El cap als núvols

El temps de tardor ens ha agafat de sobte desprevinguts. Aquest dia gris i fred, de tarda curta i emboirada ens convida a quedar-nos a casa, abrigar-nos i engegar la calefacció. O a seure còmodament a fer el cafè calent, fer el sudoku del diari mentre escoltem les darreres notícies de la crisi. O potser a llegir tranquilament aquell llibre tan interessant que tenim pendent. Aquesta és una triste tarda de tardor…

Però em sembla que per sobreviure a la tristesa i arribar a demà, millor tancar-se a la cuina, engegar el forn i fer uns quants panellets, que van ser inventats per fer d’aquestes tardes una excusa per no passar fred, ni gana, ni estar avorrits a casa.

La recepta de panellets és coneguda a tot arreu: ametlla picada i sucre a parts iguals, fer boletes, guarnir-les i posar-les al forn calent uns minuts fins que siguin daurades. El guarniment més típic és el panellet de pinyons: es suca la boleta de masa amb clara batuda, i es passa per un plat plé de pinyons, mentre amb el palmell de la mà s’acaben d’encastar bé. Després es pinten amb el rovell per donar dins el forn el color daurat.

Altres propostes clàssiques són afegir-hi ametlla picada per sobre, una avellana, mitja cirera confitada, un tros de codony, o també barrejar a la pasta una mica de coco ratllat, una cullerada de cafè soluble, o de cacau en pols…

No us oblideu de fer-ne força. Que durin fins al vespre ( perquè els tasti tota la família), que n’hi hagi per divendres al vespre i per dissabte per dinar, i que sobretot en pugueu donar als fills, als pares, als sogres i als amics. Per  tots aquells que no s’hauràn passat la tarda a la cuina entretinguts amb els panellets, però que els agrada atipar-se’n.

Tweet

Ahir, com cada dissabte vaig anar a proveir la nevera, el rebost i el congelador. Vaig acudir doncs al forn, al mercat, al supermercat i a la botigueta del meu carrer. Un cop a casa, mentre endreçava el menjar de les bosses al seu lloc em vaig preparar un cafè. Vaig dubtar entre el cafè de Colòmbia i el d’Equador, podia triar. Però un cop el prenia vaig intentar esbrinar d’on veníen els aliments que havía adquirit aquell matí.

A mi a la botigueta del meu carrer compro a granel i em deixen triar entre nous del pais i de Califòrnia, entre figues d’aqui i de Turquia, o d’avellanes de Reus, pinyons del pais o de fora. Lo d’aqui sempre és més car, però m’asseguren que és millor, jo em deixo aconsellar i faig pais.

Però el que adquireixo al supermercat ve amb força embolcalls etiquetat i amb nominació d’origen. Les prunes pel pollastre són de Xile, les panses i figues de Turquia, el coco pels panellets de Thailàndia, els pinyons de Xina. A la peixateria vaig veure l’origen del peix: els calamarsets pel arròs de la Índia, el lluç de Tanzània, els popets de Xile, i altres peixos de Xina, només els escamarlans del Mediterrà ( nord o sud?). No és que no ho sabés, però ahir hi vaig prestar atenció. El que mengem vé de tot arreu.

Avui dia la nostra dieta no està subjecta als productes de temporada, com estava al temps dels nostres avis, que només menjaven productes de la terra i al seu temps. Ara trobem de tot en tota època gràcies a varis mecanismes de mercat: les neveres, hivernaders, transports urgents i sobretot la globalització.

A mi m’agrada anar als mercats locals, em sembla que el que et vénen és collit de la seva terra. Però no sempre és així, cada cop s’acostumen més a tenir el client content amb productes diferents que adquireixen a Mercabarna i que prové de qualsevol lloc del món.

Si les prunes de Xile que hagués comprat ahir reflectisin el valor de collir, conservar, empaquetar i enviar a preu d’aqui, em seríen prohibitives pel preu. Però no va ser així, potser són més barates que aqui. Aquest tema em fa reflexionar molt, encara que sé la resposta: no a tot arreu hi ha els mateixos sous ni càrregues socials, ambientals, impostos…

Anem massa depresa a comprar. A mi potser em caldria una reflexió més profunda de quin és el contingut de la bossa d’anar a comprar. No sé què pensar, només que hi ha pagesos arreu del món que les deuen passar ben magres. Igual com amb el cafè solidari, tant m’és que sigui de Colòmbia i d’Equador. Aquí no cultivem cafè, però penso que els qui el cultiven tant si són d’un lloc o de l’altre, s’han de poder guanyar la vida dignament, per poder jo assaborir-ne una tassa.

Tweet

Aquest post va de cuina. Us aviso, perquè encara que us explicaré anècdotes, hi ha receptes de pizza.

L’any que vam anar de vacances a Itàlia, el fill gran, en edat adolescent, va accedir a venir amb nosaltes amb la condició de dinar i sopar pizza tota la setmana. Vam accedir, per marxar junts, pensant que s’avorriria aviat. No va ser així, raó per la qual vam veure tot tipus de pizza diferent, en tota mena de restaurants italians. Vaig aprendre molt com a cuinera, almenys per el.laborar un cop a casa, la nostra favorita: la pizza de la casa nostra.

Per dues pizzes, possar dintre un bol gran de tupperware 200 g de farina tamissada, 30 g de mantega fosa a baixa temperatura a la que s’ha dissolt 30 g de llevat natural de pa, i un polsim de sal. Es posa la tapa i es sacseja fins que els ingredients son mesclats. Després s’obre, i s’acaba treballant a mà fins aconseguir una pasta fina que es deixa reposar dues hores en un lloc tèbi tapada amb un drap de cuina net i humit.

Al cap de dues hores es treballa de nou, s’estira amb el rodet i se li dona forma del plat on s’ha de servir. A partir d’aqui ja es pot guarnir al gust, sempre amb una base de salsa de tomàquet, els ingredients ruixats amb un bon raig d’oli d’oliva, orenga en pols, polsim de pèbre i formatge mozzarela per fondre.

Aquesta recepta surt molt bé, i molt bona…però t’hi passes tota la tarda en fer la pasta, reposar, estirar i guarnir. El resultat val la pena per una pizza de dissabte, i per bona colla de gent, així com per provar la teva creativitat.

Però alguna vegada, amb els nens, per intentar colar algun aliment nutritiu, vaig inventar la pizza ràpida: una base de puré de patata, a la que s’afegia per sobre un guarniment de pizza que impedia veure la base.

Aquesta setmana he preparat la pizza amb una base més lleugera, que no atipi tant al vespre, i que l’aliment el doni el guarniment i no el pa. Es tracta de fer una base de crêpe, fina i lleugera i s’acaba com una pizza al forn. Per a 4 pizzes poso 100 g de farina tamissada, 2 ous i 200 cc de llet, un polsim de sal i es fa la crêpe a la paella ample ( amb una mica d’oli i un volta i volta)

El guarniment el què vulgueu, però sempre començant amb salsa de tomàquet escampat a la base, i acabant amb formatge mozzarella, aromatitzant amb un raig d’oli d’oliva, polsim de pèbre, orenga i els ingredients que li donaran nom.

Proposo d’inventar noms sugerents per les vostres pizzes personalitzades, que lliguin amb els ingredients que tingueu a casa: verduretes, pernil, ou, bolets, marisc, olivetes etc. 

Això de fer pizzes a casa, és un treball d’art d’autèntica creativitat per fer en família un dissabte a la tarda.

Que us aprofiti!

Tweet

Venint a treballar per la ronda, a la vora d’el riu sense aigua clara, les veig de dues en dues o de tres en tres. Es distingueixen que van a caminar perquè no porten bossa, i els braços els pengen acompassats a costat i costat del cos. Són les caminadores de totes les hores del dia: dones entrades en anys, sobrades de pes, i vestides de diari. Moltes no calcen ni vambes, ni porten pantalons de xandall, ni roba d’esport. Surten de casa acompanyades de veïnes, amigues o parentes, sense cap extra ni cap nosa a sobre, simplement perquè s’han posat d’acord d’anar a caminar.

Un dia algú els va dir que s’havíen de cuidar. Les van advertir dels perills de l’obesitat, i les van aconsellar una dieta. Hi havíen aliments prohibits, i aliments tan obligats que si te’ls menjaves regularment t’aprimaríes. Ah sí! i també hi havía l’exercici: havíes de caminar una hora cada dia a pas enèrgic.

I elles van complir: es van començar a cuinar les verdures a la seva hora, a menjar fruita tres cops al dia, a prendre infusions diurètiques, a suplements alimenticis de botiga de dietètica, van començar a conèixer la llet de soja, els iogurts descremats i el té verd. I es van organitzar per les caminades a la vora del riu, simplement perquè la vorera era ample,  hi havíen pocs trencalls pels cotxes i cap botiga per a encantar-s’hi.

Les matineres hi van a quarts de vuit, quan s’hi comença a veure la llum. D’altres després d’esmorzar i posar ordre a la casa. Algunes els sembla millor després de dinar, amb l’escalfor del sol, i les tardaneres hi van al captard, quan la feina és feta i el sol encara hi té presència. Jo les veig a totes hores, i les conec.

Potser mai ningú les hi havía dit que això s’havia de practicar tota la vida? Pensen perdre pes o guanyar salut? Jo, mentre circulo en cotxe i les avanço, penso que els homes que caminen no van de dos en dos, van sols. I que les dones que caminen a totes les hores el que guanyen i no havíen hi pensat és millor salut mental. No perderan pes, però arribaran alleugerides de problemes un cop siguin a casa.

Tweet

La meva professora de ioga, a la que vosaltres ja coneixereu perquè em refereixo a ella molts cops, em va donar una vegada un consell molt útil: el de saber respirar.

Ella és una dona d’aquelles que es fan mirar, pel seu tipus esbelt, que es fan escoltar per la saviesa que transmet, i que es fa admirar per la aplicació a la seva vida dels mateixos consells que dóna.

Un cop que jo estava molt angoixada per circumstàncies laborals, em va dir que fos allà on fos, agafés aire lentament pel nas, omplís del tot els pulmons, tanqués el diafragma ( el que fa relaxar la musculatura del pit), i deixés anar més lentament encara l’aire encaixat juntament amb tots els pensaments tòxics que tenia al cap. Ho vaig provar, i efectivament, després de practicar aquesta filosofia tantes vegades, puc assegurar que l’aire té aquest efecte relaxant.

Un altre vegada, a peu pel Pirineu, ja no podia amb la meva ànima. Em vaig parar, vaig mirar la bellesa del paissatge, i vaig repetir aquesta respiració tonificant. Em vaig refer, vaig pensar en la sort que tenia d’estar en aquell lloc, i em vaig animar a continuar. L’aire és l’energia de les cèl.lules.

La meva llevadora de capçalera em va ensenyar a respirar quan esperava el meu primer fill. Fins aquell moment ningú m’ho havia explicat mai, però vaig pensar que aquell sistema era només útil pel moment del part. Més endavant, a les classes de ioga vaig aprendre que és un sistema natural de vida, i que hauria de ser un aprenentatge bàsic en la pràctica de tota gimnàstica, de tots els esports, i de totes les teràpies.

Avui encara, passejant per les vinyes del Penedés,després d’una sobretaula i de donar voltes i voltes a la crisi, davant d’aquell magnífic paissatge, m’he parat un moment de la excursió, he agafat aire fent una respiració creativa ,  he fet parar al grup  que ens acompanyava  i he exclamat que l’observació de tanta bellesa ja ens hauria d’alimentar bona part de la setmana. Tothom ha rigut…només la meva professora de ioga m’ha dedicat un somriure de complicitat.

Tweet

De tractar amb gent jove, ja ho té això: estàs al dia en novetats i sobretot de preus dels nous capricis. Al meu voltant els meus fills ja tenen els nous ordinadors ( imprescindibles per les seves carreres universitàries), però també els ipods, mòbils i gps’s per a divertir-se, comunicar-se i orientar-se ( i no quedar-se enrera d’aquest afany consumista, faltaría…)

Per això quan la meva neboda em va preguntar sobre el facebook, no em va sonar extrany, encara que no en tinc.( Jo tinc un blog, li volia dir…però vaig callar, perquè ella també en té un de molt xulo)

Les noves tecnologíes ens arrasen, ens invadeixen a passos de gegant. I no saber del què es parla, et fa sentir fora de rotllo, diferent, és a dir… gran! Sí fins i tot el meu pare de 80 anys està aprenent amb l’ordinador a fer anar l’excel!

Jo, d’acord amb el meu estil em decanto per les tecnologíes que no consumeixen ( o consumeixen el mínim) El telèfon fixe ( hores i hores amb les amigues), internet ( amb la tarifa plana d’ASDL pagues el mateix tot el dia, i pots treure-l’hi molt de suc), el blog ( una eina de comunicació més curativa pels mals que l’ibuprofè), el google Earth ( pots anar a tot arreu sense sortir de casa ni gastar), el Publisher ( he descobert aquesta eina de Microsoft per fer felicitacions personalitzades, diplomes per festes, enmarcar fotografíes etc), i ara també el facebook, una eina per tal de comprobar si amb amics dels amics dels teus amics algun dia em puc comunicar amb els meus herois favorits.

Tot és posar-se a la feina per intentar-ho!

Tweet

Quan era petita, a l’escola de monges deien que fer un sacrifici era enfortir l’ànima. No distinguien entre privacions o sacrificis, entre mortificar-se sense objectius, o privar-se d’alguna cosa per aconseguir un benefici o el teu bé o d’altres persones, o per fins socials. Almenys no ho vaig entendre així.

No té sentit privar-se d’alguna cosa, sinó és per una causa ben digne.

A mi sempre m’ha agradat el cafè, n’era i en sóc una adicta amb mesura. Però quan em van dir que les adiccions no es podíen calificar de saludables, vaig renunciar-hi voluntariament per un any. Durant tot l’any dia per dia no vaig pendre cafè, vaig resistir i vaig sobreviure. Cal a dir, que vaig aprofitar la circumstància del meu embaràs, i el sacrifici podia valer la pena. Després hi vaig tornar.

Moltes persones estan obligades a renunciar a alguna cosa, per motius concrets. A certs aliments, les que son al.lèrgiques, a la quantitat i a la varietat, les que estan a dieta, però no em refereixo a aquestes renuncies poc significatives.

Si reflexionem, tots tenim alguna renúncia a coll. Circumstàncies de la vida ens obliguen, no ens deixen triar, i tampoc em refereixo a aquestes obligacions.

Jo ara penso en aquelles persones que voluntàriament es priven d’alguna cosa per un bé comú, o per la seva realització personal, per aconseguir fites, per donar als fills una vida millor, i ho fan d’una manera altruista, voluntària i sobretot positiva. 

Ara em ve al cap, sense que serveixi de precedent, la vida d’una monja que vaig conèixer quan vaig fer de voluntària en una festa. Era una velleta amabilísima, treballadora i amb una cara sempre contenta. A la seva edat sempre estava somrient, explicava histories de la seva vida amb una intenció sempre positiva. Vaig pensar que era una verdadera monja amb vocació: renunciava a la seva pròpia vida, per fer més agradable la vida d’aquells vellets de l’asil. La seva actitud davant la vida ha estat per a mi sempre un referent.

Ho dic perquè no era aquesta la percepció que jo tenia de les monges que m’havíen educat a l’escola. La majoria d’aquelles dones sempre feien mala cara, estaven a punt de rondinar, i transmetíen una sensació de rigidesa àspre,enfadada i de càstig. Alguna es salvava d’aquesta definició, però normalment les altres les deixaven al marge, sense càrrecs gaire importants: eren les amables cuineres, que ens mimaven, o les més velletes, que ens explicaven històries carinyosament.

Els temps que vénen seran durs econòmicament, diuen als telenotícies. Potser  vénen temps de fer grans renúncies. O potser val més que comencem ja, pel nostre propi bé, a fer petites renúncies en la nostra vida de consums exagerats i de descontrol en  les despeses de tota mena de béns de consum. Pel nostre propi bé i del bé comú.

Tweet

Sempre m’havia fixat amb aquests politics hostils que es feien fotos donant-se la mà després d’unes conversacions per parlar de conflictes. O també en les desacreditacions de polítics d’un partit a polítics d’altres partits, i la subseguents conversacions felices al voltant d’una taula, un dinar o una televisió, com si res hagués passat. Em molestava la crítica destructiva dels polítics, però també la hipocresia en intentar arribar a acords. Per això la classe política no és sant de la meva devoció.

També em molesten les persones que s’entesten a criticar a d’altres, sobretot quan aquestes no hi son presents. O dels gestos i paraules fora de lloc, de les paraulotes i renecs, de les efusives mostres d’ensabonament o dels el.logis exagerats als morts. Desconfío de la gent que m’hal.laga sense motiu, amb gestos massa eloqüents i massa parafernàlia.

De la professió de diplomàtic, però, sempre elegant sabent estar bé al seu lloc, m’agradava. Una vegada vaig tenir ocasió de conèixer per raons de feina amb un dels directors de protocol de la casa del rei. Tot moderació, discreció i un ritme protocolari sense cap pressa.

A mi m’agradaria ser diplomàtica, perquè no?. Pensava que en tenia dots, perquè sóc prou tolerant, tranquila, reflexiva i moderada. Però aquest cap de setmana he descobert que no.

Vaig estar invitada a un sopar, en que els amfitrions van convidar la meva parella. Sabia que hi assistirien persones non-grates per a mi, i m’hauria estat fàcil posar una excusa i no anar-hi. Però em va semblar un bon exercici de diplomàcia. Em vaig equivocar de cap a peus. El sopar va ser un cúmul de declaracions les quals anaven contra la meva manera de pensar, i formulades per persones que francament em cauen molt malament, i de les quals no comparteixo cap idea.

Els homes tenien la seva tertúlia, i les dones-totes mestresses de casa- una altra. Jo tant per tant preferia posar-hi cullerada a la conversa masculina, tot i que aquelles senyores s’entestaven a fer-me confidències del tipus més banal possible, que ni compartia, i que em posaven nerviosa.

En fi, per no allargar-me, vaig descobrir una cosa molt important. Jo que em definia com a tolerant, no ho sóc tant, tinc un límit com tothom. Si estigués obligada a frequentar aquell ambient, acabaria engegant-les un dia o altre, no sóc tant tranquila. Acabaria dient a la cara el què en penso, com aquells polítics als que detesto, sense moderació. 

El que sí que em queda és capacitat de reflexió, després de la mala nit que vaig passar un cop tornant a casa. No serviria per a diplomàtica, és un difícil art a conrear. Potser potser, acabaria fent com els polítics i engegant aquella gent de males maneres a treballar més i presumir menys.

Tweet

La nostra relació havia estat de fa molts anys tensa. Per a mí la bàscula de bany era com un fiscal que m’acusava cada dia del resultat de les meves accions. De les meves accions, però també de la meva constitució. I ara penso que no n’hi havia per tant.

El metge, quan tenia quinze anys, em va diagnosticar un sobrepes de cinc quilos. Deia que amb aquests quilets de menys milloraria el meu benestar. Fins aquell moment, jo era feliç, estava totalment sana, menjava de tot el que la dieta mediterrania d’avui t’aconsella, feia esport  i no tenia cap complexe. A partir d’aquell moment em vaig sentir de cop i volta irregular. Ni malalta ni lletja, sinó irregular, i calia fer-hi un esforç per arreglar-ho. La meva mare em preparava àpats especials a base de verdura i planxa, que a mi ja m’agradaven a priori. Però els diumenges tenia prohibit menjar la pastisseria clàssica als postres. Jo em rebelava, i els meus germans petits em dèien que no ho tenia permés perquè estava gorda.

La guardiana de la meva vida va començar a ser llavors la bàscula del bany. I em deia que amb dos quilos de menys no era suficient. Que havia de continuar menjant diferent. Llavors la dieta no em va semblar tant guai.

Com que els dies seguents no vaig perdre més pes, la bàscula em va recriminar, perquè el metge no n’estaria content. Vaig haver de triar, i a base d’una dieta salvatge, vaig perdre els tres quilos que quedaven. La bàscula assentia, el metge somreia, els pantalons quedaven balders, el menjar m’esperava a taula, però jo ja no era la mateixa. Havía començat amb una obsessió pel pes, i pel menjar. Em vaig convertir en una estudiosa de totes les dietes del mercat, vaig devorar llibres, cuinar menjar de mil maneres, i assitir a totes les conferències sobre alimentació que es van fer al meu poble. Tot gràcies o per culpa de la bàscula, la policía de la meva massa crítica.

Vaig retirar-li la paraula a la bàscula tots aquests anys. Mai vaig voler saber quan pesava, perquè aquesta dada ja no m’interessa. I és una pregunta que no responc mai ni a les amigues ni a la parella. És una pregunta indiscreta, dic fent broma. No vull saber quan peso. Simplement controlo el volum segons em cau la roba que porto, el qual és subjectiu. 

Per això, després de molts anys de raure en un racó del bany, sense parlar-nos, he pensat que la convidaré a marxar de casa: només em porta mals records. Abans però, m’he pesat per curiositat ( les dones solem sucumbir al risc de la xafarderia). Curiosament tenia una percepció diferent del meu pes, i aquet cop la bàscula m’ha somrigut i m’ha dit que no pesava tant com em pensava.

M’he acomiadat d’ella amb una rialla burleta, i he pensat que el millor que podia fer era llençar-la i substituïrla per una de digital. Ja és massa tard per mentir sobiranament sobre el meu pes, per quedar bé ella, per continuar vigilant-me i recuperar la nostra relació a tota costa…

Tweet

Un cop superades les vacances, i el relax que hi hem gaudit, ara toca la dosi d’estrés anual. El setembre és el mes dels canvis i dels nous projectes: nous cursos, escoles, tornada al treball, i per a mi canvi d’Empresa. Tornarem a patir per les dates d’entrega, mostraris, novetats, objectius.

Però la vida és un equilibri entre l’estrés i el relax que necessitem els caps de setmana per tal de recuperar-nos, i continuar amb la nostra vida accelerada. Jo no sé si m’adaptaria a una vida tan relaxada que no aportés novetats, moviments i una mica de disciplina i exigència.

La autoexigència sigui en el camp que sigui ens dona vida i preocupació: estrés i satisfaccións. S’ha de treballar entre setmana, i donar el millor d’un mateix; però també el cap de setmana s’ha de saber desconectar en activitats ben diferents però alhora que exigeixin un cert esforç. No podem abandonar-nos a la rutina, a la mandra o al no-fer-res.

Avui hem vist com centenars de caminadors han fet la travessa Matagalls-Montserrat. Molts han arribat fets pols, després de 85 Km de camí de pedres. Però malgrat l’esforç, arribaven contents i cansats. Una barreja de patiment i satisfacció que és d’admirar per una activitat que a primera vista no serveix per a res. Només serveix per a un mateix, com una mena de prova física i mental, per a moure grups excursionistes, gent, i generar il.lusions a tot un col.lectiu.

Nosaltres som caminadors de cap de setmana, de vistes de mitja muntanya, d’esmorzars a mig camí, i de motxilla lleugera. Jo esbufego a les pujades, però al arribar en un prat sóc la que més al.lucina de la bellesa del paissatge, del  clima i de la gràcia de matinar i arribar a lloc. Però em meravella la gent que saben posar-se objectius difícils i els assoleixen. Els expedicionaris d’alta muntanya em sedueixen, la gent que practica escalada i altres esports de risc em provoquen certa enveja, perquè sé que mai els podré imitar. No per res, sinó per falta de valor. Cada cop hi ha més noies que s’apunten a aquests esports, i el panorama està canviant vertiginosament.

Però el post no anava de caminadors, encara que ha estat el que hem fet aquest cap de setmana: gaudir del relax de la muntanya després de l’estrés dels camins. Sinó que volia transmetre que estrés i relax són les cares de la mateixa moneda. No podem descansar a gust fins que no ens hem cansat degudament.

Una mica de moviment a la nostra vida, de novetats i de reptes, ens fa viure més intensament i ens fa aprendre què és la vida en realitat: una cursa d’obstacles ( amb premi al final…!)

Tweet