El cap als núvols

Prenc cafè des de molt jove, i ara el considero un aliment de primera necessitat. És el primer que faig al matí: un cafè llarg, per treure'm la son, i intentar encarar el dia amb convicció.

Per aquesta funció biològica en tinc prou amb un cafè normalet, llarg i sense sucre, de qualsevol marca. Però a casa son més sibarites, i prefereixen una marca a l'altre, i darrerament el compro sense moldre. Continuament fem tastets d'origen. El cafè colombià és el més conegut, però de vegades canviem, per distingir la diferència. A ells els agrada curt, amb crema, intens i amb sucre.

A Nova York si demanes un cafè llarg te'n donen mig litre. Si demanes simplement un cafè short et donen cafè amb llet. Si demanes black coffee et donen un vaset de cafè negre sense gràcia. Per aconseguir un cafè com els d'aqui has de dir un expresso, i has d'assenyalar la llargada: un shot, dos shots…

Un dia d'estiu em va sorprendre al carrer un gran xàfec. Em vaig haver de refugiar en una botiga de cafè, fins que va escampar. Aquella experiència em va donar a conèixer el Jamaica Blue Mountain, el cafè més car i més equilibrat que he pres mai: si posaves els teus sentits alerta, podíes valorar què vol dir equilibri d'acidesa, d'amargor i d'aromes. Quan vull sorprendre algú, el convido a aquest elitista cafè, que és car, però encara és a l'abast de totes les economies.

Però on vull anar a parar és al que em va passar ahir divendres al matí. Vaig haver d'anar a fer-me un anàlisi de sang rutinari. Vaig sortir de casa en dejú, sense el meu necessitat cafè. Mig marejada, pujava les escales de l'hospital i pensava en lo trist de la vida, tot ho veia negre, el futur, la feina, la salut, tot en un sol paquet. Quan baixava, després de la extracció i d'un cafè ( i un donut) a la cafeteria, els meu cap era un altre. Veia el sol brillar, la fresqueta del matí, i pensava que no havia de solucionar tots els problemes en aquell precís moment, que ja ho faria un per un. Ho veia tot diferent i amb confiança.

El  secret de le felicitat pot ser un estat bioquímic: pressió normal, estòmac ple. La tristesa pot ser simplement una pressió baixa, o un nivell de glucosa baix. Per a mi,el simple aroma del cafè em posa a tó amb la vida, i em fa encarar el dia amb convicció. És un dels meus petits vicis, un gran plaer, i també una necessitat ( quasi) vital.

[@more@]

Tweet

Prenc cafè des de molt jove, i ara el considero un aliment de primera necessitat. És el primer que faig al matí: un cafè llarg, per treure'm la son, i intentar encarar el dia amb convicció.

Per aquesta funció biològica en tinc prou amb un cafè normalet, llarg i sense sucre, de qualsevol marca. Però a casa son més sibarites, i prefereixen una marca a l'altre, i darrerament el compro sense moldre. Continuament fem tastets d'origen. El cafè colombià és el més conegut, però de vegades canviem, per distingir la diferència. A ells els agrada curt, amb crema, intens i amb sucre.

A Nova York si demanes un cafè llarg te'n donen mig litre. Si demanes simplement un cafè short et donen cafè amb llet. Si demanes black coffee et donen un vaset de cafè negre sense gràcia. Per aconseguir un cafè com els d'aqui has de dir un expresso, i has d'assenyalar la llargada: un shot, dos shots…

Un dia d'estiu em va sorprendre al carrer un gran xàfec. Em vaig haver de refugiar en una botiga de cafè, fins que va escampar. Aquella experiència em va donar a conèixer el Jamaica Blue Mountain, el cafè més car i més equilibrat que he pres mai: si posaves els teus sentits alerta, podíes valorar què vol dir equilibri d'acidesa, d'amargor i d'aromes. Quan vull sorprendre algú, el convido a aquest elitista cafè, que és car, però encara és a l'abast de totes les economies.

Però on vull anar a parar és al que em va passar ahir divendres al matí. Vaig haver d'anar a fer-me un anàlisi de sang rutinari. Vaig sortir de casa en dejú, sense el meu necessitat cafè. Mig marejada, pujava les escales de l'hospital i pensava en lo trist de la vida, tot ho veia negre, el futur, la feina, la salut, tot en un sol paquet. Quan baixava, després de la extracció i d'un cafè ( i un donut) a la cafeteria, els meu cap era un altre. Veia el sol brillar, la fresqueta del matí, i pensava que no havía de prendre totes les decisions en aquell precís moment, que tot vindria, una cosa darrera l'altre, i que ho aniríem solucionant. Com sempre ho havía fet: una cosa després de l'altre, i amb confiança.

El secret de la felicitat potser és un estat bioquímic: pressió normal, estòmac comfortat i prou. La tristesa pot ser simplement la pressió baixa, la son, la gana, la manca de glucosa…

Almenys a mi, l'aroma del cafè em recorda bons moments, i em normalitza. És un dels meus petits vicis, un verdader plaer, però sobretot una necessitat vital.

[@more@]

Tweet

Aquesta tarda he vist la pel.lícula Sin reservas, de la Catherine Zeta-Jones. Feia temps que no anava al cinema, perquè no feien res de bó. Però havent vist la versió europea Deliciosa Martha, que em va encantar, he apostat per anar a veure el remake americà.

Sin reservas, és una pel.lícula romàntica típica que els americans han sabut versionar a partir del guió alemany original. Estupenda està la Catherine Z-J, en la seva interpretació d'una xef d'un restaurant de luxe de Manhattan, molt molt perfeccionista i amb molt de caràcter. Les circumstàncies de la vida venen a torbar l'equilibri de la seva existència, i la pel.lícula evoluciona cap a una història sentimental.

Mentre mirava la pel.lícula, he pensat que m'agradaria semblar-me a la Catherine, en el seu estil, i en el personatge que interpreta en quan a la perfecció del seu treball, i en l'art i bon humor  que destil.la del seu partenaire, el sous-xef l'Aaron Eckhart.

Quan he arribat a casa, la meva neboda m'esperava per fer-me una pregunta.Resulta que aquest curs comença estudis d'Assessoria d'Imatge . I el treball de fi de curs és assessorar a algú conegut, per millorar-li  la imatge. He acceptat encantada. Jo, que no sóc ni alta ni baixa, ni grassa ni prima, ni molt maca ni molt lletja, ni amb molt o poc estil, m'agradarà millorar, o encara que sigui intentar-ho de mans d'una futura professional.

Diu que ha de fer un projecte integral, que em farà una foto inicial, m'aconsellarà tall de cabell, maquillatge, vestuari etc , i també un estil i imatge personal. I a final de curs jo mateixa haig d'anar a la seva escola perquè els mestres valorin el resultat i li posin nota. Diu que ja m'anirà informant sobre la marxa, però que compta amb mi.

Un cop ho he dit a la família, hi ha hagut varies opinions: els que volíen ser ells els voluntaris, i els que m'han dit que la meva neboda em deu veure ben malament, per fer-me conillet d'índies. A mi tant me fa el que diguin. Ja ho veuran a final de curs, quan em vegin transformada en una mena de Angelina Zeta-Jones, com una estrella més de Hollywood.

[@more@]

Tweet

Aquesta tarda he vist la pel.lícula Sin reservas, de la Catherine Zeta-Jones. Feia temps que no anava al cinema, perquè no feien res de bó. Però havent vist la versió europea Deliciosa Martha, que em va encantar, he apostat per anar a veure el remake americà.

Sin reservas, és una pel.lícula romàntica típica que els americans han sabut versionar a partir del guió alemany original. Estupenda està la Catherine Z-J, en la seva interpretació d'una xef d'un restaurant de luxe de Manhattan, molt molt perfeccionista i amb molt de caràcter. Les circumstàncies de la vida venen a torbar l'equilibri de la seva existència, i la pel.lícula evoluciona cap a una història sentimental.

Mentre mirava la pel.lícula, he pensat que m'agradaria semblar-me a la Catherine, en el seu estil, i en el personatge que interpreta en quan a la perfecció del seu treball, i en l'art i bon humor  que destil.la del seu partenaire, el sous-xef l'Aaron Eckhart.

Quan he arribat a casa, la meva neboda m'esperava per fer-me una pregunta.Resulta que aquest curs comença estudis d'Assessoria d'Imatge . I el treball de fi de curs és assessorar a algú conegut, per millorar-li  la imatge. He acceptat encantada. Jo, que no sóc ni alta ni baixa, ni grassa ni prima, ni molt maca ni molt lletja, ni amb molt o poc estil, m'agradarà millorar, o encara que sigui intentar-ho de mans d'una futura professional.

Diu que ha de fer un projecte integral, que em farà una foto inicial, m'aconsellarà tall de cabell, maquillatge, vestuari etc , i també un estil i imatge personal. I a final de curs jo mateixa haig d'anar a la seva escola perquè els mestres valorin el resultat i li posin nota. Diu que ja m'anirà informant sobre la marxa, però que compta amb mi.

Un cop ho he dit a la família, hi ha hagut varies opinions: els que volíen ser ells els voluntaris, i els que m'han dit que la meva neboda em deu veure ben malament, per fer-me conillet d'índies. A mi tant me fa el que diguin. Ja ho veuran a final de curs, quan em vegin transformada en una mena de Angelina Zeta-Jones, com una estrella més de Hollywood.

[@more@]

Tweet

Si en Woody Allen em demanés un títol per una pel.lícula seva, li suggeriria aquest títol. Aquestes són les tres ciutats del món que més m'han fascinat. Aquesta setmana he estat a París en viatge de fira, a veure les primeres visions de la moda per la propera temporada al Parc des Expositions  a Villepinte.

Estava llegint un article sobre en Jorge Wagensberg , en la revista de l'avió. Varies frases extretes dels seus llibres, Si la naturaleza es la respuesta, ¿cual era la pregunta? ( 2006), " Lo improbable asombra a todo el mundo, lo cotidiano, solo al genio". Jo havia llegit ( el recomano a estones lliures, no de cop) el seu anterior llibre  A más como, menos porqué ( 2002), i penso que aquest senyor sí que és un geni.Un geni de lo quotidià, de la realitat, del que toca de peus a terra, malgrat la seva alta formació en ciències físiques a la UB, que el podríen fer inaccessible a les ments menys teòriques.

L'avió de Vueling va sortir tan aviat que vam haver de llevar-nos a les dues de la matinada: la carretera deserta, l'aeroport també. El comandant Olivier, molt jove, no sabía jo que hi havien pilots tan joves ( va volar , aterrar i arribar a lloc amb una perfecció inusuals)

Un cop a París, vam complir amb la feina de l'estand. Vam portar novetats molt creatives, i ens vam sentir orgullosos del nostre treball estressant de la temporada. Salutacions amb col.legues, clients i proveïdors. I a la tarda, sempre ens queda París.

Era obligat veure les tendències dels grans creadors amb nom al Boulevard Fauburg St Honoré . Vam veure sortir del palau presidencial la comitiva que portava Sarkozy qui sap on, precedit de seguicis, guardaespatlles, policia i sirenes. Vam passar amb cotxe per tots els Champs Elysseés, la place de la Concorde, el Museu d'Orsay, Nôtre Dame, sense aturar-nos per manca de temps. 

Vam assaborir un sopar autèntic en un restaurant tradicional a Pigalle, una habitació d'hotel amb sostre inclinat al darrer pis de l'edifici, amb una vista magnífica de París-la-nuit des de les golfes. Un esmorzar amb autèntics croissants servits per gent del país. Una experiència al París més autèntic, que tots recordem de les pel.lícules americanes.

I el detall de moda sorprenent. Vam anar al carrer des Rosiers, el cor de la vanguarda de la moda més emergent. Els joves creadors més agosarats exposen la seva roba a l'Eclairage, al mateix barri on Custo hi té la botiga. Cada any ens sorprèn la tendència.

Aquest any hi havía roba que semblava no solament vella, sinó reciclada . Sabates envellides i cremades, desgastades. Noves, que semblaven portades, aprofitades. Jaquetes arrugades, desigualades com desgastades, rentades de noves, pesades, amb mescla de materials nobles i colors foscos.

Per una banda semblava un homenatge a lo vell, a les antiguitats, a conservar les peces de vestir encara que fossin fetes malbé. Però no ens enganyem, no era més que un miratge per causar-nos sensació per aquelles creacions tan agosarades, que tots volíem adquirir per la seva novetat i valentía.

En fi, aquesta és la tendència més juvenil: aprofiteu lo vell, que és moda. Però lo vell fictici, amb trampa: ha de ser comprat vell de trinca.

Aquest només és un dels detalls que m'he emportat del viatge. Demà presentaré a la empresa l'informe concret de colors, textures i estils. Però demà serà un altre dia. 

[@more@]

Tweet

Si en Woody Allen em demanés un títol per una pel.lícula seva, li suggeriria aquest títol. Aquestes són les tres ciutats del món que més m'han fascinat. Aquesta setmana he estat a París en viatge de fira, a veure les primeres visions de la moda per la propera temporada al Parc des Expositions  a Villepinte.

Estava llegint un article sobre en Jorge Wagensberg , en la revista de l'avió. Varies frases extretes dels seus llibres, Si la naturaleza es la respuesta, ¿cual era la pregunta? ( 2006), " Lo improbable asombra a todo el mundo, lo cotidiano, solo al genio". Jo havia llegit ( el recomano a estones lliures, no de cop) el seu anterior llibre  A más como, menos porqué ( 2002), i penso que aquest senyor sí que és un geni.Un geni de lo quotidià, de la realitat, del que toca de peus a terra, malgrat la seva alta formació en ciències físiques a la UB, que el podríen fer inaccessible a les ments menys teòriques.

L'avió de Vueling va sortir tan aviat que vam haver de llevar-nos a les dues de la matinada: la carretera deserta, l'aeroport també. El comandant Olivier, molt jove, no sabía jo que hi havien pilots tan joves ( va volar , aterrar i arribar a lloc amb una perfecció inusuals)

Un cop a París, vam complir amb la feina de l'estand. Vam portar novetats molt creatives, i ens vam sentir orgullosos del nostre treball estressant de la temporada. Salutacions amb col.legues, clients i proveïdors. I a la tarda, sempre ens queda París.

Era obligat veure les tendències dels grans creadors amb nom al Boulevard Fauburg St Honoré . Vam veure sortir del palau presidencial la comitiva que portava Sarkozy qui sap on, precedit de seguicis, guardaespatlles, policia i sirenes. Vam passar amb cotxe per tots els Champs Elysseés, la place de la Concorde, el Museu d'Orsay, Nôtre Dame, sense aturar-nos per manca de temps. 

Vam assaborir un sopar autèntic en un restaurant tradicional a Pigalle, una habitació d'hotel amb sostre inclinat al darrer pis de l'edifici, amb una vista magnífica de París-la-nuit des de les golfes. Un esmorzar amb autèntics croissants servits per gent del país. Una experiència al París més autèntic, que tots recordem de les pel.lícules americanes.

I el detall de moda sorprenent. Vam anar al carrer des Rosiers, el cor de la vanguarda de la moda més emergent. Els joves creadors més agosarats exposen la seva roba a l'Eclairage, al mateix barri on Custo hi té la botiga. Cada any ens sorprèn la tendència.

Aquest any hi havía roba que semblava no solament vella, sinó reciclada . Sabates envellides i cremades, desgastades. Noves, que semblaven portades, aprofitades. Jaquetes arrugades, desigualades com desgastades, rentades de noves, pesades, amb mescla de materials nobles i colors foscos.

Per una banda semblava un homenatge a lo vell, a les antiguitats, a conservar les peces de vestir encara que fossin fetes malbé. Però no ens enganyem, no era més que un miratge per causar-nos sensació per aquelles creacions tan agosarades, que tots volíem adquirir per la seva novetat i valentía.

En fi, aquesta és la tendència més juvenil: aprofiteu lo vell, que és moda. Però lo vell fictici, amb trampa: ha de ser comprat vell de trinca.

Aquest només és un dels detalls que m'he emportat del viatge. Demà presentaré a la empresa l'informe concret de colors, textures i estils. Però demà serà un altre dia. 

[@more@]

Tweet

A la pregunta de quina energia mou el món, molts contestaríem que és el petroli.També diríem que és un recurs que s'esgota ràpidament i que arribarà un dia que s'haurà de fer un pensament i prescindir-ne. Haurem de utilitzar altres energies. Es parla del biodièsel, que aquests dies se n'ha parlat precisament perquè ha fet pujar el preu dels cereals, i per tant el cost de la vida. Es parla de la energia eòlica, tant de moda fa vint anys, però ara mal vista perquè diuen, fa malbé el paisatge. Els ecologistes fan bé de proposar les energies renovables.

El món civilitzat necessita aquesta energia, sigui de la procedència que sigui, però no pot aturar-se. És el discurs dels polítics, l'estudi dels científics i la preocupació dels ecologistes. Hi ha feina per tots.

Però jo avui tinc un altre pensament al cap. He tornat d'un viatge de feina i estic encaparrada. Tinc mal de cap, son, mal de coll i estic mig malalta. M'he llevat tard, però he tingut temps de pensar al llit, mig enfebrada i amb mal d'esquena.

La energia que mou el món no és el petroli, com us he dit, sinó que és la energia personal, la disposició, la il.lusió pels projectes, la voluntat de fer coses, les idees bones, el treball. Si això falla, com avui, no som capaços de fer res, ni de llevar-nos del llit. I de res serveix tenir un munt de recursos al nostre abast.

Bé, sí, algun recurs per recuperar la salut bioquímica com una aspirina, i la il.lusió quotidiana, com un llarg cap de setmana pel davant.

Visca l'àcid acetil-salicílic, i sobretot el qui el va inventar. Ja estic una mica millor.Salut! 

[@more@]

Tweet

A la pregunta de quina energia mou el món, molts contestaríem que és el petroli.També diríem que és un recurs que s'esgota ràpidament i que arribarà un dia que s'haurà de fer un pensament i prescindir-ne. Haurem de utilitzar altres energies. Es parla del biodièsel, que aquests dies se n'ha parlat precisament perquè ha fet pujar el preu dels cereals, i per tant el cost de la vida. Es parla de la energia eòlica, tant de moda fa vint anys, però ara mal vista perquè diuen, fa malbé el paisatge. Els ecologistes fan bé de proposar les energies renovables.

El món civilitzat necessita aquesta energia, sigui de la procedència que sigui, però no pot aturar-se. És el discurs dels polítics, l'estudi dels científics i la preocupació dels ecologistes. Hi ha feina per tots.

Però jo avui tinc un altre pensament al cap. He tornat d'un viatge de feina i estic encaparrada. Tinc mal de cap, son, mal de coll i estic mig malalta. M'he llevat tard, però he tingut temps de pensar al llit, mig enfebrada i amb mal d'esquena.

La energia que mou el món no és el petroli, com us he dit, sinó que és la energia personal, la disposició, la il.lusió pels projectes, la voluntat de fer coses, les idees bones, el treball. Si això falla, com avui, no som capaços de fer res, ni de llevar-nos del llit. I de res serveix tenir un munt de recursos al nostre abast.

Bé, sí, algun recurs per recuperar la salut bioquímica com una aspirina, i la il.lusió quotidiana, com un llarg cap de setmana pel davant.

Visca l'àcid acetil-salicílic, i sobretot el qui el va inventar. Ja estic una mica millor.Salut! 

[@more@]

Tweet

Acabo de trucar a Catalunya Ràdio per saber quan torna el programa del Carles Perez: La solució. M'han contestat molt amablement que aquesta temporada, aquest presentador té altres projectes professionals, i per tant no hi ha prevista la emissió d'aquest programa.

Quan a mig juliol es va acabar la temporada, en Carles Perez, ja es va acomiadar amb un " fins sempre", que em va fer sospitar que no seria fins el setembre, com d'altres presentadors.

La veritat és que aquest estiu he trobat a faltar els programes de ràdio de la temporada, els quals han substituït per d'altres, " més estiuencs" que han passat sense pena ni glòria, i a mi se'm feien carregossos, per no dir insípids o per perdre el temps. Hi ha excepcions, és clar, com el musical  " Fixa't com sona", del Xavier Solà, molt treballat i per treure's el barret, i com sempre el Matí de Catalunya Ràdio.

He demanat parlar amb el servei d'atenció al client, i he presentat la meva queixa: volem " La solució". Han pres nota de la meva suggerència de programar en la mateixa hora un programa més edificant, més interessant que no pas el que fan ara.

A l'hora de fer el dinar, penso, s'ha de parlar de temes més seriosos o no  d'una forma desinvolta. Que no ens prenguin per babaus, que ja ens n'han pres tot l'estiu.

[@more@]

Tweet

Fa pocs dies ens vam retrobar amb una amiga de la infància. Potser era un moment especial de recapitular i trobar explicacions en la vida. Explicacions dic? Potser intentàvem descobrir el secret de la vida ( quina ambició  de científic!), o tan sols les sorpreses del destí ( quin objectiu tan poc científic, més aviat esotèric!)

El que per a mi està clar i no necessita gaire fe ni massa intel.ligència és admetre que no podem triar els nostres orígens. Naixem en una família, un ambient social , econòmic, i  geogràfic concret i aleatori. No podem triar res de tot això: tenim un orígen genètic que ens marcarà la resta de la vida. I quan podem triar, què fem? De molt petits demostrem interés per un menjar, per una joguina, ens rebelem amb plors i rebequeries pel que no volem, i així anem fent fins que podem decidir alguna cosa més: un amic, més joguines, llibres concrets, aficions i més endavant els estudis. Penso que és als dotze anys més o menys, per dir alguna edat a l’atzar, quan comencem a seguir el fil de la nostra pròpia vida.

És a partir d’un moment determinat de la nostra vida que cada decisió que prenem ens encamina al nostre destí. Podem encarrilar la sort  que ens ha estat regalada des del naixement, o podem esquivar la desgràcia que ens ha tocat. Hi ha un moment crític en que comença la pròpia vida amb la llibertat de poder escollir.

Les decisions a prendre no han de ser per força transcendentals. Triar sortir amb un amic o altre no sembla tenir importància; estudiar un instrument musical pot interpretar-se només com una afició; mantenir-se en forma amb l’esport aparenta una quotidianitat; prendre la decisió de treure’s el carnet de conduir pot ser un pur tràmit. Però jo penso que cada decisió presa et porta per camins on has de triar contínuament altres alternatives i determina una situació canviant.

Un cop has triat carrera o feina, amics, parella, aficions etc, sembla que ja tens la base ben assegurada, i poca cosa pot canviar la estabilitat. Però no és així, la vida és una continuïtat de eleccions, una darrera l’altre, cada dia, cada minut. I el resultat és dins una capsa de sorpreses, en què pots resultar ben parat, traït , decebut o qui sap.

No vull dir que els esdeveniments siguin una autèntica rifa, sempre segueixen una harmonia dins el fil de la vida, però de vegades poden ser sorprenents. Per això hi ha gent que en les seves pors prefereix ser conservadora, perquè res no canviï ni a la seva vida, ni a l’entorn, i gent que en la seva disconformitat són tot el contrari: un verdader desordre i anarquia, tot buscant alternatives noves al seu propi fil de la vida.

Mestres i gent gran que he conegut recomanen apostar pel segur: el que sempre ha funcionat, un ordre, seguir una llei, el treball, l’esforç personal, unes actituds honrades, i diuen que per aquest camí s’arriba a un bon destí.

Altres mestres i gent que he conegut aposten per explorar altres camins, donat que alguns dels habituals han fracassat. Parlen de rebeldia, de creativitat, de crítica i  millora de lo establert, de trencar esquemes antiquats en la recerca d’un destí més autèntic i més just.

Jo penso que aquesta tria ens toca fer-la a cada moment. Davant d’una alternativa triar una de les opcions segons la nostra personalitat. Unes vegades seguirem el camí marcat, el que fa tothom, i d’altres trencarem esquemes. Si ens equivoquem, sempre podrem rectificar, però segur que alguna cosa nova haurem aprés.

 I podria ser, que tant una noia  conservadora o una de rebel arribin, per fi, al mateix destí, però per camins diferents. Aquesta és la conclusió a la que vam arribar la meva amiga i jo davant una bona tassa de té.

[@more@]

Tweet