El cap als núvols

Cada any quan arriba aquesta època, no ho puc evitar, i m’agafa una certa tristesa. Em llevo de nit, no perquè sigui d’hora sinó perquè el dia s’escurça, i sé que arribaré a casa de nit. Em dona la impressió de treballar de sol a sol, com la maledicció bíblica.

A la tardor, comença el mal temps: sobretot el vent als capvespres, acompanyat de un cert fred, arrossega les fulles caigudes dels castanyers del passeig i em fan sentir desemparada. Al migdia el sol brilla i fa una certa caloreta, no t’abrigues, penses que l’estiu encara volteja, però és un engany.

Pel carrer només estudiants atabalats, gent que s’espabila a arribar a casa, i sobretot foscor i fresca.

La tardor té per a mi connotacions d’anar enrere, de recular en el bon temps, de colors marrons i grisos, de verd fosc i de boires. Sembla que tot el bó de l’estiu, la meva estació favorita, s’ha acabat del tot. Comences la nova temporada d’estudi o de treball, i és com una costa amunt que s’acaba per Nadal. Almenys l’hivern no enganya, fa fred, i l’escalfor del sol alguns dies és com un petit regal.

 
He descobert que hi ha molta gent com jo, que els agafa tristesa la tardor, i les revistes van plenes de solucions per atenuar aquestes sensacions. Amb altres persones, com que el calor els atabala i els provoca mala salut i aixafament, troben en aquesta estació un alleugeriment notable. El fred i el vent no els molesta, diuen que ben abrigats no els fa por el fred.

 
De les pràctiques a prendre per trobar gust a la tardor, diuen que és la estació en que la natura canvia de color, es fan els bolets, pots passejar sense la pressió de la calor, pots fer excursions autèntiques a la natura, i tens més temps de quedar-te en el recolliment de la llar.

 
Una revista que he llegit parla de escriure en una llista cent desitjos que t’agradaria fer, i anar-los tatxant a mida que els vas acomplint aquesta tardor. Em va semblar una bona idea a priori, com a manera de concentrar-se a pensar en actuacions pendents, i anar-les realitzant per a eliminar-les de la llista.

 
Però malauradament, com que l’humor de la tardor no és el millor de l’any, he arribat a la conclusió de que tot això només son pedaços per oblidar la tardor i la seva tristesa, però continuen existint. I que no hi ha res més trist que haver-se de concentrar tant en un mateix, per motius tan insignificants, quan en la nostra societat hi ha problemes de més magnitud, que sí que ens hauríen de preocupar més.

 
Però ara s’ha posat de moda la idea de que hem de pensar primer en nosaltres, que hem de estar bé, abans d’enfrentar-nos al món, perquè una persona trista o deprimida poc pot fer per al bé de qui els envolta.

[@more@]

Tweet

Qui no ha hagut mai de fer una dieta? Abans de les dietes en dèiem règims, perquè en general eren per prohibir aliments. Règim per aprimar-se, el més freqüent, pel ronyó o pel fetge.

Quan jo tenia quinze anys, el metge de capçalera li va aconsellar a la meva mare que em posés a règim, per perdre uns quilets, que segons el metge, i per la meva edat, em sobraven. Des d'aquell moment fatídic, vaig agafar una relació problemàtica amb el menjar, que en varis períodes de la meva vida van agreujar el meu excés de pes. Jo llavors feia esport, estudiava, portava una vida molt activa, estava en ple creixement, i a sobre el menjar era el meu enemic. A casa feien un menjar, i per a mi verdura. Els diumenges es menjava rebosteria, i per a mi no n'hi havia. El menjar es revenjava contra mi, jo tenia gana, menjava el que hi havia al plat, i continuava tenint gana.

El positiu de l'història és que des de llavors no he parat de llegir sobre dietètica, sobre diferents estils de dietes, i des del punt de vista de diferents experts. Segons la època, però, hi ha hagut tendències i modes diferents. Les dietes més populars, que pots trobar a qualsevol revista son les d'aprimar, i de les que en som fans moltes dones i joves.

Algunes d'aquestes dietes s'han fet famoses, com la de la clínica Mayo, la del Dr Atkins, la de la dissociació d'aliments, la de comptar calories, la dels Weights Watchers, les dietes de les actrius, la de la pinya, i la de la sopa de ceba.

Jo he vist amb els meus propis ulls, com una amiga meva entrava a urgències desmaiada, i assabentar-me després de que no menjava, de que només bevia sopa de ceba. I he sabut de casos de noies que han entrat en una espiral d'odi al menjar que les han tornat una ombra de la seva pròpia figura anorèxica.

En les meves lectures, ja de molt jove vaig llegir en una revista francesa una nova dieta: la antidieta, la qual vaig fer de seguida la meva dieta per a tota la vida. La antidieta dona preferència a la racionalitat del nostre propi cos. És a dir: s'ha de menjar sempre el que el cos ens demana, després de haver-li-ho preguntat.

Hi ha d'haver una disciplina, menjar a les hores, i menjar sempre després d'haver reflexionat uns minuts sobre el que el nostre cos ens demana. De vegades només tenim set, no cal doncs picar d'aquelles patates rosses, perquè ens en donaran encara més, i menjarem compulsivament a continuació per tal d'alleugerir la set. De vegades el nostre cos demana alguna cosa dolça i aquosa: vol fruita; de vegades alguna cosa lleugera: un iogurt, fruita, fruits  secs. De vegades demana alguna cosa salada: pà amb tomàquet i pernil, peix.

Jo ho he practicat tots aquests anys, i m'ha funcionat.Sempre sabent què s'ha de menjar, com és el meu cos i què necessita, i que no m'haig de privar de res en la seva deguda mesura. Sempre hi ha el moment apropiat per a menjar una mica de tot, en la proporció que més ens convé, i no renunciar a res perquè engreixa.

Aquesta antidieta la he explicat a varies persones que pateixen hipertensió, obesitat i colesterol. Ells m'han dit que aquest règim no és per a ells, que ells sempre menjaríen el que no els convé, però que el seu cos els demana. Jo penso i els ho dic que no m'han entés. Que no s'han d'obsessionar amb els aliments, sinó que s'ha de pensar en altres coses, i que a l'hora de dinar s'ha de treure la gana amb bons aliments, i alguna cosa que els faci plaer amb mesura. Així la hora dels àpats, no és una tortura, sinó un moment de relax, d'escoltar el cos, i de donar-li la satisfacció del carburant perquè funcioni el més perfecte possible.

També penso que s'això de la alimentació s'han fet molts mites. Per a mi, la millor dieta és la que incorpora els aliments de la teva terra, en el nostre cas la mediterrània. No cal, penso, menjar algues del Japó, mentre aqui tenim altres aliments més a l'abast que fan la mateixa funció. No cal beure llet amb omega-3 afegit artificialment, sinó que amb llet nomal i menjant sardines de tant en tant és el mateix. 

Seguint la dieta que el cos demana ens sentirem millor, i llavors sabrem que ho fem bé. Per a mi, és el més racional, natural i saludable.  

[@more@]

Tweet

Qui no ha hagut mai de fer una dieta? Abans de les dietes en dèiem règims, perquè en general eren per prohibir aliments. Règim per aprimar-se, el més freqüent, pel ronyó o pel fetge.

Quan jo tenia quinze anys, el metge de capçalera li va aconsellar a la meva mare que em posés a règim, per perdre uns quilets, que segons el metge, i per la meva edat, em sobraven. Des d'aquell moment fatídic, vaig agafar una relació problemàtica amb el menjar, que en varis períodes de la meva vida van agreujar el meu excés de pes. Jo llavors feia esport, estudiava, portava una vida molt activa, estava en ple creixement, i a sobre el menjar era el meu enemic. A casa feien un menjar, i per a mi verdura. Els diumenges es menjava rebosteria, i per a mi no n'hi havia. El menjar es revenjava contra mi, jo tenia gana, menjava el que hi havia al plat, i continuava tenint gana.

El positiu de l'història és que des de llavors no he parat de llegir sobre dietètica, sobre diferents estils de dietes, i des del punt de vista de diferents experts. Segons la època, però, hi ha hagut tendències i modes diferents. Les dietes més populars, que pots trobar a qualsevol revista son les d'aprimar, i de les que en som fans moltes dones i joves.

Algunes d'aquestes dietes s'han fet famoses, com la de la clínica Mayo, la del Dr Atkins, la de la dissociació d'aliments, la de comptar calories, la dels Weights Watchers, les dietes de les actrius, la de la pinya, i la de la sopa de ceba.

Jo he vist amb els meus propis ulls, com una amiga meva entrava a urgències desmaiada, i assabentar-me després de que no menjava, de que només bevia sopa de ceba. I he sabut de casos de noies que han entrat en una espiral d'odi al menjar que les han tornat una ombra de la seva pròpia figura anorèxica.

En les meves lectures, ja de molt jove vaig llegir en una revista francesa una nova dieta: la antidieta, la qual vaig fer de seguida la meva dieta per a tota la vida. La antidieta dona preferència a la racionalitat del nostre propi cos. És a dir: s'ha de menjar sempre el que el cos ens demana, després de haver-li-ho preguntat.

Hi ha d'haver una disciplina, menjar a les hores, i menjar sempre després d'haver reflexionat uns minuts sobre el que el nostre cos ens demana. De vegades només tenim set, no cal doncs picar d'aquelles patates rosses, perquè ens en donaran encara més, i menjarem compulsivament a continuació per tal d'alleugerir la set. De vegades el nostre cos demana alguna cosa dolça i aquosa: vol fruita; de vegades alguna cosa lleugera: un iogurt, fruita, fruits  secs. De vegades demana alguna cosa salada: pà amb tomàquet i pernil, peix.

Jo ho he practicat tots aquests anys, i m'ha funcionat.Sempre sabent què s'ha de menjar, com és el meu cos i què necessita, i que no m'haig de privar de res en la seva deguda mesura. Sempre hi ha el moment apropiat per a menjar una mica de tot, en la proporció que més ens convé, i no renunciar a res perquè engreixa.

Aquesta antidieta la he explicat a varies persones que pateixen hipertensió, obesitat i colesterol. Ells m'han dit que aquest règim no és per a ells, que ells sempre menjaríen el que no els convé, però que el seu cos els demana. Jo penso i els ho dic que no m'han entés. Que no s'han d'obsessionar amb els aliments, sinó que s'ha de pensar en altres coses, i que a l'hora de dinar s'ha de treure la gana amb bons aliments, i alguna cosa que els faci plaer amb mesura. Així la hora dels àpats, no és una tortura, sinó un moment de relax, d'escoltar el cos, i de donar-li la satisfacció del carburant perquè funcioni el més perfecte possible.

També penso que s'això de la alimentació s'han fet molts mites. Per a mi, la millor dieta és la que incorpora els aliments de la teva terra, en el nostre cas la mediterrània. No cal, penso, menjar algues del Japó, mentre aqui tenim altres aliments més a l'abast que fan la mateixa funció. No cal beure llet amb omega-3 afegit artificialment, sinó que amb llet nomal i menjant sardines de tant en tant és el mateix. 

Seguint la dieta que el cos demana ens sentirem millor, i llavors sabrem que ho fem bé. Per a mi, és el més racional, natural i saludable.  

[@more@]

Tweet

Qui no ha hagut mai de fer una dieta? Abans de les dietes en dèiem règims, perquè en general eren per prohibir aliments. Règim per aprimar-se, el més freqüent, pel ronyó o pel fetge.

Quan jo tenia quinze anys, el metge de capçalera li va aconsellar a la meva mare que em posés a règim, per perdre uns quilets, que segons el metge, i per la meva edat, em sobraven. Des d'aquell moment fatídic, vaig agafar una relació problemàtica amb el menjar, que en varis períodes de la meva vida van agreujar el meu excés de pes. Jo llavors feia esport, estudiava, portava una vida molt activa, estava en ple creixement, i a sobre el menjar era el meu enemic. A casa feien un menjar, i per a mi verdura. Els diumenges es menjava rebosteria, i per a mi no n'hi havia. El menjar es revenjava contra mi, jo tenia gana, menjava el que hi havia al plat, i continuava tenint gana.

El positiu de l'història és que des de llavors no he parat de llegir sobre dietètica, sobre diferents estils de dietes, i des del punt de vista de diferents experts. Segons la època, però, hi ha hagut tendències i modes diferents. Les dietes més populars, que pots trobar a qualsevol revista son les d'aprimar, i de les que en som fans moltes dones i joves.

Algunes d'aquestes dietes s'han fet famoses, com la de la clínica Mayo, la del Dr Atkins, la de la dissociació d'aliments, la de comptar calories, la dels Weights Watchers, les dietes de les actrius, la de la pinya, i la de la sopa de ceba.

Jo he vist amb els meus propis ulls, com una amiga meva entrava a urgències desmaiada, i assabentar-me després de que no menjava, de que només bevia sopa de ceba. I he sabut de casos de noies que han entrat en una espiral d'odi al menjar que les han tornat una ombra de la seva pròpia figura anorèxica.

En les meves lectures, ja de molt jove vaig llegir en una revista francesa una nova dieta: la antidieta, la qual vaig fer de seguida la meva dieta per a tota la vida. La antidieta dona preferència a la racionalitat del nostre propi cos. És a dir: s'ha de menjar sempre el que el cos ens demana, després de haver-li-ho preguntat.

Hi ha d'haver una disciplina, menjar a les hores, i menjar sempre després d'haver reflexionat uns minuts sobre el que el nostre cos ens demana. De vegades només tenim set, no cal doncs picar d'aquelles patates rosses, perquè ens en donaran encara més, i menjarem compulsivament a continuació per tal d'alleugerir la set. De vegades el nostre cos demana alguna cosa dolça i aquosa: vol fruita; de vegades alguna cosa lleugera: un iogurt, fruita, fruits  secs. De vegades demana alguna cosa salada: pà amb tomàquet i pernil, peix.

Jo ho he practicat tots aquests anys, i m'ha funcionat.Sempre sabent què s'ha de menjar, com és el meu cos i què necessita, i que no m'haig de privar de res en la seva deguda mesura. Sempre hi ha el moment apropiat per a menjar una mica de tot, en la proporció que més ens convé, i no renunciar a res perquè engreixa.

Aquesta antidieta la he explicat a varies persones que pateixen hipertensió, obesitat i colesterol. Ells m'han dit que aquest règim no és per a ells, que ells sempre menjaríen el que no els convé, però que el seu cos els demana. Jo penso i els ho dic que no m'han entés. Que no s'han d'obsessionar amb els aliments, sinó que s'ha de pensar en altres coses, i que a l'hora de dinar s'ha de treure la gana amb bons aliments, i alguna cosa que els faci plaer amb mesura. Així la hora dels àpats, no és una tortura, sinó un moment de relax, d'escoltar el cos, i de donar-li la satisfacció del carburant perquè funcioni el més perfecte possible.

També penso que s'això de la alimentació s'han fet molts mites. Per a mi, la millor dieta és la que incorpora els aliments de la teva terra, en el nostre cas la mediterrània. No cal, penso, menjar algues del Japó, mentre aqui tenim altres aliments més a l'abast que fan la mateixa funció. No cal beure llet amb omega-3 afegit artificialment, sinó que amb llet nomal i menjant sardines de tant en tant és el mateix. 

Seguint la dieta que el cos demana ens sentirem millor, i llavors sabrem que ho fem bé. Per a mi, és el més racional, natural i saludable.  

[@more@]

Tweet

Recordo la meva àvia que dividia l'any per èpoques, no per estacions, i que les concretava amb les festes més significatives. Així deia, per Nadal, i volia dir hivern, reunions familiars, fred, menjars especials, regals, neu. Quan parlava de Sant Josep, ens ubicava als inicis de la primavera, fora freds, començar a pensar en plantar l'hort. Parlava de per Rams, de per Pasqua, com una època, no un dia en especial.Per Sant Joan, volía dir inici de l'estiu, amb una bona verbena, cremar la fusta innecessària en una foguera, volía dir que ja teníem el mal temps fora. També quan es referia a la Marededéu d'Agost, volia dir varies coses: l'hort en ple rendiment, regar l'hort, fruita de tota mena, Festes Majors dels pobles, el sant de la tieta María, llargues migdiades a l'ombra. 

En aquella època que parlo no existía l'onze de setembre, però sí a la mateixa època la Fira del Camp, que en dèiem la Fira de Setembre, on els pagesos acabaven la temporada, es trobaven en una festa i ensenyaven els millors fruits de l'hort, del tros, o del camp.

També la iaia anomenava Tots Sants, trencar ametlles i fer els panellets, la Immaculada, estrenar els abrics, felicitar la tieta Concepció, i d'aqui quatre dies altre cop Nadal.

Però la festa d'avui simplement era el Pilar, i com que no teníem ningú de la família que se'n digués, avui no era res, no marcava època a l'hort, no hi havia canvi d'estacions, en tot cas ens posàvem la jaqueta perquè començava la tardor i feia vent. Les escoles ja havíen començat i no hi havia moviment especial, no hi havia res a celebrar.

Per casa nostra avui és el Pilar, festa gran a Saragossa, però aquí no ho ha estat mai. Hi ha que avui en fan la seva festa nacional, doncs endavant que la facin, però no és el cas de la gent d'aquí. Aquí no celebrem res més que el sant de les Pilars, les Pilis i les Maripilis. Per molts anys, per cert de tot cor.

No trobo massa sentit en aquesta festa, per tradició familiar mai la hem trobat. Però mira, aquest any tenim un pont, i jo d'aquí una estona me'n vaig d'excursió a la Vall del riu Lord. No m'agrada renunciar a les festes, sempre va bé quedar-se a casa, després del tràfec de la feina, i posar ordre a casa, a la família, als compromisos socials. Però avui no celebrem res aquí. Podría dir que fem ús del país per a fer una mica més de turisme d'interior.

[@more@]

Tweet

Recordo la meva àvia que dividia l'any per èpoques, no per estacions, i que les concretava amb les festes més significatives. Així deia, per Nadal, i volia dir hivern, reunions familiars, fred, menjars especials, regals, neu. Quan parlava de Sant Josep, ens ubicava als inicis de la primavera, fora freds, començar a pensar en plantar l'hort. Parlava de per Rams, de per Pasqua, com una època, no un dia en especial.Per Sant Joan, volía dir inici de l'estiu, amb una bona verbena, cremar la fusta innecessària en una foguera, volía dir que ja teníem el mal temps fora. També quan es referia a la Marededéu d'Agost, volia dir varies coses: l'hort en ple rendiment, regar l'hort, fruita de tota mena, Festes Majors dels pobles, el sant de la tieta María, llargues migdiades a l'ombra. 

En aquella època que parlo no existía l'onze de setembre, però sí a la mateixa època la Fira del Camp, que en dèiem la Fira de Setembre, on els pagesos acabaven la temporada, es trobaven en una festa i ensenyaven els millors fruits de l'hort, del tros, o del camp.

També la iaia anomenava Tots Sants, trencar ametlles i fer els panellets, la Immaculada, estrenar els abrics, felicitar la tieta Concepció, i d'aqui quatre dies altre cop Nadal.

Però la festa d'avui simplement era el Pilar, i com que no teníem ningú de la família que se'n digués, avui no era res, no marcava època a l'hort, no hi havia canvi d'estacions, en tot cas ens posàvem la jaqueta perquè començava la tardor i feia vent. Les escoles ja havíen començat i no hi havia moviment especial, no hi havia res a celebrar.

Per casa nostra avui és el Pilar, festa gran a Saragossa, però aquí no ho ha estat mai. Hi ha que avui en fan la seva festa nacional, doncs endavant que la facin, però no és el cas de la gent d'aquí. Aquí no celebrem res més que el sant de les Pilars, les Pilis i les Maripilis. Per molts anys, per cert de tot cor.

No trobo massa sentit en aquesta festa, per tradició familiar mai la hem trobat. Però mira, aquest any tenim un pont, i jo d'aquí una estona me'n vaig d'excursió a la Vall del riu Lord. No m'agrada renunciar a les festes, sempre va bé quedar-se a casa, després del tràfec de la feina, i posar ordre a casa, a la família, als compromisos socials. Però avui no celebrem res aquí. Podría dir que fem ús del país per a fer una mica més de turisme d'interior.

[@more@]

Tweet

Fa uns anys, vaig fer un estudi domèstic de tast de tots els pans que es fabriquen a la meva ciutat. El pa és un aliment que s’ha de comprar cada dia, o dia sí dia no, o congelar-lo. Però més o menys cada dia en mengem. Tothom sap que a cada forn el pa és diferent, cada terra té el seu pa i el seu vi, i tot i que la matèria primera i els processos són molt semblants, el resultat és per força diferent.

Doncs cada dia comprava un mig de pagès en un forn diferent, el donava a tastar a la família, i el puntuàvem entre tots. Hi havia pans molt bons, i d’altres que ens deixaven indiferents. Us animo a fer la prova, és barata i molt edificant. Lo nostre era el pa de pagès, típic a la nostra comarca. N’hi ha amb llavors, de màquina, fet a mà, amb forn de llenya, amb forma de xusco, rodó. El més curiós és que vam puntuar millor el que provenia del forn més a prop de casa, és a dir, el que teníem més tastat, més per mà, i que ens va semblar el millor. El meu pare, però, diu que aquest pa no val res, que sembla goma, i que a ell li agrada més un de més rústic, que s’endureix l’endemà, però que no s’estova. Les meves amigues prefereixen la barreta estreta de pa francès, tipus baguet. Hi ha opinions per a tots els gustos, però a mi m’agrada, quan vaig a un restaurant tastar el pa, encara que vagi tipa. En els bons restaurants tenen una cura especial pel pa, i per això m’agrada fer aquest test.

Si en una casa hi ha pa, ja tens solucionat molts àpats de compromís. Ara us donaré una recepta per un bon esmorzar ( millor que una coca de forn, o igual).

Llesquetes de pa tendre una mica torradet, un rajet d’oli, i un bon raig de mel líquida, poden ser un magnífic esmorzar de diumenge, o un berenar de dissabte. La vostra imaginació pot millorar-lo amb uns granets d’anís, o uns pinyons, nous o fer llesques de baguet, o de pa de llavors. O posar l’oli i la mel a sobre el pa i torrar-lo al forn uns minuts.

Fa uns anys era molt  “ fashion” rebre els amics a sopar el dissabte amb pa torrat i diversos patés i formatges. Jo ho he fet no fa massa amb un simple pa amb tomàquet amb ibèrics. Però al jovent li agrada més la falsa pizza:

Unes llesques de pa de pagès de quilo, poc torrat i sucat amb tomàquet ( o ruixat amb tomàquet de pera ratllat), a sobre el que tinguem a la nevera com anxoves, carxofa en conserva, olives, pernil dolç, espinacs amb pinyons, pinya amb pernil dolç, espàrrecs i altres com el salmó que s’afegeix en sortir del forn. Es cobreix amb formatge per fondre estil mozzarella, un rajet d’oli i un polsim d’orenga o de pebre. Es posa al forn com si fos una pizza congelada. Però el resultat és més autèntic, més cassolà, més econòmic i més a l’abast.

Per acabar us dono la recepta d’un pastís de poma que vaig tastar a París l’altre dia. Es pelen quatre pomes, es tallen pel mig i es treu el cor. Es posen a bullir amb aigua, sucre i mitja llimona fins que siguin cuites. Mentrestant es fa la pasta a la batedora amb tres ous, un iogurt, una tasseta d’oli, dues tassetes de mel, un sobre de llevat químic i dues llesquetes de pa torrat. Es bat ben fi i es posa en un motllo amb unes gotes d’oli al forn. Quan el pa de pessic comença a pujar es treu i es disposen les mitges pomes a sobre, amb un raig de mel a sobre i un polsim de canyella. Es torna a posar al forn fins que el pastís és cuit. A 180 ºC el temps total son 40 minuts.

El pa és una delícia.Tingueu sempre pa al congelador, i no us faran por els compromisos. ( Bé, pa i alguna coseta més ) Que us aprofiti.

[@more@]

Tweet

Segons el diccionari Arimany de la llengua catalana, es defineix tradició com un conjunt de costums, valors i idees transmeses oralment d'una generació a l'altre. Quotidianament entenem les tradicions que ja han estat transmeses pels nostres avantpassats, que nosaltres seguim i en fem costum. Generalment pensem en les tradicions dels pobles, el folklore, la gastronomia, les festes, i té un abast mundial. Hi ha tradicions a tots els pobles de la terra,  solen ser patrimoni de la humanitat, i la gent ens hi interessem moltíssim.

Tot això ho meditava quan dissabte vaig assistir a un concurs de sardanes, de la Unió de colles. Feia molts anys que no hi anava, tot i que jo havia estat al meu poble una activa sardanista. Vaig descobrir però, que en tots aquests anys no m'havia perdut res de nou: tot es continua fent igual com quaranta anys enrere: el galop d'entrada, les sardanes de lluïment, la Cobla, la benvinguda als participants,el nom de les colles, i també el seu abillament.

La música de Cobla m'encanta, la sardana és una dansa alegre , i les ballades són trobades de gent educada, somrient i entusiasta. Als aplecs hi solen anar gent gran, i el jovent que acaba d'aprendre a ballar a la seva escola, i també gent que passa per allà per casualitat. No és actualment una activitat de grans aglomeracions, ni de moda.

Tot això ve al cas, perquè les colles sempre han anat vestides de manera molt tradicional. Els nois encara van amb faixa ( vermella o negra) , com els balladors de principis del segle XX, i les noies no van amb faldilla llarga, com a la mateixa època, sinó amb una faldilla curta emmidonada i airosa dels anys 70. La blusa recorda la moda dels 80, i les espardenyes necessàries per ballar, del segle XIX.

En això pensava quan vaig veure que la colla Maig, de Barcelona, trencava la tradició i les noies anaven amb pantalons pirates negres i samarreta vermella. Molt afavoridor, vaig pensar. Altres colles també apostaven per més modernitat, les noies amb pantalons blau cel, o amb faldilles amb caient per sota el genoll que em van meravellar.

Vaig expressar la meva grata sorpresa a una balladora de la colla que jo coneixía. Em va respondre que amb aquest equipament anaven més còmodes, però que en els concursos principals i importants, també teníen la faldilla airosa i tradicional. Que els jurats apreciaven més harmonia, i que la dansa guanyava amb vistositat, segons els crítics més exigents.

Vaig quedar de pedra, perquè la balladora és molt jove, i em semblava que amb aquells abillaments s'havia de sentir incòmoda.

De fet, al mateix diccionari Arimany, es defineix la paraula rutina com un costum que impulsa  afer les coses d'una manera habitual sense la justificació de cap raciocini.

Penso que les tradicions les hem de transmetre, com un patrimoni de tots, però que també les hem de crear, i que una cosa son els balls tradicionals,i altra cosa el folklore propi i actual, que també en tenim. I un exemple ben clar son les sardanes, com a dansa festiva. És magnífic, els dies de festa gran, com als pobles i ciutats mitges, a la plaça els sardanistes es manifesten i anant vestits de carrer fan un goig molt especial.

[@more@]

Tweet

Ahir vaig anar a visitar a una veïna que se li havia mort el sogre. Em va semblar més correcte, pasar-hi un moment, com per casualitat, que no pas fer-li una trucada, donat la nostra amistat només per veïnatge.

Vaig entrar al jardí, i el primer que em va rebre va ser el gos, que esvarat i remenant la cua em va embestir a gran velocitat, em va llepar les mans i es volía emparrar a les meves espatlles. A mi no em fan por els gossos, però em molesta molt que em llepin, i posin les seves potes brutes de fang sobre els meus pantalons.La mestressa mentrestant deia allò que tantes vegades havia sentit: no, si no fa res!

No fa res, no fa res. Però el gos anava fent, i la mestressa ni s'inmutava. Fins que el va cridar fort, i el gos se'n va anar jardí endins. Llavors vam començar a parlar.

Vam comentar poc la mort del sogre, semblava que li preocupava més la actitud dels altres fills, que en prou feines van fer nits d'hospital, i van haver de llogar una sudamericana que els cobrava un bon pico. Al poc de parlar va sortir el seu home, un empleat de banc que a més té una immobiliària. Es queixava de la economia, que les coses no van bé, i que l'Estat els ofega d'impostos en el cas de les vendes intermediàries de pisos. Li vaig fer el comentari de que ara era el moment de les especulacions, i ell va queixar-se dient que ja no, que havia fet moltes peles, però que ara els impostos i l'Estat li feien el negoci poc rentable.

Mentrestant vaig veure que teníen un xicot que els tallava la gespa de la part del darrera, on hi havia la pisina. Si mira, em van dir, es cuida de posar una mica d'ordre, que jo no tinc ni temps de fer-ho. Vaig veure el xicot molt menut, i em va semblar un jove peruà. Llavors va deixar anar que ells sí que ho teníen bé, que tot el que cobraven era net, perquè no declaraven res, i en canvi teníen dret a sanitat, educació dels fills, i fins i tot a menjador.

Al final de l'hort vaig veure una figuera amb un munt de figues madures al terra.Em van dir que se'n cuidava el sogre, que a ells no els agradaven les figues, i que si de cas, els feien una mica de fàstic. A mi, que m'agraden molt les figues, ho vaig trobar imperdonable, i els vaig suggerir que en donessin, o convidessin a algú a collir-ne. Em van contestar que avui dia tothom va tip, i que no valia la pena.

Vaig sortir per la tanca, pensant crispada com és que hi ha gent que no valoren gens el que tenen, i que la seva dosi de felicitat és poder queixar-se. Tant bé que estaven, no ho valoraven, i s'havíen instal.lat en una mena de queixa contínua, per estar millor i poder continuar protestant.

Des de allà fora, em van dir que el gos era un dogo argentí. Llavors sí que vaig pensar que trigaria a tornar en aquella casa! 

[@more@]

Tweet

Ahir vaig anar a visitar a una veïna que se li havia mort el sogre. Em va semblar més correcte, pasar-hi un moment, com per casualitat, que no pas fer-li una trucada, donat la nostra amistat només per veïnatge.

Vaig entrar al jardí, i el primer que em va rebre va ser el gos, que esvarat i remenant la cua em va embestir a gran velocitat, em va llepar les mans i es volía emparrar a les meves espatlles. A mi no em fan por els gossos, però em molesta molt que em llepin, i posin les seves potes brutes de fang sobre els meus pantalons.La mestressa mentrestant deia allò que tantes vegades havia sentit: no, si no fa res!

No fa res, no fa res. Però el gos anava fent, i la mestressa ni s'inmutava. Fins que el va cridar fort, i el gos se'n va anar jardí endins. Llavors vam començar a parlar.

Vam comentar poc la mort del sogre, semblava que li preocupava més la actitud dels altres fills, que en prou feines van fer nits d'hospital, i van haver de llogar una sudamericana que els cobrava un bon pico. Al poc de parlar va sortir el seu home, un empleat de banc que a més té una immobiliària. Es queixava de la economia, que les coses no van bé, i que l'Estat els ofega d'impostos en el cas de les vendes intermediàries de pisos. Li vaig fer el comentari de que ara era el moment de les especulacions, i ell va queixar-se dient que ja no, que havia fet moltes peles, però que ara els impostos i l'Estat li feien el negoci poc rentable.

Mentrestant vaig veure que teníen un xicot que els tallava la gespa de la part del darrera, on hi havia la pisina. Si mira, em van dir, es cuida de posar una mica d'ordre, que jo no tinc ni temps de fer-ho. Vaig veure el xicot molt menut, i em va semblar un jove peruà. Llavors va deixar anar que ells sí que ho teníen bé, que tot el que cobraven era net, perquè no declaraven res, i en canvi teníen dret a sanitat, educació dels fills, i fins i tot a menjador.

Al final de l'hort vaig veure una figuera amb un munt de figues madures al terra.Em van dir que se'n cuidava el sogre, que a ells no els agradaven les figues, i que si de cas, els feien una mica de fàstic. A mi, que m'agraden molt les figues, ho vaig trobar imperdonable, i els vaig suggerir que en donessin, o convidessin a algú a collir-ne. Em van contestar que avui dia tothom va tip, i que no valia la pena.

Vaig sortir per la tanca, pensant crispada com és que hi ha gent que no valoren gens el que tenen, i que la seva dosi de felicitat és poder queixar-se. Tant bé que estaven, no ho valoraven, i s'havíen instal.lat en una mena de queixa contínua, per estar millor i poder continuar protestant.

Des de allà fora, em van dir que el gos era un dogo argentí. Llavors sí que vaig pensar que trigaria a tornar en aquella casa! 

[@more@]

Tweet