El cap als núvols

Quan jo era petita, la meva àvia rebia  les visites de diumenge a la tarda amb una copeta de licor. Treia unes copes de vidre amb peu, que semblaven de joguina, de la vitrina i unes ampolles de vidre tallat, sense marca, amb un líquid dens. Demanava si volíen menta (pipermint), maríbrizard ( anís) o ratasía. Mentrestant, les visites, que solíen ser matrimonis de la seva edat, explicaven les malaltíes i les operacions de tota la família, dels coneguts del poble, els funerals etc. És a dir, parlaven de la malaltia i la mort, amb una copeta de néctar dels déus a les mans. Jo mentrestant m’estava quieta en una cadira, escoltant avorrida a aquells personatges sovint vestits de fosc, sobre gent que no coneixía de res. La meva àvia, després  de sopar es feia unes infusions de poleo i de camamilla en unes tasses antiquíssimes.

Els meus pares rebien les visites els dies de festa al migdia o a la tarda. Si veníen al migdia, més tard de les dotze, que era la hora políticament correcte, els convidaven a vermut. Amb el vermut sobre la taula, unes olivetes, patates i ametlles salades, es parlava de vacances i de coses més aviat alegres. Si veníen a la tarda, se’ls obsequiava amb Cocaola o Fanta i s’obria una capsa de galetes. A la tarda hi havía menys pressa, s’hi podíen estar fins la hora de sopar, reien i cridàven i es respirava una alegria inusual. Les visites solíen venir acompanyades dels seus fills, més o menys de la meva edat i entretots passàvem unes tardes inoblidables d’un cantó a l’altre de la casa. Al vespre, després de tanta disbauxa de cocacola i galetes, la mare ens donava una infusió d’herbes.

Actualment quan em venen a visitar algunes amigues, o vaig jo a casa seva, ens decantem ja directament per un té verd amb llimona, o una infusió moderna de gustos barrejats. El més actual està en preparar una mescla d’herbes exòtiques, equilibrada, mesurada, amb els minuts d’infusió exactes, i amb una mel puríssima d’origen conegut. Res de licors, ni alcohol, ni coles ni galetes ni pastissets. Amb una infussió passem tota la tarda parlant de les nostres coses : les nostres inquietuds, records del passat, un petit noticiari sobre els fills, sobre la màgia de les darreres vacances, sobre el temps passat, i sobre les petites alegríes de la vida.

Avui dia, visitar a algú requereix una trucada prèvia, un acord sobre el dia i l’hora. Ningú es presenta a casa de visita, en els temps actuals sense avisar. Primer perquè potser que no t’hi trobin, i segon, perquè podríes estar ocupat o a punt de sortir.

Vet aquí que un diumenge a la tarda de principis d’aquest estiu, acabàvem de tornar de la platja, i ens van venir a visitar una família amb dos nens petits. Tot i que no els esperàvem, vam estar molt contents. Era una visita a l’estil dels meus avis, en que la gent no avisava i se’t presentava a casa. No tenia res a la nevera per oferir, especialment als nens. Però se’m va acudir que els faria un batut de fruites. Va quedar boníssim, i entre tots, pares i fills vam acabar de passar un cap de setmana ben agradable.

Ara, els diumenges a la tarda, si ens quedem a casa, no ho dubto: un batut de fruites és una bona manera de forçar la creativitat, de fer  un bon berenar,  relaxar-se i passar una bona tarda a la llar.

La recepta és molt fàcil i no cal tenir liquadora, només batedora. Posar al vas de batre les fruites que vulguem ( o que tinguem a casa), nectarina, plàtan, poma, kiwi, meló o maduixa etc tallada a trossos, i el suc d’una taronja, mandarina, aranja o llimona. Dues fruites diferents i el cítric, un vas d’aigua freda i dues cullerades de mel. Batre ben fi i allarga per a dos batuts. S’hi poden posar glaçons i una palleta pels nens. Té l’avantatge de que conserva tota a fibra, i és un moment preparar-ho al gust de cadascú. Més de tres fruites és difícil d’identificar cada gust, però això és cosa vostra.

Un detall: el cítric és per evitar que la resta de fruites s’oxidin amb l’aire i es tornin marrons. Però si es consumeix ràpid en podeu prescindir. Que gaudiu del batut!

[@more@]

Tweet

Aquesta és la pregunta recorrent que planteja la lectura del llibre d’en Miquel Pairoli “El manuscrit de Virgili” ( 2004), que acabo de llegir.

Us he de dir que mai havia llegit un llibre que m’atrapés tant com aquest, i que he devorat en dos dies ( 250 págs), durant aquest pont. L’argument és insignificant per ell mateix, però la trama enganxa, et fa patir i tems un desenllaç fatal a la vida del protagonista. Es tracta d’un escriptor menor, a estones lliures, que publica un llibre amb un cert èxit. Una senyora benestant i rica li proposa un tracte: escriurà només per a ella durant els propers dotze anys següents, li paga una quantitat considerable, pel que pot plegar de treballar, però a canvi, li fa signar un contracte per assegurar-se de la seva exclusivitat i del secret de l’acord. Aquest tracte és el que canvia la vida del protagonista, i el fa dur una existència mig enganyosa, falsa i dissimulada, i el lector pateix pel desenllaç, que no pot ser plàcid. De fet al final de la novel.la, hi ha un canvi de rumb que fa canviar les possibles previsions que un tenia sobre el protagonista.

M’ha agradat molt llegir-lo, està molt ben escrit, i l’autor, en Miquel Pairoli, sap crear  en tot moment la atmosfera més adient: de misteri, de soledat, totes les indecisions imaginables, i ja dic, un desenllaç imprevist i molt treballat. Us el recomano.

I de la lectura del llibre ara em plantejo jo mateixa quina és la raó de que la gent tinguem un bloc.

De la lectura d’altres blocs, m’adono que molts son institucionals,  d’escoles, de formacions polítiques, sociològiques i esportives. Aquestes donen notícies puntuals dels esdeveniments, en fan un seguiment i permeten la opinió dels seus membres de grup.

Altres blocs son divulgatius: una verdadera joia pels qui els llegim: hi ha un treball d’investigació al darrera, i unes explicacions planeres que arriben a tothom. N’hi ha de cinema, de llibres, de ciència, d’ecologia. Penso que son escrits per mestres i professors d’institut.

Altres, com el meu, son personals, i escrivim el que ens ve al cap: sentiments, dades autobiogràfiques, comentaris, crítiques, com en un calaix de sastre en què hi ha de tot.

Perquè la gent volem publicar aquesta mena d’escrits?

Penso que aquestes persones, totes, més o menys sempre hem escrit. El que passa és que ara, amb aquesta possibilitat dels blocs, és fàcil, a més, fer-ho relativament  públic.

Hi ha blocs molt populars, i alguns que en prou feines reben comentaris. Això pot mesurar l’interés dels altres en el tema. Hi ha qui té facilitats de comunicació, i d’altres som més introvertits i expliquem coses que ens passen a nosaltres i que possiblement passin a més gent, però que son tan quotidianes que no sorprenen.

El blocaire pot escriure per comunicar-se amb el màxim nombre de persones, i que el seu missatge arribi, o simplement pot escriure per treure enfora un sentiment, que d’altra manera li seria carregós de guardar dintre seu. I un cop l’ha explicat queda més satisfet, independent de si el llegeixen o no: ell ja ho ha dit.

Una coneguda meva, de més de setanta anys, escrivia poesia en papers sòlts. Un dia se li va plantejar de relligar-les i publicar un llibre. Ja en porta tres de publicats, i la seva vida ha canviat  millorant la seva autoestima i felicitat.

Hi ha molta gent que escriu, poesies, contes curts, novel.les, reflexions, coses ben estranyes de vegades, treballs d’investigació de tot tipus. Però  tothom té coses a dir. El bloc pot ser un diari personal, social, esportiu, divulgatiu, on tothom hi troba les lectures o informacions que li agraden.

Un altre tema és el motiu pel qual poden tenir nom i cognom, poden ser anònims, o amb personalitat no concretada. Hi ha una relació clara entre autoria/informació i  entre  difuminat/ emoció. En tots els  casos, per donar garantía de veracitat a les lletres escrites.

[@more@]

Tweet

Fa uns dies acabo de llegir “ El cerebro femenino”, de Louann Brizendine ( 2006), doctora en neurobiologia (www.louannbrizendine.com) per Berkeley. Me l’havíen recomanat i havía escoltat unes crítiques molt favorables. El llibre dona una visió concreta del perquè les dones som i actuem diferent que els homes, i el perquè els homes de vegades no ens entenen, ens consideren capricioses i cambiants, i nosaltres mateixes, tot sovint no ens expliquem què ens passa.

Segons sembla el còdig genètic d’homes i dones és idèntic en el 99%, en trenta mil gens. La resta, aquest 1% influeix en qualsevol petita cel.lula del nostre cos, des dels nervis que registren el plaer o el sofriment, fins les neurones que transmeten les percepcions, els pensaments, els sentiments i les emocions. Aquest 1% és doncs, la diferència de comportament.

Fins llavors l’únic que se sabia era la diferència de pes dels cervells, en un 9% a favor dels homes ( després de la correcció del tamany corporal). Això s’interpretava fins el segle XIX com una menor capacitat mental. Aquest ha estat un enorme error, doncs el nombre de cel.lules és el mateix, amb més densitat en les dones, dins un crani més petit.

Així comença el llibre de la Dra Brizendine. Diu que fins els anys noranta els investigadors no van dedicar temps a estudiar aquestes diferències fisiològiques, neuroanatòmiques i psicològicament femenines. És a dir, que estem en estudis i resultats relativament molt recents.

Us recomano el llibre, que jo he llegit com a dona, i no com a professional, i un cop llegit, la veritat, com no transcrigui exactament frases del llibre, segur que m’equivocaria a treure conclusions. Per tant, els que ara us comento és totalment la meva interpretació. El llibre és dens, ben documentat ( 85 págines de referències clíniques i bibliogràfiques), però entenedor per al públic, tan dones com homes.

Diu que les hormones poden determinar què li interessa fer al cervell: ajuden a guiar conductes alimentícies, socials, sexuals i agressives, poden influir en el gust per la conversa, el flirteig, les festes, la competició , els gustos sexuals, les carícies i la preocupació pel benestar dels altres per exemple.

Parla de les hormones que ens afecten:

L’estrògen, la progesterona i la testosterona com a principals, i com a secundàries la oxitocina, el cortisol, la vasopresina, la dhea, la androstenediona i la alopregnenolona.Cada una d’elles, en certes fases de la vida d’una dona, poden estimular comportaments, emocions desbordades, equilibri, instints maternals o sentiments depressius.

El llibre dona fonaments teòrics que ens interessa conèixer, i respostes- de dona- a comportaments típics- que més d’una vegada ens han passat sense saber perquè. Al comprendre la resposta potser ens coneixerem més a nosaltres mateixes- o les nostres parelles ens entendran millor.

He aconsellat el llibre a la meva parella- i una mica a contracor l’ha llegit. Afortunadament després de l’esforç m’ha donat la raó, i ara entén les raons -hormonals- dels nostres canvis d’humor, d’actituds contradictòries, de cansament, maneres d’actuar capricioses, de perdre el temps a botigues i a mercats, d’estar hores al telèfon amb una amiga, i de les nostres preocupacions maternals pels fills. Aspectes que ells no cultiven o no pateixen tant. Els homes tenen solucions –hormonals també- de posar-hi testosterona a un assumpte i solucionar-lo a la brava i definitivament.

Podria parlar llargament del llibre, i de les conclusions femenines que he tret.Ja era hora que algú fes aquesta mena d’estudis i els divulgués d’una manera científica i entenedora.

Us el recomano, especialment als homes. A veure si així "rajeu" menys de les dones, les podeu interpretar millor, i l’enteniment mutu pot arribar a ser més satisfactori.

[@more@]

Tweet

Del fet de moure's de casa i anar a veure coses noves en diem turisme.Però pot tenir diferents accepcions: viatges turístics organitzats a ciutats, estades a cases rurals, ecoturisme ( nou i molt de moda), expedicions llunyanes a l'aventura, i altres formes de turisme una mica vulgar. Cadascú tria segons possibilitats i gustos.

Darrerament em decanto pel turisme industrial: anar a veure a una fàbrica, una factoria o un centre de treball com es fa un determinat article o servei. Generalment empreses de venda directe al consumidor organitzen visites gratuïtes, com les xocolateres d'Olot o de Banyoles, com les caves de Sant Sadurní, com els molins d'oli, o de cafè.Així el turista ja s'emporta de la botiga de fàbrica un bon lot, a un preu raonable.

Jo havia visitat a més depuradores d'aigües urbanes, la planta de potabilització de Aigües de Barcelona a Sant Joan Despí,les  mines de sal de Cardona etc que son empreses de serveis principalment. Em va agradar molt veure el procés complexe de depuració de l'aigua en aquests casos, abans d'arribar a la aixeta de casa o a la llera del riu. El mateix  quan he vist amb els meus propis ulls el que m'han volgut ensenyar de processos productius de consumibles. Ho trobo interessantíssim, i és una manera d'aprendre molt agradable.

De la visita a la reflexió, doncs t'adones que fabricar qualsevol cosa és complicat, s'ha de tenir ofici, s'ha de ser eficient, llest i sostenible. Fabricar o depurar costa esforç, energia i diners. Massa perquè després els consumidors no ho valorem, consumim sense consciència i de vegades malbaratem sense pensar-hi.

Abans de consumir alguna cosa de les que he vist, ara penso que hi ha molta gent pendent del resultat i de la satisfacció del client. Fins llavors jo mateixa havia consumit sense pensar gaire en la història d'aquell objecte o servei.Sí que havía pensat en el preu, però no en la gent que hi havia al darrera.

El turisme industrial és una bona opció per despertar aquesta mena de consciència de consum més realista. És una opció que tindré en compte aquesta tardor. I també us ho recomano.

[@more@]

Tweet

Per circumstàncies, que ara no us explicaré, a casa ens  veiem obligats a comprar ampolles de cava de diferents marques, i per tant, algun dia o altre,a beurens-les. Algunes son d'alta qualitat,i d'altres d'anar tirant.

El cas és que ens les bevem en festes familiars, aniversaris, o un diumenge qualsevol, amb qualsevol excusa. Sempre hi ha, de la família, qui fixant-se només en la marca, ja declara el seu veredicte: si el cava és car= bó, i sinó= no val res!

Així que ara, per evitar pre-judicis, embolico la ampolla en un tovalló blanc que amaga la etiqueta, els deixo provar i els pregunto: és bo? Llavors la resposta és més relativa, hi ha disparitat d'opinions, i no en traiem l'aigua clara.

La marca  determina la opinió personal i la desvirtua. Hi ha d'haver molta diferència de qualitat per poder comparar. I ens vam adonar que és difícil fer valoracions de qualitat, en tot cas deiem si ens agradava més o menys que un altre.

Així que ens vam apuntar en un curset de tast. En principi l'hem fet a Bodegas Torres de Pacs del Penedés, i només de vi blanc, però ja és un començament. Almenys ara sabem veure el color, transparència, olorar i detectar els aromes afruitats, cítrics o de fusta, a saborejar el primer glop, el cos, persistència etc.

Això de fer cursets de tast és educar els sentits.És molt interessant, i penso que n'hauríen de fer d'altres aliments. En tot cas estarem alerta del tema.

Ah! a casa hi ha qui col.lecciona plaques de cava: per això en porten de les trobades, només per treure'n la placa! El cava és un subproducte.

[@more@]

Tweet

[@more@]

Tweet

[@more@]

Tweet

Un dels avantatges de viure en una casa de poble, és que pots recol.lectar la teva pròpia aigua per beure. Ho pots fer de dues formes: obrir un pou, el que requereix tenir sort que per sota hi passi un corrent d’aigua, o captar l’aigua de la pluja que cau a la teulada de la casa.

Un pou recull corrents subterrànies d’aigües de pluja que s’han escolat per terres permeables, i han viatjat per nivells freàtics de terres impermeables fins arribar al lloc on es fa la captació. La quantitat d’aigua pot ser important, per beure, cuinar, regar etc, sempre que sigui potable i no estigui contaminada. Sobre els pous no hi tinc vivències, perquè necessites un bon jardí, terres, i en general els que hi són, és perquè fa molts anys que es van foradar, quan les companyies subministradores no arribaven tot arreu.

La meva experiència de tota la vida és una cisterna. Les primeres gotes d’aigua de pluja primer de tot netegen la superfície de la teulada, es recull en una canal lateral a la casa i es llença. Quan la teulada és neta, ben rentada per la pluja es pot fer anar la canal a un filtre de sorra fina per interceptar els sòlids que pot arrossegar l’aigua. Finalment l’aigua va a parar a un dipòsit soterrat recobert de ciment, que sol estar a la fresca. Al començament de temporada s’hi posa una pedra de calç viva, s’ha de netejar la cisterna cada certs anys, s’ha de mantenir a les fosques per impedir el creixement d’algues, i s’ha de evitar omplir-la amb aigua procedent de tempestes amb aparell elèctric ( llamps i trons).La millor aigua és la dels mesos de tardor-hivern-primavera. Cada temporada s’ha de fer una anàlisi de potabilitat ( nosaltres sempre la hem passat), i de mineralització ( quasi aigua destil.lada)

La nostra família ha begut aigua de cisterna tota la vida.De tal manera que per nosaltres l’aigua pura és aigua de cisterna, perquè les altres, les aigües minerals que hem de beure als restaurants, tenen gust. I l’aigua de la aixeta encara més. Inclús l’aigua que ens donen a la Vall d’Aran als restaurants li trobem un xic de gust ( és la potabilitat?). L’aigua de cisterna és com l’aigua de desgel de la neu. Té el mateix gust.

De vegades, això ho explico a algun conegut. I algun m’ha respost que beure aigua de cisterna és perillós, perquè no porta dissolta cap mena de sal mineral, i que prives al teu cos d’aquest nutrient. Nosaltres repliquem dient que les sals minerals ja les incorporem amb les verdures, fruites i altres aliments.

Alguns veïns han vingut a buscar-ne a casa, quan tenen problemes de ronyó, per fer drenatges. I després continuen amb l’aigua d’ampolla. Nosaltres hem begut sempre aigua de cisterna, hi cuinem, i hi ha molta diferència.El llegum es cou millor i abans, i el cafè i les infusions tenen un sabor més exquisit.

En tornant de vacances, una de les coses que em dona qualitat de vida és tornar a l’aigua feta a casa, transparent, amb gust només a aigua, gratuïta i a l’abast de cada dia. L’aigua pura és, amb diferència per a nosaltres , un petit plaer de la vida.

[@more@]

Tweet

Avui comencem de nou a la feina. Jo penso que és pitjor el dia abans de tornar-hi que no pas anar a la feina. Anar a treballar no té res de desagradable, per a mi. I penso que per a ningú, si no fós per una cosa: que mentre treballes no pots fer altra cosa, no pots dormir fins tard, no pots quedar-te a casa a llegir, no pots anar a dormir tard, no pots viatjar, no pots quedar amb els amics, en fi no pots gestionar les hores del dia fent coses que a tu t'agraden.

Però el dia de la tornada és un dia especial: tothom té la mateixa sensació que tú, i les frases fetes es repeteixen. Al.lusions als llocs que s'han conegut, que les vacances són curtes, que hi havia pocs diners, i que la bona vida s'ha acabat. A mi m'agrada saber en què s'ha dedicat el temps: si als viatges, si a la platja, saber anècdotes, preguntar coses sobre els llocs que han visitat. Encara que el primer dia porti mandra, desencant, tristesa en la gent que veig al voltant, penso que és el millor dia.Retrobar-te amb els companys, amb el que, t'agradi o no, comparteixes la major part del teu temps.

Si hi ha molta confiança, pots veure alguna foto, o sinó escoltar anècdotes, o fer-te venir ganes de anar tú mateixa al lloc que t'aconsellen, al primer pont que s'acosti. El primer dia pot ser meravellós per intercanviar il.lusions. No esperar al segon dia, perquè la màgia del primer s'esvaeix ràpid.

Però el lloc de treball també pot generar il.lusió d'ara endavant. La gent ens podem socialitzar obligatòriament, parlem els uns amb els altres-de feina i d'altres coses també- i pots trobar afinitats en algun camp especial del teu interés.

Un company es dedica al submarinisme, i aquest és el punt comú d'interés. Un altre es dedica, cada any, a visitar la Índia, i sempre té alguna cosa nova a explicar ( perquè jo no hi penso pas anar). Una noia, es queda a la casa de pagès a llegir, i sempre m'aconsella un o altre llibre. Una altra se'n va al poble, i em fa agafar interés per la jardineria que allà hi practica. Una dona es dedica a posar ordre al seu rebost fent salses de tomàquet, melmelades i conserves de l'hort.

Jo penso que escoltar tot això és com un luxe, que només es dona el primer dia!

I pots viure diferents sensacions, imaginar-te diferents vides, només en un minut de conversa.

[@more@]

Tweet

[@more@]

Tweet