casa i la família. 

Quan parlo d’aquest tema amb alguna reunió d’amics, els nois sempre protesten: ei-diuen- que jo faig més coses que no pas dius eh!

Llavors presumeixen d’ajudar a parar taula, d’ajudar quan van al mercat, de fer la declaració de la renda, de baixar les escombraríes, d’anar a comprar l’aigua…

Però una ajuda sempre és puntual, primer és l’ofici ( son professors, informàtics, contables…), i després la feina ( de casa, s’enten). I si no s’arriba a tot arreu,-diuen- doncs no s’hi arriba i prou. El primer és complir amb l’ofici…

Jo mateixa, en acabar amb el meu ofici, no puc abandonar en la feina de casa, no podem deixar de dinar, o de beure aigua, o de baixar escombraríes. Has de treballar el doble, o gestionar la imaginació: que t’ho portin a casa, fer dinars ràpids, però nutritius, resoldre reparacions per telèfon, demanar ajuda a una amiga…

Els meus amics-nois em diuen que si no poguéssin, potser ells també faríen el mateix que jo. Però que la seva dona ja els hi resol. Llavors son elles que em miren, i amb la seva mirada entenc que aquesta és una polèmica repetida, que no cal donar-hi voltes ni fer més reivindicacions, que el món de les idees i de la realitat són distanciats. I que per discutir hi ha idees sempre per a defensar el teu punt de vista, sigui quin sigui. I que pels nois que tenen un bon ofici i el fan bé, els ocupa moltes hores, i no els vinguis amb reivindicacions domèstiques que ja teníen resoltes. I que aquesta és una batalla que la majoria de les dones de la nostra edat ja tenim perduda. 

Amb la mirada, els contesto que hem de fer servir alternatives que no siguin les reivindicacions orals; hem de fer servir la astúcia de dona per a sobreviure…

Tweet

Aquest no és un blog de cuina, tot i que de tant en tant hi poso una recepta senzilla d’aquelles que sempre surten bé. Recordo que una mestra m’havia dit: escriu només sobre el què saps de debó. Quanta raó tenía: quan una cosa la saps bé, no t’has de preparar ni guions ni esborranys. Ets capaç de parlar en públic d’aquell tema, o inclús també escriure un post en directe, sense corregir massa.

Aquests dies he practicat amb el pastís fred de verdures: una mena de mousse freda que pot servir de primer plat, envoltada d’amanida d’enciam; o de segon plat al costat de peix al forn; o d’aperitiu acompanyada de torradetes petites…

És una mousse que es fa al forn al bany maría, amb un motlle d’aquells de plum-cake d’alumini. Però, evidentment, es pot adaptar a d’altres motlles i d’altres materials més moderns ( de silicona?). La recepta original és la seguent:

Recepta d’un pastisset de verdures, per a 4 persones ( més o menys…)

Posar en vas de batedora 3 ous i batrel’s. Afegir un tetrabrick de 125 ml de crema de llet per cuinar i batre. Afegir una llauna ben escorreguda de cors de carxofa i batre ben fi. Finalment posar-hi un polsim de sal, de pebre i unes gotetes de llimona com a antioxidant, batre-ho bé i abocar-ho al motlle.

Posar aigua en una cassola de fang i a dintre a manera de bany maria el motlle amb la preparació tapat amb paper d’alumini ( perquè no es ressequi massa). Deixar-ho al forn fort per a pastisseria durant 45 min i desmotllar-lo en un plat perquè es refredi. Un cop fred posar-ho a la nevera fins l’ hora de consumir-lo.

La recepta original es pot variar amb bons resultats amb d’altres verdures, i fins i tot amb 3 llaunetes de tonyina amb escabetx ( el resultat del pastís de tonyina és exquisit).

Si no tens crema de llet es poden posar 100 cc de llet sencera i un tallet de mantega.

Es pot aromatitzar amb herbes, una culleradeta d’oporto, o all-i-julivert o al vostre gust…

Les verdures es poden combinar, de tal manera que a la mescla d’ous i llet es poden fer trossets de verdures com porros, carbassons, pastanagues…

Un cop tens el pastís desmotllat (cal una mica de cura en treure’l del motlle, potser amb un ganivet esmolat desenganxar-lo de les vores), es pot cobrir amb una salseta de colors, i guarnir-lo amb pèsols, pebrots del piquillo, o altres verdures.

La salseta pot ser de pebrot del piquillo amb oli, o d’alvocat amb gotes de llimona…

Per a servir-lo al plat es talla, un cop fred, a llesquetes. Es guarneix amb la salsa i l’acompanyament, tal com l’imaginació ens inspiri.

Que us aprofiti, i a veure si ens surt a gust de tots aquest plat fresc de finals d’estiu.

Tweet

Fa més de dos anys que tinc aquest blog, i de vegades penso que no val la pena escriure més. Penso que em repeteixo, en el fons continuo sent la mateixa i pensant sempre el mateix.

Ahir vaig anar al cinema per veure si em treia de sobre aquest avorriment, aquesta baixa energia que arrossego fa unes setmanes per varies causes. Vaig triar " La isla de Nim", perquè em semblava una bona opció substituir l’avorriment per una mica de fantasia ni que sigui infantil.

El cinema era ple de pares amb nens: perfecte, vaig pensar, és el que necessito. L’argument de la pel.lícula és del tot increïble ( que n’esperes d’una peli d’aventures?), però el que em va agradar van ser els ingredients màgics: anar a viure a una illa deserta només amb la família. Dedicar-se només a treballar per internet ( on és el servidor?, per mòbil? amb un aparell generador que funciona amb gasoil?), menjar només el que et dona la illa ( i esperant cada mes l’arribada del vaixell proveïdor ! ).Els detalls son per fugir de la realitat, i deixar-se de pensar amb problemes terrenals. La filosofia era el què contava: aillats en una illa deserta, auto-abastiment, cap perill exterior i en perfecte equilibri amb l’entorn i la natura.

Val, aquest és un recurs que serveix per viure un temps. No pots viure sempre aillat, i si ho estàs és que has de fer alguna cosa per evitar-ho. Viure en una illa deserta, igual que viure en una masia, o en plena ciutat tot sol, o viure sol en qualsevol lloc és una opció només reservada a uns quants però pocs. Els altres a la força ens hem de socialitzar amb altre gent que també voldríen estar sols de vegades.

El clàssic de la illa deserta ha estat molt vigent sempre a la nostra imaginació ( que t’enduríes a una illa deserta?) Un hotel de cinc estrelles diuen els sibarites, a la meva parella diuen els recent enamorats, un bon llibre diuen els intelectuals, una avioneta amb pilot diuen els pràctics…

A la pel.lícula hi ha una escena en que es veu a la protagonista, la Jodie Foster, sortir de casa seva per agafar un avió que la portarà a la Polinèsia: es veu el globus de la Terra con gira fins arribar al seu destí: al mig d’una illa al Pacífic.

Si voleu que us digui un secret, és el que jo faig quan vull evadir-me d’aquest món avorrit i sempre el mateix. Agafo el Google Earth i des del espai conegut del meu carrer- de casa meva- hi poso la direcció d’una illa o d’un lloc ben llunyà. El programa s’allunya de casa meva i em porta a la velocitat de la llum al lloc que he triat. Ja he sobrevolat les Seychelles, i és com si amb un bitllet de low-cost hagi donat la volta al món en el temps que el meu cap de la fàbrica ha anat a prendre un cafè...

Tweet

Aquesta setmana ens vam trobar amb una amiga de tota la vida, la qual es tot un model per a mi mateixa. Començant a parlar de tot en general, tal com ho solem fer, vaig veure que necessitava comunicar-me amb urgència alguna cosa terrible. Les nostres converses havíen estat fins llavors, molt quotidianes, intrascendents, i jo pensava que la seva vida era del tot perfecte, i ella mateixa també. La conec molt bé, igual que al seu home, i per a mi son tots dos encantadors, equilibrats, educats i certament intel.ligents i potser feliços.

Doncs no, com us podeu imaginar després del pròleg. No son feliços, passen per una crisi en la seva relació, la qual fa trontollar tota la seva família. Ella em va explicar els seus motius, amb tot luxe de detalls i de situacions, i també em va dir el què en pensava el seu home, segons el seu punt de vista.

Jo la vaig escoltar una bona estona, perquè en prou feines em deixava badar paraula, amb tota la emoció continguda que em va deixar anar. Les crisis de parella són així: molta emoció continguda, que s’expandeix quan trobes algú que accedix a fer de receptor i escoltar.

Reconec que vaig pensar-hi durant un parell de dies, preocupada per la seva situació, com si alguna cosa m’afectés personalment. O com si de la meva reflexió en depengués la ressolució dels seus problemes. Em semblava un problema de primera necessitat: ressoldre la seva crisi, i tranquil.litzar la meva amiga.

Després de dues nits dormint malament, vaig arribar a la conclusió de que els seus problemes eren del tot banals. A qui se li podia acudir dir que la meva amiga cuidava poc la cuina? o que era poc detallista? o que dedicava poc temps a la parella i als fills? Això és el que li recriminava el marit. Jo en sóc testimoni de la cura que posa en les coses, del entusiasme envers els detalls, d’una taula ben parada amb àpats originals i ben cuinats, de la seva generositat en les invitacions als amics, sempre a la seva llar per no descuidar ni home ni fills. No entenia aquell cop baix, en el que jo pensava que només es podia parlar amb excel.lència de la meva amiga. 

El mateix em va semblar de les acusacions d’ella envers el seu home. Que era poc  exigent, que era massa tolerant etc. Una sèrie de raons que em van semblar més virtuts que no pas defectes.

En resum, vaig pensar que la discussió o simplement el distanciament eren causa d’un profund avorriment, fruit del temps, i de tants anys plegats. Una crisi de quotidianitat i de fer sempre el mateix, encara que tot fós el millor del millor. I que calia a vegades una crisi per fer un cop de puny a la taula per fer-se escoltar i reinvindicar un canvi, fós el que fós.

Així anava jo decidida a consolar la meva amiga, amb raons i conclusions de la meva profunda reflexió. Un cop la vaig trobar i ens vam saludar, el primer que em va dir és: ja hem fet les paus amb en Pau. I va passar a parlar-me d’un altre tema.

Perquè ens fiquem a la vida dels altres si tenim els nostres propis problemes a resoldre? Es sentirà la meva amiga culpable d’haver-me fet saber tot el què sé? No hi ha resposta, la vida continua…

Tweet

La verdadera energia que mou el món no és el combustible, sinó la energía de les persones, com vaig dir en un post anterior. Quan aquesta energia no flueix adequadament, l’entorn de la persona es resent sensiblement.

Ara, avui, estem en un punt de decepció, de dubte, d’incertesa pel que serà en nostre futur laboral. No tenim prou feina, estem avorrits, i sense ganes de treballar. Tenim mandra, i a més estem cansats i decepcionats. Esperem amb certa por la nova direcció d’Empresa, que ens ha de treure del desencís.

Aquest estat d’ànim influeix en la nostra autoestima, i ens pensem que amb la crisi no serem capaços de tirar endavant encara que sigui amb nous projectes. El futur és una incògnita, ara més que mai es necessita fe, empenta, inventiva i excel.lència. En som conscients, però en el estat letàrgic en què estem, ho veiem utòpic.

Els més vells només pensen en aguantar uns anys per arribar a la jubilació. Però si les coses es posen difícils es jubilen ara mateix, diuen. Els més joves pensen en canviar de gremi i buscar-se la vida amb les noves tecnologíes. Els de mijana edat, com jo, estem en un impasse: la major experiència la tenim en aquest gremi, pero encara som capaços d’aprendre alguna cosa més. Tots voldríem consultar l’oracle per saber amb sabiduría el què més ens convé. Però mentrestant esperem. Esperem que els nous propietaris posin les cartes i el joc sobre la taula, per saber quines seran les normes a partir d’ara. La espera ens omple d’incertesa, pensant que tot temps futur pot ser pitjor.

Ja hi van haver acomiadaments. Els que quedem hauríem de fer rutllar la Empresa com si res no hagués passat. Necessitarem més recursos, inversions, maquinària, formació… I ja veurem qui inverteix en els temps que corren…encara que sigui primordial invertir precisament ara en els temps que corren…

Tweet

La verdadera energia que mou el món no és el combustible, sinó la energía de les persones, com vaig dir en un post anterior. Quan aquesta energia no flueix adequadament, l’entorn de la persona es resent sensiblement.

Ara, avui, estem en un punt de decepció, de dubte, d’incertesa pel que serà en nostre futur laboral. No tenim prou feina, estem avorrits, i sense ganes de treballar. Tenim mandra, i a més estem cansats i decepcionats. Esperem amb certa por la nova direcció d’Empresa, que ens ha de treure del desencís.

Aquest estat d’ànim influeix en la nostra autoestima, i ens pensem que amb la crisi no serem capaços de tirar endavant encara que sigui amb nous projectes. El futur és una incògnita, ara més que mai es necessita fe, empenta, inventiva i excel.lència. En som conscients, però en el estat letàrgic en què estem, ho veiem utòpic.

Els més vells només pensen en aguantar uns anys per arribar a la jubilació. Però si les coses es posen difícils es jubilen ara mateix, diuen. Els més joves pensen en canviar de gremi i buscar-se la vida amb les noves tecnologíes. Els de mijana edat, com jo, estem en un impasse: la major experiència la tenim en aquest gremi, pero encara som capaços d’aprendre alguna cosa més. Tots voldríem consultar l’oracle per saber amb sabiduría el què més ens convé. Però mentrestant esperem. Esperem que els nous propietaris posin les cartes i el joc sobre la taula, per saber quines seran les normes a partir d’ara. La espera ens omple d’incertesa, pensant que tot temps futur pot ser pitjor.

Ja hi van haver acomiadaments. Els que quedem hauríem de fer rutllar la Empresa com si res no hagués passat. Necessitarem més recursos, inversions, maquinària, formació… I ja veurem qui inverteix en els temps que corren…encara que sigui primordial invertir precisament ara en els temps que corren…

Tweet

La verdadera energia que mou el món no és el combustible, sinó la energía de les persones, com vaig dir en un post anterior. Quan aquesta energia no flueix adequadament, l’entorn de la persona es resent sensiblement.

Ara, avui, estem en un punt de decepció, de dubte, d’incertesa pel que serà en nostre futur laboral. No tenim prou feina, estem avorrits, i sense ganes de treballar. Tenim mandra, i a més estem cansats i decepcionats. Esperem amb certa por la nova direcció d’Empresa, que ens ha de treure del desencís.

Aquest estat d’ànim influeix en la nostra autoestima, i ens pensem que amb la crisi no serem capaços de tirar endavant encara que sigui amb nous projectes. El futur és una incògnita, ara més que mai es necessita fe, empenta, inventiva i excel.lència. En som conscients, però en el estat letàrgic en què estem, ho veiem utòpic.

Els més vells només pensen en aguantar uns anys per arribar a la jubilació. Però si les coses es posen difícils es jubilen ara mateix, diuen. Els més joves pensen en canviar de gremi i buscar-se la vida amb les noves tecnologíes. Els de mijana edat, com jo, estem en un impasse: la major experiència la tenim en aquest gremi, pero encara som capaços d’aprendre alguna cosa més. Tots voldríem consultar l’oracle per saber amb sabiduría el què més ens convé. Però mentrestant esperem. Esperem que els nous propietaris posin les cartes i el joc sobre la taula, per saber quines seran les normes a partir d’ara. La espera ens omple d’incertesa, pensant que tot temps futur pot ser pitjor.

Ja hi van haver acomiadaments. Els que quedem hauríem de fer rutllar la Empresa com si res no hagués passat. Necessitarem més recursos, inversions, maquinària, formació… I ja veurem qui inverteix en els temps que corren…encara que sigui primordial invertir precisament ara en els temps que corren…

Tweet