El cap als núvols

Fa un any em vaig proposar aprendre a fer sudokus. He tingut constància, va bé per exercitar la ment, i la memòria, igual com ho faria un trencaclosques o uns mots encreuats.

Doncs bé, en tot aquest any, he agafat afició, i ara no hi ha sudoku que se’m resisteixi, ara resolc fins i tot els superdifícils dels diaris. I m’he adonat que hi ha moltíssima gent que hi son addictes, està de moda.En tots els diaris i revistes n’hi ha, perquè s’ha de mantenir el vici. Fins ara un sudoku ja m’era familiar, i a la Vanguardia ja hi posaven de tant en tant un samurai, que no és res més que cinc sudokus ( fàcils) sobreposats.

Aquest estiu, per vacances  els meus fills, sabent la meva obsessió m’han regalat un llibret amb més super-sudokus, i per acabar-ho d’arrodonir, hi ha variants per no avorrir-se: sol naciente ( no omplir la part central del sudoku, i acabar-lo de resoldre de memòria), un dúo ( dos sudokus sobreposats), un saya ( no resoldre la taula central), ippon ( acabar de resoldre un saya), un futoshiki ( en que els numeros venen donats per operacions matemàtiques de > o <),  un killer ( forma avançada de sudoku en que et donen les sumes de varies caselles indicades) i un kakuro (es donen la suma dels números de la columna o fila indicats, i s’han d’omplir només les caselles blanques). Bé, suposo que cada cop es complica més el passatemps, perquè la gent no s’avorreixi, que és el que passa quan ja domines un joc.

He aprés amb un llibre, he seguit les pautes, amb un mètode, com si hagués fet un curset,o millor dit un màster, i així és més fàcil. Conseqüentment en aquest post em  dono a mi mateixa un diploma d’experta en solucionar sudokus nivell super-difícil. Qui m’ho impedeix? Diría: “ Màster en su-do-kus” atorgat a la Angelina, per la seva dedicació i aprofitament en la ressolució de columnes i files combinades de números”.

 El que em toca una mica la moral és que el meu pare, un home certament veterà  també els ha aconseguit resoldre sense llibre, només amb intuïció.

(Em consolo pensant que ell ja era un mestre fent mots encreuats)

[@more@]www.sudokukombat.com

Tweet

Fa un any em vaig proposar aprendre a fer sudokus. He tingut constància, va bé per exercitar la ment, i la memòria, igual com ho faria un trencaclosques o uns mots encreuats.

Doncs bé, en tot aquest any, he agafat afició, i ara no hi ha sudoku que se’m resisteixi, ara resolc fins i tot els superdifícils dels diaris. I m’he adonat que hi ha moltíssima gent que hi son addictes, està de moda.En tots els diaris i revistes n’hi ha, perquè s’ha de mantenir el vici. Fins ara un sudoku ja m’era familiar, i a la Vanguardia ja hi posaven de tant en tant un samurai, que no és res més que cinc sudokus ( fàcils) sobreposats.

Aquest estiu, per vacances  els meus fills, sabent la meva obsessió m’han regalat un llibret amb més super-sudokus, i per acabar-ho d’arrodonir, hi ha variants per no avorrir-se: sol naciente ( no omplir la part central del sudoku, i acabar-lo de resoldre de memòria), un dúo ( dos sudokus sobreposats), un ( no resoldre la taula central), sayaippon ( acabar de resoldre un saya), un futoshiki ( en que els numeros venen donats per operacions matemàtiques de > o <),  un killer ( forma avançada de sudoku en que et donen les sumes de varies caselles indicades) i un kakuro (es donen la suma dels números de la columna o fila indicats, i s’han d’omplir només les caselles blanques). Bé, suposo que cada cop es complica més el passatemps, perquè la gent no s’avorreixi, que és el que passa quan ja domines un joc.

He aprés amb un llibre, he seguit les pautes, amb un mètode, com si hagués fet un curset,o millor dit un màster, i així és més fàcil. Conseqüentment en aquest post em  dono a mi mateixa un diploma d’experta en solucionar sudokus nivell super-difícil. Qui m’ho impedeix? Diría: “ Màster en su-do-kus” atorgat a la Angelina, per la seva dedicació i aprofitament en la ressolució de columnes i files combinades de números”.

 El que em toca una mica la moral és que el meu pare, un home certament veterà  també els ha aconseguit resoldre sense llibre, només amb intuïció.

(Em consolo pensant que ell ja era un mestre fent mots encreuats)

[@more@]

Tweet

Ja hem tornat del viatge. Ha estat tal com estava programat i previst. I amb pocs imprevistos.Cap ensurt.

 
Per començar, el visat d’entrada, la entrebancs d’immigració i les taxes de seguretat que hem de pagar els turistes. Les cinc persones del meu grup vam pagar més de 1.500 dòlars per concepte taxes d’aeroport ( seguretat o inseguretat?). Mai havia estat tant controlada. Escàners en tots els indrets turístics claus, i també revisió de bosses en llocs tant inversemblants com les esglésies ( Catedral de St Patrick), ens van obrir la maleta, passar les sabates pel escàner i aleatòriament passar el detector de metalls cames i braços oberts. Hi ha histèria, però també avorriment: troben llimes, tisoretes, ampolles d’aigua mineral prohibides, però cap terrorista, només turistes pacients.

Un cop a la city, la feina de fer de turistes. Metro uptown i downtown, la estàtua de la llibertat, l’Empire State Building, les Nacions Unides, el Madison Square Garden, les estacions emblemàtiques: la Central Station del carrer 42 i la Penn Station, al Madison. A fer alguna mena de cultureta al Museu d’Història Natural dissabte, que és gratis. Per cert allà vaig veure restes arqueològiques de Tiwanacu, del llibre que havia llegit “L’origen perdut”, els tocapus, tapissos de nusos amb alfabet secret, que vaig examinar amb admiració. A les Nacions Unides ens vam fotografiar amb la estelada. Catalunya no és ni un país ni una colònia, deia la guia…

Dissabte a la tarda, tal com fan els novaiorkesos, al Central Park. Vam assistir al concert de guitarra del David Ippolito, que tocava versions d’en James Taylor i d’altres asseguts a la gespa, al’ombra d’un arbre i al costat del llac. Vam passejar pel sheepmeadow, on la gent estirada prenia el sol, xerrava, llegia, i als voltants un equip improvisat de futbol europeu amb tota mena d’estrelles de color. En un racó uns patinadors ballaven al só d’una música engrescadora que ens feia balancejar el cos als mirons asseguts al turó. Més enllà un grup de balladors de tango, un grup de bateries africà, una colla de hip-hop, fins i tot un casament a l’herba del llac ( els convidats recollien els pètals de rosa que havíen llençat moments abans)

Diumenge, a Harlem vam assistir a una missa en una església Metodista del carrer 125. Vam pensar que seria bona idea escoltar el cor de soul, fabulós, igual que el saxofonista  i la veu solista d’una cantant excepcional. Surprenent la cerimònia en general, el sermó del reverend Luonne Abram convincent amb els canvis d’entonació i els seus volts per tota la església saludant els parroquians. Emotives les cerimònies d’unció de l’oli, de germanor i del perdó. En fi, tres hores, que a alguns sen’s van fer llargues, encara que autèntiques. Al final, ens van donar la benvinguda als visitors, ens van fer alçar i ens van aplaudir, donar les gràcies, i convidar-nos a tornar-hi quan vulguéssim. Tot tant diferent de les cel.lebracions religioses i encarcarades d’aquí! Ens va semblar tot molt humà i proper, encara que una mica sectari.

Vam ressegir els escenaris de pel.lícules conegudes: La biblioteca pública de la 5ª avinguda ( “El dia después”), la Fao Swartz (“ Solo en casa”), el Rockefeller Center, la torre Trump, la Crysler, l’Hotel Plaza ( que ara busca accionistes en multipropietat per les seves suites), els barris famosos de Chinatown ( on vam veure a la venda granotes vives en un bidó, i altres delicatessen…), el Soho i botigues d’èlit conegudes del nostre país ( com la Camper, el Jaume Mascarò…), Greenwich Village, l’East i el West Side, els ponts més famosos el de Brooklyn, Washington, Verrazzano…

Vam patejar-nos l’asfalt dels carrers amunt i avall, a l’est i al Oest, carrers i avingudes, places i Starbucks coffees, bookshops i Columbia University, Queens, Manhattan, Brooklyn i Harlem ( ens vam deixar el Bronx), i vam quedar marejats de tanta volta, vidre, marbre, alçada, rius, botigues, hot dogs, mostassa i altres salses, olors orientals, gent sobre l’asfalt, cues de turistes, pluja, hispanos i anglès arrossegat…

I al tornar, Oh Dolça Catalunya, quin mareig de jet lag, de nou a casa, terra ferma, pà amb tomàquet, arrels i seguretat. Visca la Festa Major.

El millor dels grans viatges es tornar a casa per a poder-ho explicar. Perquè no hi ha res millor com viure al Mediterrà.

[@more@]

Tweet

Ja hem tornat del viatge. Ha estat tal com estava programat i previst. I amb pocs imprevistos.Cap ensurt.

 
Per començar, el visat d’entrada, la entrebancs d’immigració i les taxes de seguretat que hem de pagar els turistes. Les cinc persones del meu grup vam pagar més de 1.500 dòlars per concepte taxes d’aeroport ( seguretat o inseguretat?). Mai havia estat tant controlada. Escàners en tots els indrets turístics claus, i també revisió de bosses en llocs tant inversemblants com les esglésies ( Catedral de St Patrick), ens van obrir la maleta, passar les sabates pel escàner i aleatòriament passar el detector de metalls cames i braços oberts. Hi ha histèria, però també avorriment: troben llimes, tisoretes, ampolles d’aigua mineral prohibides, però cap terrorista, només turistes pacients.

Un cop a la city, la feina de fer de turistes. Metro uptown i downtown, la estàtua de la llibertat, l’Empire State Building, les Nacions Unides, el Madison Square Garden, les estacions emblemàtiques: la Central Station del carrer 42 i la Penn Station, al Madison. A fer alguna mena de cultureta al Museu d’Història Natural dissabte, que és gratis. Per cert allà vaig veure restes arqueològiques de Tiwanacu, del llibre que havia llegit “L’origen perdut”, els tocapus, tapissos de nusos amb alfabet secret, que vaig examinar amb admiració. A les Nacions Unides ens vam fotografiar amb la estelada. Catalunya no és ni un país ni una colònia, deia la guia…

Dissabte a la tarda, tal com fan els novaiorkesos, al Central Park. Vam assistir al concert de guitarra del David Ippolito, que tocava versions d’en James Taylor i d’altres asseguts a la gespa, al’ombra d’un arbre i al costat del llac. Vam passejar pel sheepmeadow, on la gent estirada prenia el sol, xerrava, llegia, i als voltants un equip improvisat de futbol europeu amb tota mena d’estrelles de color. En un racó uns patinadors ballaven al só d’una música engrescadora que ens feia balancejar el cos als mirons asseguts al turó. Més enllà un grup de balladors de tango, un grup de bateries africà, una colla de hip-hop, fins i tot un casament a l’herba del llac ( els convidats recollien els pètals de rosa que havíen llençat moments abans)

Diumenge, a Harlem vam assistir a una missa en una església Metodista del carrer 125. Vam pensar que seria bona idea escoltar el cor de soul, fabulós, igual que el saxofonista  i la veu solista d’una cantant excepcional. Surprenent la cerimònia en general, el sermó del reverend Luonne Abram convincent amb els canvis d’entonació i els seus volts per tota la església saludant els parroquians. Emotives les cerimònies d’unció de l’oli, de germanor i del perdó. En fi, tres hores, que a alguns sen’s van fer llargues, encara que autèntiques. Al final, ens van donar la benvinguda als visitors, ens van fer alçar i ens van aplaudir, donar les gràcies, i convidar-nos a tornar-hi quan vulguéssim. Tot tant diferent de les cel.lebracions religioses i encarcarades d’aquí! Ens va semblar tot molt humà i proper, encara que una mica sectari.

Vam ressegir els escenaris de pel.lícules conegudes: La biblioteca pública de la 5ª avinguda ( “El dia después”), la Fao Swartz (“ Solo en casa”), el Rockefeller Center, la torre Trump, la Crysler, l’Hotel Plaza ( que ara busca accionistes en multipropietat per les seves suites), els barris famosos de Chinatown ( on vam veure a la venda granotes vives en un bidó, i altres delicatessen…), el Soho i botigues d’èlit conegudes del nostre país ( com la Camper, el Jaume Mascarò…), Greenwich Village, l’East i el West Side, els ponts més famosos el de Brooklyn, Washington, Verrazzano…

Vam patejar-nos l’asfalt dels carrers amunt i avall, a l’est i al Oest, carrers i avingudes, places i Starbucks coffees, bookshops i Columbia University, Queens, Manhattan, Brooklyn i Harlem ( ens vam deixar el Bronx), i vam quedar marejats de tanta volta, vidre, marbre, alçada, rius, botigues, hot dogs, mostassa i altres salses, olors orientals, gent sobre l’asfalt, cues de turistes, pluja, hispanos i anglès arrossegat…

I al tornar, Oh Dolça Catalunya, quin mareig de jet lag, de nou a casa, terra ferma, pà amb tomàquet, arrels i seguretat. Visca la Festa Major.

El millor dels grans viatges es tornar a casa per a poder-ho explicar. Perquè no hi ha res millor com viure al Mediterrà.

[@more@]

Tweet

Per llegir ràpidament i passar una bona estona, son una bona proposta per a dones joves, i potser no tant joves.

Son llibres d’introversió, cent per cent pensament, filosofia real, utopia, idealisme, històries de recerca del passat, dels orígens, experiències en primera persona.

La vaig conèixer amb el seu primer llibre “ El cap als núvols” ( traducció catalana 1996), encara que el títol del meu blog no hi té res a veure. I en van seguir molts més de diferent temàtica, però mateix estil propi : “ Ves a on et porti el cor”, “Respon-me”, “Anima mundi”.

Aquest estiu he llegit “ Escucha mi voz” (2007 versió en castellà), on la mateixa protagonista del “Cap als núvols”, la Marta, torna a la casa de l’àvia, quan aquesta s’ha mort. I coneix el seu passat, i el de la seva família. Interessant, enganxa, encara que és fàcil i curt de llegir ( si no teniu massa temps, però sí ganes de passar una bona estona)

Aquesta és una recomanació personal per la Sara, que suposo que ja els pot haver llegit, i potser interpretat millor que jo. També m’agradaria saber si és el tipus de literatura que agrada als nois…o no. La Susanna té una imatge personal simpàtica, senzilla i alhora profunda. Té la meva edat, s’expressa amb gran professionalitat i domina el món de les emocions femenines.

La podeu seguir a través de la seva pàgina: www.susannatamaro.it

[@more@]

Tweet

Per llegir ràpidament i passar una bona estona, son una bona proposta per a dones joves, i potser no tant joves.

Son llibres d’introversió, cent per cent pensament, filosofia real, utopia, idealisme, històries de recerca del passat, dels orígens, experiències en primera persona.

La vaig conèixer amb el seu primer llibre “ El cap als núvols” ( traducció catalana 1996), encara que el títol del meu blog no hi té res a veure. I en van seguir molts més de diferent temàtica, però mateix estil propi : “ Ves a on et porti el cor”, “Respon-me”, “Anima mundi”.

Aquest estiu he llegit“ Escucha mi voz”(2007 versió en castellà), on la mateixa protagonista del “Cap als núvols”, la Marta, torna a la casa de l’àvia, quan aquesta s’ha mort. I coneix el seu passat, i el de la seva família. Interessant, enganxa, encara que és fàcil i curt de llegir ( si no teniu massa temps, però sí ganes de passar una bona estona)

Aquesta és una recomanació personal per la Sara, que suposo que ja els pot haver llegit, i potser interpretat millor que jo. També m’agradaria saber si és el tipus de literatura que agrada als nois…o no. La Susanna té una imatge personal simpàtica, senzilla i alhora profunda. Té la meva edat, s’expressa amb gran professionalitat i domina el món de les emocions femenines.

La podeu seguir a través de la seva pàgina: www.susannatamaro.it

[@more@]

Tweet

Sovint els viatges ens deixen records en forma de memòria, fotos, experiències i sopars de retrobament. Jo havia fet diaris de vacances, i aquests dies endreçant calaixos, he trobat una poesia d'un viatge a Itàlia que vaig fer quan era jove. Només llegir-la, he recordat el viatge…

                    Rutes d'esperances… 

                A la terra ferma

                Per camins rurals de pedres velles,

                Allà on neix el vent

                I l'espígol creix ,

                Retrobem la bellesa

                De la vida tendra.

                Les arrels de tocar de peus a terra

                I la maduresa de la senzillesa.

                      Rutes d'esperances…

                Volant per damunt dels núvols

                Que n'és de petita la terra!

                No hi ha boirines ni tristeses

                Deixem alguna cosa enrere, però

                Retrobem en la immensitat

                El mirar endavant i amunt

                La fortalesa de les il.lusions represes.

                    Rutes d'esperances…

                Surant d'illa en illa

                Pel aire humit de l'Adriàtic 

                Vells carrers d'aigua i nostàlgia

                Retrobem en la nostra serenitat

                Una gran veritat:

                La nostra pròpia coneixença. 

[@more@]

Tweet

Acabo de llegir aquest llibre de la Matilde Asensi ( www.matildeasensi.net), el qual m'ha enganxat durant aquestes vacances. Us el recomano a qui us agradin els llibres d'aventures creïbles, amb rerefons històric i real, però amb una gran dosi d'imaginació treballada.

Us podeu imaginar la pel.licula del llibre, a un ritme trepidant, estil Codi da Vinci, amb un nus fosc històric, estil El nombre de la Rosa, que es pot pelicular estil A la recerca de l'arca perduda, amb uns personatges actuals, hackers de Barcelona, estudiosos antropòlegs i arqueòlegs, el que fa la novel.la molt propera.

És el tipus de novel.la per unes vacances d'estiu: llarga 430 págs, en català, escrit per una periodista d'Alacant formada a Barcelona i a la ràdio,en la que a més d'evadir-te, aprens alguna cosa d'Història antiga, de l'origen de les espècies i la evolució, i de la conquesta d'Amèrica per la Corona de Castella.

Està escrita de tal manera que acceptaria un segon llibre, a l'estil de les històries americanes de saga, on les aventures dels protagonistes, que s'han fet familiars, podríen continuar amb simpatia.

En fi, per aquest post, que ja és el 50!, m'ha semblat una recomanació prou interessant. Espero que el consell us sigui útil.

[@more@]

Tweet

Aquest estiu serà el primer cop que vaig a Nova York de vacances.Hi vaig acompanyada dels meus fills, que no hi han estat mai. De tant parlar-los-en, de les meves aventuretes de quan hi vaig anar per feina, els ha agafat curiositat.

Nova York és una ciutat que una de dues: o et meravella, o l'odïes, però no et deixa indiferent. Jo penso que el món està dividit en dos: als qui els agrada, i als qui no.

 
Les meves amigues no m'envegen. Elles prefereixen anar a la Índia, a Egipte, o potser a Praga, a Suïssa, o també a Itàlia. De les de Nova York només jo. Però haig de confessar que jo sempre m'he sentit atreta per aquesta ciutat, desde la adolescència, i m'imaginava voltant per la ciutat i barrejant-me amb la seva gent. Fins que un dia, els meus somnis es van fer realitat, i no hi vaig viatjar per turisme, sinó per feina, que és molt millor. Per treball, parles amb gent autèntica, del país, que no t'atenen com a turista, sinó com a companya professional, però alhora et fan descobrir el què ells valoren de la seva ciutat: et porten a restaurants, et passegen amb el seu cotxe, i alguns t'inviten a casa seva, i ja no es pot demanar més.

Els meus fills son anti-Bush, com molts dels joves i adults d'aquest país, però al final els vaig fer entendre que hi ha la mateixa relació entre Bush-Nova York, com Aznar-Barcelona. És a dir, res a veure, i com que estimem tots Barcelona, es probable que els agradi Nova York. Els he preparat un itinerari turístic per "viure" la ciutat més que per veure-la. Res de tours turístics pagant com a jubilats, i si utilitzant el metro, autobusos i a peu pla. No es perdrem ni la zona zero, ni Chinatown, ni el Central Park ni el Museu d'Història Natural, que a mi em van encantar entre altres coses. Espero que tornin entusiasmats, amb el meu somni de Nova York.

Al físic li aconsello una recreació del Big Bang al Museu d'Història Natural, i al polític el saló de sessions de la O.N.U.

[@more@]

Tweet

He rebut una felicitació d’aniversari de les meves amigues del cole. No m’ha surprés, sempre ho fem, som de la mateixa quinta, peró sí que m’ha emocionat,i no podia ser menys.

Sense comentaris, la transcriuré:

Et desitgem felicitat

Què millor podíem desitjar-te?

És important que siguis feliç:

Una persona feliç és més bella,

És més amable, més bona,

Viu d’acord amb ella mateixa

I amb les seves aptituds.

D’ella en brolla més pau

I més saviesa.

És important que siguem feliços.

Però, on són les fonts de la felicitat ?

Ho hauríem de saber.

Però no és fàcil trobar-les,

I moltes vegades no sabem veure-les,

Enganyats per la nostra imaginació.

Et desitgem, però, que les trobis.

Felicitats ! Qualsevol època de la vida pot ser bona i, qui sap si

Millor que les anteriors.

O sigui que la nostra felicitat depen de trobar o no aquestes fonts. Ens posarem en camí, i acceptarem suggerències.

[@more@]

Tweet