El cap als núvols

Avui, seguint la Marató de TV3, me’n adono com és de fonedissa la felicitat. Com pots passar de ser feliç avui a ser infeliç demà. Com qualsevol malaltia física o mental et pot desviar de la vida plena, i com això pot fer sofrir  la família i  l’entorn.

Però qui posseeix un entorn positiu hi té molt de guanyat. No podem ser inmunes a les malalties, però si sucumbim a la anormalitat de cos o ment i tenim una família asertiva, el patiment serà menor.

Jo penso en tots aquells que han perdut fills en accidents, en mares que han vist com algú del seu entorn enmalalteix ràpidament i mor, o ho fa lentament i no es recupera. La vida que espera a aquestes mares, pares o familiars directes, o potser parella, amics, companys.. no és fàcil.

Conec casos de persones que han contret una malaltia greu, i després d’un bon tractament l’han superat. Han recuperat la salut, però han deixat pel camí una ex-parella que no va poder suportar la situació.

També, i això és frequent, com es relativitzen els problemes, després d’haver superat una malaltia greu, i la vida s’obre amb tot un explendor que abans no s’havia descobert.

També he vist com ha canviat la vida de persones que han superat malalties greus, a millor, a muntar-se una vida més gratificant, més plena d’amor, donant-nos a tots una lliçò d’enteresa davant la vida, i un cop ho havíen recuperat tot, tenir una rebrotada de la mateixa malaltia i acabar-se’ls la vida.

Però sempre, sempre, tenir amics i sobretot família al costat, davant de qualsevol malaltia o contratemps, és un regal i una sort que no té tothom. Potser no hi haurà medicaments que controlin el virus o la malaltia, però sí que cada dia, cada instant, hi haurà paraules de suport, i d’esperança.

Tenir família i amics és el valor més gran de felicitat. No ho oblidem…

Tweet

Quan els temps van ser difícils, ens vam refugiar en les amigues: sobretot aquella persona que sempre tenía la casa oberta a qualsevol hora per escoltar. Casa seva era casa nostra, casa de totes. Ella també passava moments difícils, i entre totes ens en vam sortir.

Acabavem de perdre la feina, i no ens sobraven els diners, però recordo que vam ser felices. Ens van salvar les paraules i la companyia. Totes a la terrassa d’aquella casa massa gran per tan poca gent, però per sort prou gran per a totes.

Es pot ser molt feliç amb el mínim i suficient per a viure. Ara que tothom parla de mals moments, d’atur i de dificultats, nosaltres ja ho vam viure i ho vam superar. Teníem temps, era estiu, vam fer moltes amigues i vam entendre una mica més el significat de l’amistat i de molts altres valors. Ens havíem conegut al gimnàs a l’època de les vaques grasses ( ei, ho dic per la butxaca, no per l’estat físic!). Vam aprendre a relaxar els muscles del cos, a menjar d’una manera sana, i sobretot a relacionar-nos amb la gent no-tòxica. Això ho vam aprendre de la Montse, la professora.

Quan una tempesta de problemes en va envaïr, ens vam tenir a prop per ajudar-nos. Jo estava a l’atur, la Montse s’havia separat, i tú amiga meva, teníes a la teva mare terminal a l’hospital .

Llavors, per uns motius o altres, ens vam fer costat i sort que en vam tenir. Penso que si no hagués estat per les dificultats, no n’hauríem aprés mai més. Tots els problemes es poden superar, només s’ha d’esperar: el temps és la resposta i la solució.

Teníem els nostres fills petits, les tres. A la terrassa de casa teva hi teníem cada tarda un debat filosófic. Davant d’un cafè sense sucre donavem voltes  a mil dilemes. Fins que vam deixar el cafè i vam començar a caminar: cada tarda a un lloc diferent, a la vora del riu, a les fonts, als camins rurals, a les festes de les masíes…

Aquells temps, ara que recordem, van ser una descoberta de nosaltres mateixes. De compartir lectures, inquietuds i experiències. Amb una simplicitat extraordinàries vam descobrir què de bó tenia la vida, i que n’és d’especial una bona amistat.

Ara després de tants anys, recordem aquells estius a la terrassa de la masia. Les herbes massa crescudes, els nens al gronxador del jardí, els seus berenars de pa amb nocilla, els nostres tés aromàtics, però sobretot aquella complicitat que mai més hem tingut amb cap més amiga. " Som ja massa grans per dissimular", deies, fent esment que no calia amagar cap veritat ni cap sentiment inoportú. La nostra sinceritat, franquesa i discreció ens van fer molt fortes. I gràcies a aquesta constatació, la solució als problemes sempre era més fàcil. No cal tenir massa diners: només els justos. No cal tenir un home al costat per ser feliç, la vida mira endavant vers els nostres fills i no enrera vers els nostres pares…

Per això, Helena, casa teva va ser llavors l’inici de la nostra vida conscient. I ara, encara quan recordem aquells temps de dificultats, els enmarquem com els temps més feliços de la nostra vida. Per això, et mereixes un post dins l’apartat de persones importants.

Tweet

L’altra dia parlava amb una companya que em va enviar un mail en
majúscules. És que em parlaves cridant?- vaig dir. Hi ha una educació i
unes maneres en les noves tecnologíes. Però clar, per a mi son noves, però no
per als joves adolescents, que sempre han viscut amb elles. Jo considero bona
educació parlar correctament, per exemple,i d’altres arribar a l’hora en una
cita. Úsos i costums configuren la educació en diferents èpoques, i de vegades
arriben a generar polèmica. La gent gran és qui més en queixa en aquest sentit.
I són els joves qui més trangredeixen els límits de la educació ( tractar de tu
a la gent gran pot ser considerat de mala educació, cridar fort també, i entre
educació, civísme, bones costums, solidaritat i comportament hi pot haver molta
polèmica…)

Els comentaris als meus posts, per la meva educació, els contesto amb un
altre post: o al meu blog o al blog de qui me’l envia. Em sembla que és de bona
educació correspondre.

Però avui, regirant en la configuració del meu blog, he vist que hi ha un
link en que m’apareix l’e-mail d’algunes persones que m’han enviat un
comentari, i que no havíen deixat cap link de blog. D’això, ja fa mesos i
potser anys. Ara me’n adono que aquest recurs no el sabia, n’era ignorant de la
seva existència. Algunes persones m’han fet comentaris que exigien resposta, i
al no haver-hi link, la resposta la he escrit en un altre comentari al mateix
post. Potser aquestes persones, al no tenir cap mena de blog, em van deixar el
mail per una resposta més personal. 

Bé arribo a la conclusió que de alguna cosa més he aprés avui. Una mena
d’informació que em serà útil a partir d’ara. Per exemple, per contestar a la
Sara. Molts records!

Tweet

Va ser la Sra Consol qui em va presentar la ràdio al cosidor. Dèia que et deixava treballar mentre  teníes la ment ocupada i distreta. Les tardes d’estiu escoltavem la novel.la.

La meva mare també escoltava la ràdio a les tardes. Es posava a cosir a la fresca del pati, mentre seguia aquella ràdio novel.la " Lucecita", i me la explicava. Havíes de tenir bona imaginació per trobar-te en situació. També escoltava el consultori de la Elena Francis. Recordant vells temps, ara també he llegit el llibre de la Pietat Estany " Estimades amigues", que explica la vivència d’aquells anys contestant les cartes que no sortíen per antena. Aquell consultori era un retrat de l’època.

Ara la ràdio també reflexa la nostra època: continua entretenent mentre et dediques a d’altres coses: conduir, fer el dinar, estar per casa, treballar a la fàbrica, cosir, o comprar. Però el tarannà i els professionals han canviat molt.

L’Antoni Bassas va marcar una època irrepetible. El Suplement del Xavier Solà res a veure al actual ( jo penso que hauríen d’haver canviat el nom: és un altre estil!) Sort que encara ens queda en Joan Barril : al matí amb el seu insuperable conte corrent, i al vespre, amb un autèntic Cafè de la República. Gràcies al Gaspar Hernandez per l’ofici de viure, i a molts d’altres que amb la seva feina ens fan sentir menys sols, i més intel.ligents.

La ràdio en prou feines consumeix energia: és un invent molt sostenible. Es inmediat i proper, no contamina ni genera residus, és molt assequible, democràtic i popular. Vull dir que totes les idees hi tenen cabuda ( qui diu que no?)

Hi ha programes per tots els gustos i aficions. Pots escoltar un partit de futbol i creure que ets al camp amb la penya. Pots imaginar la cara dels locutors i els entrevistats, pots anar a treballar ben informat al matí, pots sentir-te acompanyat tot el dia…

Segons l’estat d’ànim pots escoltar música de l’estil que trïis; o estar al cas de la actualitat, les notícies, la ràdio de proximitat, la del pais, o les de fora. Pots interpretar les coses segons l’entonació del qui t’ho explica, la urgència segons la repetició, o les intencions, o també les consignes…

Es un invent antic que ha anat evolucionant i ha esdevingut una eina importantísima de comunicació.

Consumint ràdio estem distrets, informats, ensenyats, divertits i formats. I el millor de tot és que treballem la imaginació, ens sentim bé, gastem poc ( o gens), i és una activitat 100% reciclable, neta i sostenible.

Hauríem de designar el dia de la ràdio,ara que s’ha posat de moda que cada dia s’apadrini un motiu, un lema o una intenció. Jo proposo el dia de la ràdio. No sé quin dia, això ho podreu decidir vosaltres, els professionals.

Tweet

Llegeixo als dominicals la opinió dels columnistes. De no-res en treuen un bon article. Especialment en Quim Monzò, que escriu fenomenal, parla de notícies que jo diria que se les inventa ( quin mèrit més gran, poder inventar notícies a diaris llunyans!) Tots els directors de diaris tenen la obligació d’omplir ixs pàgines diàries, amb ixs temes que han de preparar el dia abans. La feina dels periodistes és omplir l’espai assignat amb lletres més o menys coherents. El mateix passa a la ràdio i els espais de tertúlia, d’opinió o d’actualitat. Han d’escriure, han de parlar, és la seva feina.

Sempre hi ha un fil conductor, una moda de temporada, un tema recurrent, una opinió a una actualitat candent. Tothom hi diu la seva ( tots diem la nostra). Però totes les idees s’assemblen, tots anem en la mateixa direcció, com si hi hagués un acord tàcit, o una clonicitat de neurones que ens portin a  convergir.

Hi ha molta lletra escrita, i moltes paraules vanes. Molts articles i molts posts que s’assemblen. O molts articles i posts que es contradiuen. Es tracta d’omplir lletres, articles, posts i tertúlies. Tenim aquest dret d’expressió, parlem i escrivim molt, escoltem i llegim sempre el mateix. Opinió i contraopinió tenen els mateixos drets a ser expressats. Sembla que voltem en cercles concèntrics i no sortim dels temes recorrents que ens proposa la societat. Ens mirem massa el melic.

Jo també parlo sempre del mateix. I per no fer-vos perdre el vostre temps, fins que no tingui iedees noves acabo aqui aquest post.

Tweet

Aquestes darreres setmanes tothom parla del mateix. Els grans titulars de diaris, els telenotícies, les converses quotidianes contenen inevitablement la paraula crisi. Davant l’allau d’informacions que rebem, i que ratifiquen que el que se’ns acosta serà pitjor, ens estan creant una psicosi de por. Por a perdre la feina, però sobretot a quedar-nos sense diners i haver de canviar l’estatus de la nostra societat de benestar.

He estat a una conferència que parlava de les oportunitats en temps de crisi. Però en el debat final, la veu més escoltada va ser la d’un home que vaticinava que el que s’acosta no té precedents, i que aquesta crisi serà diferent.

Ja ho diu la gent més gran que va sobreviure a la guerra d’Espanya: No es pot menjar avui el que cuinaràs demà. El que és el mateix que dir que no ens podem endeutar tant. Les veus dels economistes més prestigiosos es contradiu. Si un d’ells té raò, vol dir que tots els altres s’equivoquen.

Jo mateixa, no sóc economista, però com a administradora de casa meva ho tinc molt clar: no anem bé ( i això és el que pensa la majoria de gent que no hi entén, i pel que sembla els qui ens semblaven que hi enteníen)

Consumim massa, això ho he repetit sempre ( encara que no sabem què fer per frenar). Generem massa residus ( encara que ens empenyem a reciclar) REDUIR  és la paraula clau, i ESTALVIAR és el que hauríem d’haver fet i no ens ha estat possible en aquest ESTAT DE BENESTAR.

I ara, per postres, ens inciten a gastar, com si fer la bola més gran ens ha de salvar. El que farem és endeutar-nos més, donar més poder als qui ja el tenen i no pensen pas repartir, i acabar encara més en la misèria.

No he entés mai el rerafons de la especulació: compres avui unes accions en borsa, i sense moure un dit l’endemà pots ser més ric…( D’on surt aquesta riquesa?). Compres un pis amb el 100% del que t’ha deixat el banc, i te’l vens un any després amb un 40% de benefici. Està fora del nostre control. No ens extranyi doncs, que si això pot ser possible també ho pot ser que perdis bous i esquelles en la operació, sense moure tampoc un dit…

Comprar a crèdit, pagar amb tarja, pagar a terminis son operacions que només beneficien als bancs, els quals sempre juguen a fitxa guanyadora. I nosaltres, babaus, caiem en el consumisme més absurd sense ni adonar-nos-en.

Abans, per comprar-te un pis, havíes d’estalviar una bona entrada. I la gent es comprava els electrodomèstics amb la paga extra , i mentre hi havia hipoteca, s’anava de vacances al poble. Si no teníes diners no anaves de vacances, però tampoc parlaves de crisi, es deia que no hi havíen peles i punt.

Però clar, em podeu dir que ja no podem recular, que el capitalisme se’ns menja, i no podem tornar a altres models de societat. Potser no caldrà… només ser més realistes i menjar avui el que pots cuinar avui.

Generem massa residus, consumim massa recursos energètics, no tenim temps, les noves tecnologíes ( com Internet i els blogs) ens cibernitzen, i ara ens queixem…

Tweet

Ha caigut a les meves mans un llibre de cuina nou. Aquesta tarda l’he repassat, i m’he adonat que no és un llibre de cuina, sinó de filosofia de la vida. Un cop he llegit un capítol, m’ha sorprés que a més de  cuina i filosofia, és també poesia i ganes de viure. Just just el que em feia falta avui , tarda de futbol i soledat.

Estem envoltats de luxes i objectes de consum, i no en tenim prou. Ens estressem per la vida moderna que portem i no sabem escapar. Tenim una vida complicada, patim per aconseguir feina i diners, i ens espanta la crisi que se’ns acosta…

Aquest llibre que no és de cuina m’ha fet adonar que la felicitat passa per la simplicitat. Ja ho deien les àvies: tranquilitat i bons aliments.

I els millors aliments son els que comformen la dieta mediterrània, la de casa nostra i dels nostres horts: la fruita, la verdura, pa, mel i poca cosa més. Apuntem-nos a la simplicitat!

És molt fàcil cuinar les verdures de mil maneres, ràpid menjar amanides i fruita, assequible per la butxaca, no ens compliquem la vida… i menjem sà.

Vet-aqui un capítol del llibre que m’ha fet feliç: si la transcripció també us genera el mateix sentiment haurem aprofitat l’estona:

"Les dones de l’horta i la seva nutrició".

Les dones, durant una època de la nostra vida, hem cregut que existia aquell que s’anomena "el príncep blau". Les unes més aviat, les altres més tard, hem abandonat  la seva recerca. Ningú el coneix, ningú sap on és, ningú l’ha vist mai.

Un matí et mires al mirall i t’has passat la nit llevada per tenir cura de la febre  del teu fill, has llevat la padrina, has deixat el dinar fet i el pis en ordre abans d’anar a treballar al camp…i de sobte, el mirall reflecteix una dona amb unes bosses profundes sota els ulls, la pell recorreguda per mil arrugues- camins per on ha passat la vida- i les mans gastades per l’ús continuat. Segons diuen, això indica que el teu físic està entrant a la maduresa. Jo crec que el que mostra és que descobreixes que l’autèntic príncep blau de la teva vida que et salvarà de tot plegat potser és en una altre conte que no és el teu i decideixes començar a cuidar-te per espavilar-te tu sola, com sempre. I t’adones per primera vegada que vols un cos que aguanti el pas del temps amb dignitat de salut.

Com s’ha de fer és fàcil, el problema és quan cal fer-ho. No tens temps practicament d’anar a veure el metge per aquell mal d’esquena que tens des de fa una quants mesos, ni temps per asseure’t tranquil.lament a fullejar una revista o escoltar música o simplement no fer res, i no saps on trobar-lo.

La majoria de vegades ens decidim pel més pràctic, que és renunciar. Però si optes per començar a cuidar-te per algun punt, ja estàs millorant perquè comences a sentir que existeixes. Un dels llocs on no t’equivocaràs a l’hora d’invertir esforços és millorant la teva alimentació; pell endins el nostre cos necessita vitamines i minerals per seguir afrontant la vida…"

El capítol continua amb uns quans consells bàsics per la alimentació. Però per a no allargar-me em remiteixo al llibre de la metgesa en cirurgía i dietista Pilar Senpau, Fruits de la vida. Fruites i verdures per ser feliç.

Jo ja m’apunto als seus consells, per fàcils i realistes.

Tweet

He vist a la revista del Círculo de Lectores la re-edició d’un llibre que em va captivar quan jo tenia quinze anys. És " Un árbol crece en Brooklyn", de la escriptora americana Betty Smith. Per a mi  un clàssic, i  el llibre que més cops m’he llegit a la meva vida.

A més de agradar-me, em sentia una mica identificada amb la protagonista, la Francie Nolan, una noia de catorze anys que vivia amb la seva família al barri novaiorqués de Brooklyn. A la història s’hi barregen la vida personal de la protagonista, de la seva família i l’entorn social del període anterior a la primera guerra mundial.

És una història amb una prosa fàcil per una adolescent de quinze anys. Em va encantar llegir-lo una i una altra vegada, vaig estar-hi enganxada durant molt de temps, i va deixar petxada a la meva vida. De tal manera que vaig fer meus els indrets d’aquell barri, i de vegades també les il.lusions d’aquella noia, la Francie.

El primer cop que vaig anar a Nova York, vaig visitar el barri a fons. Vaig descobrir que molts dels indrets descrits eren reals, i que en el fons aquella història era en bona part autobiogràfica de la Betty Smith.

L’estil de narrar és ben diferent el d’aquella època  i el d’avui dia. Avui ens pot semblar una història massa sensible. Però per una nena de quinze anys, era un estil de literatura que després m’ha animat a continuar llegint. Llegir molt era el que feia la Francie, i les seves il.lusions eren creuar el pont de Williamsburg i anar a Nova York. Per sortir de la mediocritat es va esforçar a estudiar, treure bones notes, treballar i estudiar a la universitat als cursos d’estiu. El llibre s’acaba quan amb el seu propi esforç aconsegueix sortir del guetto del barri i xafar per fi la Nova York dels seus somnis.

Del llibre s’en va fer una pel.lícula " Lazos de sangre", de Elia Kazan, que va aconseguir al 1945 un òscar. Tot i que aquest film no reflexa la totalitat del llibre, i queda curta.

La meva anterior feina, per la que m’havia preparat durant molts anys d’estudi i d’investigació, es va acabar amb varis viatges a Nova York, per treballar en el projecte, i de pas seguir la petxada a la Francie , pels mateixos carrers de Brooklyn que havíen estat el referent de la meva joventut.

Però com en tot, cal anar teixint nous somnis, per poder-los assolir en el futur, quan els vells  es facin realitat…

Tweet

M’adono que els darrers post són de cuina i de menjars. Potser és perquè en el meu temps lliure és en el que més hi penso. Quan torno de treballar amb el cotxe, m’obligo a pensar en els àpats a partir de la primera rotonda. Si m’espavilo, quan arribo a casa, ja tinc el tema pensat, i vaig per feina.

I és que no m’agrada repetir àpats, tal com faria una mestressa ben organitzada. Prefereixo ser més creativa, encara que em suposi més temps rumiant. A l’hora del cafè, o després de sopar, el primer que faig és donar un cop d’ull a una sèrie de llibres de cuina que tinc a la tauleta. La cuina del mercat, un Menú per a cada dia, o Receptes per estimar, entre d’altres, són a l’abast de la meva mà. M’inspiren i aprenc, que és en el que ha de pensar la cuinera de la casa.

Al voltant de la taula, ens expliquem les incidències del dia, les frustacions o comentem les notícies. Ens queixem dels mals que ens envaeixen, fem plans, demanem, donem, opinem, fem projectes o ens rondinem. Per sort, sopem i dinem a la cuina, on no hi tenim TV.

El mateix passa amb la colla d’amics: és impensable trobar-nos com no sigui amb una taula entremig. Celebrem les trobades per àpats: el sopar de cap d’any, el de la verbena, els aniversaris i ahir el de la castanyada. Sempre amb una bona taula ben parada i proveïda, riem, cridem, ens queixem ( sobretot ens queixem de la crisi molt abans de que es posés de moda), fem projectes ( de nous àpats), parlem de la feina, dels polítics, del finançament, dels emigrants, i una altra cop de la crisi.

Si alguna vegada quedem amb les amigues per parlar, és per anar a esmorzar. S i quedem per anar a caminar, és amb la excusa de prendre l’esmorzar. Si quedem després de la feina, a prendre alguna cosa a la cafeteria. Xerrameca i taula van sempre alhora inseparables.

La gent gran s’asseu en un banc de la plaça, sense menjar ni gastar. Els joves a passejar pels carrers, sense seure. Però nosaltres no ens podem estar de seure i menjar, i quanta més qualitat millor.

Després ens queixem sempre d’alguna cosa, i ens anem tant amples cap a casa, pensant que ja pot el món estar tranquil que ja l’hem mig arreglat.

A mi em sembla, que el que tenim més arreglada és la nostra panxa, i que hem complert amb la cita anual de la trobada.

Tweet

El temps de tardor ens ha agafat de sobte desprevinguts. Aquest dia gris i fred, de tarda curta i emboirada ens convida a quedar-nos a casa, abrigar-nos i engegar la calefacció. O a seure còmodament a fer el cafè calent, fer el sudoku del diari mentre escoltem les darreres notícies de la crisi. O potser a llegir tranquilament aquell llibre tan interessant que tenim pendent. Aquesta és una triste tarda de tardor…

Però em sembla que per sobreviure a la tristesa i arribar a demà, millor tancar-se a la cuina, engegar el forn i fer uns quants panellets, que van ser inventats per fer d’aquestes tardes una excusa per no passar fred, ni gana, ni estar avorrits a casa.

La recepta de panellets és coneguda a tot arreu: ametlla picada i sucre a parts iguals, fer boletes, guarnir-les i posar-les al forn calent uns minuts fins que siguin daurades. El guarniment més típic és el panellet de pinyons: es suca la boleta de masa amb clara batuda, i es passa per un plat plé de pinyons, mentre amb el palmell de la mà s’acaben d’encastar bé. Després es pinten amb el rovell per donar dins el forn el color daurat.

Altres propostes clàssiques són afegir-hi ametlla picada per sobre, una avellana, mitja cirera confitada, un tros de codony, o també barrejar a la pasta una mica de coco ratllat, una cullerada de cafè soluble, o de cacau en pols…

No us oblideu de fer-ne força. Que durin fins al vespre ( perquè els tasti tota la família), que n’hi hagi per divendres al vespre i per dissabte per dinar, i que sobretot en pugueu donar als fills, als pares, als sogres i als amics. Per  tots aquells que no s’hauràn passat la tarda a la cuina entretinguts amb els panellets, però que els agrada atipar-se’n.

Tweet