El cap als núvols

Des de sempre que vaig estressada, amb el temps comptat, amb la puntualitat d’un rellotge, i al ritme d’una agenda massa optimista. Vaig de bòlid i no puc complir tot el que m’havia proposat a priori. Vull i no arribo a tot.

Doncs en el meu darrer viatge a Nova York em vaig comprar un rellotge (japonés, per suposat) que va amb energia solar. Vaig pensar que seria un bon record, pels bons records de la ciutat dels meus somnis, i que només caldria prendre el sol per mantenir-lo en marxa.

Però un bon dia em vaig adonar que la corretja  m’havia  provocat una dermatitis al canell i me’l vaig haver de treure.

He anat dues setmanes sense rellotge, i els meus hàbits han canviat. Pensava que no podia viure sense rellotge, i he descobert que sí, i que he aprés algunes coses que no sabia. Per exemple a calcular el temps amb més realisme, a fer només una cosa amb serenitat i donar-me marge de temps, a gaudir dels moments presents, i no estar pensant sempre en el què faré després, amb angoixa i ganes de traspassar per sobre del temps sense assaborir els moments.

A la Empresa sí que haig de calcular el temps, i estar pendent del rellotge i de la agenda. Però un cop fora de la feina, el temps és una mesura que ens acosta el matí al vespre, i que és el suport de totes les vivències del dia. El rellotge em marcava uns límits, de tal hora a tal altre, estigues al cas que a tal hora…, ara és hora de…,Ara els límits els marco jo. Ara faré això fins que ho acabi, i després ja veurem.

Jo no dic que sempre vagi sense rellotge, sinó que ha estat una petita experiència, de la qual s’han d’aprofitar tots els detalls.

Que seria de la vida si no aprofitéssim els detalls, les petites experiències, i aquesta sensació de filosofar sobre tonteries!

[@more@]

Tweet

De la fàbrica a la masia

 

Quan vaig conèixer la Paqui ella treballava al departament de qualitat de la Empresa on jo acabava d’entrar. Èrem poques les dones en aquella empresa, i de seguida vam congeniar. I encara més quan em va dir que al quartet on treballava podia escoltar la ràdio, i que li encantava, a la tarda, posar Ràdio-1 i  els Clasicos Populares.

Jo li vaig confessar que de la empresa on venia també escoltava el mateix programa, presentat pel Fernando Argenta, i vam  parlar de música clàssica, de programes de ràdio, de la feina i vam acabar parlant de les nostres quotidianitats.

La Paqui era ( és ) una dona honesta i treballadora, de tal manera que aviat la van nomenar jefa de la secció. Jo tot sovint li demanava consells de tota mena: i ella, amb tota la paciència d’una dona lluitadora, esforçada i responsable es prenia el cas amb tota la  serietat i em donava respostes molt sàvies.

Recordo un dia que em va donar una recepta de cuina quan jo estava  aclaparada per la feina i no tenia temps ni de pensar. Em va aconsellar el “pollastre mar i muntanya”, amb gambes i salsa vermella. “Puedes hacerlo el dia antes con gambas frescas, y al dia siguiente está todavía mejor”

Quan va complir cinquanta anys ens va convidar a prendre algo. Ens va dir una cosa curiosa al preguntar-li com es sentia. “Oooh estoy muy bien!- aunque me duelen todos los huesitos…!”

Avui m’he recordat d’ella perquè hem anat a comprar entrades pel Ballet Trencanous que faran aquest Nadal al Fòrum, amb música de Tchaikovsky i el ballet estatal rus de Nizhny-Novgorod. El seu ballet preferit, i el meu compositor favorit. Hi ha inclòs el  “Pas a dos”, on el príncep balla amb la fada en un dels moments més emocionants de la obra. Aquesta peça ha estat sempre la meva favorita, i és capaç d’aixecar-me l’anim en moments de baixa moral. El CD que tinc deu estar gastat de tanta reproducció, i els veïns se’l saben de memòria. De fet, a tothom que li faig escoltar li encanta. Hi ha moments de verdadera emoció. Doncs això, per Nadal i en directe, aquest any Ballet a l’Auditori del Fòrum ( que no hi havia estat mai).

Doncs la Paqui, amb qui compartíem aquestes emocions i d’altres, va plegar avorrida de la pressió i mobbing que li van fer a la feina. Ens hem tornat a veure, tot sovint, i ara està satisfeta de la decisió que va fer al seu dia de canviar la fàbrica per l’aire lliure. Va acceptar el càrrec de masovera, junt amb el seu marit, d’una casa de pagès d’alt standing. Lluny de la civilització, de la pols i la mala llet.

La tarda que em va convidar a visitar-la m’esperava, ben morena ella, a la cuina de la casa, una infusió de les nostres herbes preferides, i una musiqueta que ressonava per tota la casa: era com us podeu pensar el “pas a dos” del ballet de Trencanous. Entre una cosa i l’altre, l’ambient de tardor al bosc, el sol al captard, la llar de foc cremant, les herbetes, en Tchaikovsky convidat , els nostres bons records a la fàbrica i ella amb un somriure de pam a pam, vaig pensar que la felicitat era realment allò: i que es mereixia aquella experiència fascinant com la que estava vivint.

El secret de la seva felicitat, va ser prendre aquella decisió .

Aqui podeu gaudir amb mi d’aquest magnífic " Pas a dos" del Trencanous de Tchaikowski.

[@more@]

Tweet

Fa un temps que em van fer anar a recuperació a l’hospital perquè patia una epicondinitis ( colze de tenista ) resistent a d’altres tractaments.
El fisioterapeuta em va dir que havia tingut sort, doncs per aquell tractament feien esperar molt de temps,perquè es feien servir màquines molt modernes. M’aplicaven ultrasons, fred, i m’enxufaven a un aparell de radiació làser al colze.
En aquest aparell m’hi tenien mitja hora, immòbil, a les fosques i amb ulleres fosques, i en una posició gens còmode.

El primer dia, allà quieta, pensava que si allò era tenir sort, què seria tenir pena. Els minuts no passaven, i pensava que s’havíen oblidat de mi per sempre.
Així que els dies seguents, ja mentalitzada d’estar-m’hi la mitja hora, en un tractament indolor, vaig pensar la manera de treure’n profit de la situació.

El primer que feia en arribar ( ja m’havíen ensenyat a conectar-me jo mateixa, i de col.locar-me, posar un despertador a mitja hora i tancar el llum), doncs em relaxava de les tensions quotidianes. Mica en mica vaig anar abordant mentalment tots els problemes que tenia al cap, i la manera més intel.ligent de sol.lucionar-los. Allà a les fosques i quieta, era l’únic que podia fer.

Vaig pensar sobre temes domèstics pendents, plantar cara a problemes difícils, contratemps, requeriments socials, m’organitzava pel cap de setmana, reflexionava sobre la meva actitud en el treball, imaginava excursions possibles, m’adelantava en possibles necessitats familiars, etc. Cada dia un tema monogràfic, i cada dia amb una conclusió concreta. I ho posava en pràctica. Feia de coaching de mi mateixa.

Temps després, quan es va acabar el tractament, me’n vaig adonar de la sort que havia tingut de tenir aquells trenta minuts cada dia per reflexionar, i obligatoris.
Ah, però la tendinitis no se’m va curar! Més endavant ho vaig solucionar amb uns massatges que em van fer unes estudiants fisioterapeutes al mateix centre.Coses de la vida.[@more@]

Tweet

He entrat a la web de Ca talunya Radio ( www.catradio.cat), i m'he adonat que hi ha opcions molt interessants, com ara recuperar programes de dies anteriors.

He repassat la programació, i la veritat que la ràdio dona per moltes opcions inimaginables, i si a més les podem recuperar en l'ordinador simplifica la vida. Jo, que sóc una radio-oient de tota la vida, no he trobat mai un diari, al estil  del teleprograma, que anunciï la programació total de la ràdio, tal com tots els diaris fan amb la tele. Jo n'hauria estat una consumidora. Però ara no cal, ja tinc la informació a la web, i molt completa.

Un dels programes nous de temporada que puc escoltar és el del Gaspar Hernàndez, antic presentador de les notícies del matí que m'era familiar quan em llevava a les sis. Ara presenta l'ofici de viure, que només amb el títol, ja és una declaració de bones intencions. L'horari és perfecte per a mi : l'hora de fer el sopar. I així cuinant i escoltant la ràdio se'm en va la vida.

Vaig escoltar el programa que parlava de si gastem més o menys, i de quan es necessita per viure, de si malgastem o de si consumim massa.

Sempre he estat molt sensible a aquest tema: el del consumisme. Penso que tots consumim massa, en això hi estem d'acord, però també hi ha uns poders que es cuiden de que això no se sàpiga, que la gent no en sigui conscient. Si deixéssim de consumir, la roda econòmica del món occidental ( i ara també oriental ) s'enfonsaria mica en mica.

Quan més diners guanyem més consumim, i més despilfarrem. Cadascú es fa el patró de les seves necessitats segons diners ingressa. I ens fixem més en el que tenen els altres, que no pas el que ens faria feliços. I patim sempre per no poder arribar on la nostra felicitat ens demanaria. Pequè no ens enganyem, a tots ens fa dentetes aquella tele amb TDT, aquell mòbil amb càmera digital, aquella pantalla de cristall líquid, o aquell cotxe ecològic, amb GPS. Però no arribem a tot amb la nostra economia, estirem el braç, i si no hi arribem ens queixem. Ens queixem perquè els sous son baixos, i les hipoteques cares, i tenim raó.Sempre queda bé i està de moda dir que no tenim peles. Però mai pensem que ens administrem malament.

En darrer lloc pensem en la rifa. Com pensem que ens solucionaria els nostres problemes. Jo he conegut gent que els ha tocat, i per comptes de solucions, han trobat més despeses i més obligacions. I al final han hagut de malvendre, i s'han quedat pitjor i amb la frustració de que han arribat a tenir el que molts voldríen, i no ho han sabut aprofitar.

Jo sóc molt sensible a com viure millor sense consumir tant, però arribo a la mateixa conclusió sempre: t'has d'adaptar al que guanyes, amb saviesa, però sense renunciar massa a les noves tecnologies, perquè sinó et quedes prehistòric. Tot i que de vegades haig de defensar el meu mòbil model antic, o el meu cotxe centenari ( en milers de  kilòmetres).

Mentre no hi trobi altres solucions, estic contenta amb aquest dia de festa lluminós, els dies de pont,  la meva ràdio, la meva conexió a internet, el meu bloc, i sobretot el comentaris dels meus amics. I penso que no em puc queixar.

[@more@]

Tweet

Avui com cada 1 de novembre és dia de flors, cementiri i panellets.Això vol dir tradició, consumisme i esteriotips socials. Diumenge vam anar al cementiri a fer neteja dels nínxols i a posar-hi flors fresques als nostres difunts. Tants dies enrere, i avui les flors eren quasi pansides. El meu pare ha dit que la tieta ja parlarà de nosaltres.

Abans ens fèiem els panellets a casa. Els nens eren petits i feia gràcia i tot seguir la tradició. Però en fèiem massa, ja posats, i estàvem obligats a menjar-ne'n massa i a donar-ne'n. Ara, de grans, a ells ja no els agraden, i per aquest motiu en comprem a la pastisseria per nosaltres a preu d'or fi.

Al cementiri hi havia principalment gent gran molt arreglada. Feia goig veure els panteons de les famílies riques com estaven de guarnits amb grans centres de flors naturals, i els nínxols de difunts més recents freqüentats per gent més jove. Com que feia molt bon dia, les iaies han sortit a passejar del bracet dels avis, a saludar els veïns i a fer les visites als llocs on reposen els difunts de les seves coneixences.

Els meus fills ens han acompanyat. Eren els més joves que he vist. Seguint la tradició hem resseguit els indrets de sempre, la capella, allà on reposa la iaia i on hi ha enterrats els besavis. Jo he ajudat al pare a fer un centre de flors naturals dels colors que li agradaven a la mare, i l'he pujat a dalt del nínxol. Després he pensat, només un moment, que no crec que ningú em faci aquest gest quan jo sigui allà, i he pensat que qualsevol dia potser em tocarà pensar què vull que facin de mi quan sigui morta.

Hem sortit del cementiri i bufava el vent. Ens hem aturat a parlar amb unes veïnes i hem corregut cap a casa a preparar el dinar de tots Sants. Avui toca pensar en aquest tema, dels que no hi son, tot i que penso que avui no hi pensem, avui només actuem. La resta de l'any és quan interioritzem realment els sentiments.

[@more@]

Tweet

Tal com em vaig comprometre amb en Wink, us dono una suggerència, als més joves, de com podeu sorprendre els amics amb un bon dinar.

Primer de tot, heu de pensar a qui convidareu, de si teníu prou lloc a la taula per a tots, i de disposar d’una paella prou gran.Quedar per un dia a dinar ( és millor per dinar que per sopar), i tenir els ingredients a punt.

 

Per exemple, ingredients per a sis persones:

 

12 calamarsets petits ( 2 per cap)

18 gambes fresques o llagostins ( 3 per cap)

Mig quilo de musclos

300 grams de cloïsses

Peix de roca per fer un fumet ( el caldo per la paella)

6 tasses d’arròs ( una tassa per persona)

1 ceba gran, 3 alls, oli, sal, julivert picat.

 

Preparació:

 

Un cop net el peix de roca  que us donen a la peixateria per fer el caldo, posar-lo en una olla a bullir, amb uns dos litres aprox. d’aigua. Deixar bullir durant uns 30-40 minuts.

 

Mentrestant a la paellera amb oli calent passar-hi uns moments les gambes netes, donar un volta/volta i treure del foc en un plat.

 

 Ratllar la ceba (amb ratllador o a la picadora), i posar-la a la paella per coure-la. Atenció a que no es cremi, i quan sigui tova i cuita afegir-hi els calamarsets ben nets i tallats a trossets. Deixar-ho coure durant uns cinc minuts, fins que és cuit, i ja podem posar-hi les sis tasses d’arròs. Donem unes voltes, que s’enrosseixi sense cremar-se, afegim les gambes reservades, i amb cura afegim el fumet ben colat a sobre. Deixar al foc ben fort durant exactament vint minuts.

 

Mentrestant obrim al vapor els musclos ben nets, i els hi traiem una closca i la llencem. Obrim també al vapor les cloïsses ben netes, i llencem les que no s’obren soles ( dintre són plenes de sorra).

 

Quan falten cinc minuts per treure del foc, fer una picada amb la sal, els alls i el julivert picat. Diluir en aigua i afegir a la paella. Afegir també els musclos i les cloïsses de manera decorativa. Hem de tastar si està bé de sal, afegir més fumet o aigua si ho veiem sec, i tastar l’arròs, si el volem més o menys cuit. Un cop aprovat, treure del foc i cobrir amb un drap de cuina net. Ja es pot servir a la taula.

 

Observacions:

 

Per fer-ho més fàcil, es pot fer servir aigua per comptes del fumet. Es poden posar calamars congelats ja nets per no haver de netejar els frescos.

Els musclos de roca són més petits però més fàcils de netejar que els de Galícia, i les cloïsses millor posar-les en aigua i sal unes hores abans, perquè treguin tota la sorra.

 

Per a complicar la recepta, sempre hi ha espavilats que us suggereixen posar-hi tomàquet, nyora, arròs especial del Delta estil bomba, aigua mineral de la zona de València, i sofregits més complicats amb pèsols, pebrot vermell, safrà, colorant, costella, pollastre, conill, verdures estil batjacons i altres variacions.

 

Però heu de deixar ben clar, però, que poseu el què hi poseu,  és la vostra recepta, fer-la pròpia i defensar-la, doncs a fer la paella sou vosaltres sols, i a criticar-la els qui la mengen.

Vull dir que, si us diuen que ells hi posen tal cosa, o que com és que no hi heu posat tal altra, somrieu i digueu que estareu encantats de provar-la el dia que us convidin i la facin ells.

Com a complement pel dinar, una ampolla o dues de cava, i unes bones postres a base de melò o altres fruites per refrescar l’estòmac.

 

Que tingueu bona sort amb el resultat, i que us aprofiti!

[@more@]

Tweet

 

En una època de la meva vida vaig estar a l’atur durant un mes i mig. En aquest temps vaig gaudir de la vida, mentre buscava una nova feina. Em llevava d’hora, i feia servir les vuit hores que tenia de més, per tal de que el temps fos rendible. Entre altres coses, vaig millorar els menús dels àpats. Tenia temps, i una part el dedicava a la creació i la varietat de nous plats.

Però un cop em vaig reincorporar a una nova feina, el temps del migdia es va reduir fins al mínim, feia uns dinars molt standarts tipus ràpid, i a més, vaig començar a estudiar a la UOC.

Els meus fills em van tirar en cara, que cada dia anàvem enrere, que els dinars no eren el mateix que temps passats, que hi havia desordre a la nevera i al rebost i em van tocar la moral. Vaig buscar raons per a la meva defensa.

Raó núm ú: La primera reacció meva va ser que aquell era un pis d’estudiants, tots tres estudiàvem a a la Universitat, i que com a tal, cadascú havia de col.laborar no sols en el menjar sinó també en la neteja i ordre de la casa. Ells van contraatacar dient que jo estava més preparada per aquestes feines, que ho feia més ràpid, més bé, i amb més convenciment.

Raó núm dos: Els vaig recordar que de petits els vaig apuntar en un crèdit lliure a l’escola, de cuina, i que el van aprovar, tant en teoría com en pràctica. Per tant ells teníen títol de cuina, cosa que jo només havia aprés d’oient, i n’era solament una aficionada. Fem que els professionals facin la seva feina ( oi?)

Bé, les discussions van anar per altres camins, dient que si havíen de cuinar ells només farien pasta, pizza o el menjar que més els agradés, sense consens per part meva, que és el que havíen aprés a l’escola.

Vaig decidir que els hauria d’ensenyar a fer alguna cosa més variada, i els vaig preparar un receptari setmanal, amb una programació diària. Em van dir que semblava que preparés la programació de fòrmules i partides per la fàbrica.

Llavors vaig assegurar que jo era la millor cuinera després del Ferran Adrià, però que no tenia temps de demostrar-ho.Van riure molt, però jo vaig intentar demostrar-ho al programa del “ Superxef” de la solució de Catalunya Ràdio, amb una de les meves millors receptes.

Era un concurs de cuina, en que enviaves una recepta, amb unes normes que et proposaven.El xef del Resturant Avi Pau en Xavier Mestres,n’escollia una cada setmana com a guanyadora.

Cada dimecres, estàvem tots tres a l’aguait de la recepta guanyadora. Cada dimecres jo assegurava que seria jo, que ja ho veuríen. Però el premi no arribava.

Però com que jo hi vaig agafar molt interés, insistència, i complia les normes del concurs  al final em van donar el premi del  “superxef”. Naturalment els meus fills van quedar amb un pam de nas, encara riuen ara, i pobres d’ells que em questionin que no sóc una bona cuinera.

De totes maneres, coincideixen a dir-me, que sí, que ho sóc, però que ho demostri, que no si val a ser-ne només el cap de setmana. Jo com a venjança, els recordo tot sovint aquell meu moment de glòria, quan van dir per la ràdio el meu nom com a  guanyadora. Algunes de les meves amistats també ho van sentir, i no veieu el que vesteix aquest títol al meu currículum!

Ara als mercats municipals han convocat també un concurs de receptes. Jo hi he presentat la meva, això sí, complint les normes: un plat casolà amb productes de la terra. Si guanyes només et donen una copa i inclouen la teva recepta en un llibre. Jo renunciaria a la copa, no té sentit.

… Però que bé quedaria la meva copa al menjador de casa, per recordar als meus fills que sense estudis de cuina he arribat tan lluny! ( Tan lluny dic? On?)

[@more@]

Tweet

Avui arribar a la feina, per a més de cent mil persones haurà estat tot una odissea. Des de casa escoltava la ràdio aquest matí i me’n alegrava de tenir un lloc de treball tan a prop, tot i que patia per aquest col·lectiu de gent. Per exemple, els meus fills,  cada dia viatgen amb autocar per  anar a la Universitat. Cada dia, el gran ha d’arribar a la UB a les vuit del matí, i per això s’ha de llevar abans de les sis . I el petit, estudiant de la UAB, pot arribar a passar a la carretera tres o quatre hores al dia. No tenim bones combinacions per anar-hi en tren.

Viure en un poble a la Catalunya Central té les seves avantatges, si et pots fer la vida aquí. Per a mi em son molt fàcils els desplaçaments, fins i tot puc anar a tot arreu a peu. I anar els caps de setmana a Barcelona és un passeig. Però haver d’anar a Barcelona a estudiar o treballar cada dia és molt pesat, i encara ho és més anar a Bellaterra des de qualsevol punt del centre de Catalunya.

Avui cadascú tenia una història a explicar a més dels inconvenients de cada dia. Jo em pregunto si aquests desgavells dels darrers mesos ( retards en els trens, vaga d’aeroports, apagades de llum etc), passen en altres llocs. Potser sí, recentment a França una vaga de transports. Però sempre hi ha el mateix sector de la població afectada. Els qui tenen menys recursos i viuen a les grans ciutats.

Per altra banda, reconec molt valenta la decisió de les autoritats de tallar els trens davant un risc. Decisions valentes amb resultats impopulars. Encara que la gent, en general molt cívica, ha obeït amb resignació les indicacions.

Aquestes obres públiques tan colossals hauríen de tenir uns controls de més nivell. Els polítics  hauríen de tenir a punt un pla B més el.laborat. Però repeteixo, la seguretat sempre abans de tot.

M’imagino la gent que s’ha trobat en el col.lapse, explicant històries, patint per no poder arribar a l’hora i desfogant-se en els companys de viatge. Gent que anava a treballar en llocs necessaris, als quals ha arribat tard causant retards en altres sectors de la ciutat que res tenien a veure amb el tren. O gent que avui ha hagut de fer un esforç extra i llevar-se una hora abans per no perdre’s aquell exàmen, aquella operació, aquell avió o aquella cita tan important.

[@more@]

Tweet

La meva professora de ioga és una noia encantadora i molt intel.ligent. A més és la meva millor amiga. Vaig anar a fer ioga al seu centre durant molt de temps, sobretot una època que jo estava molt estressada per causes de la feina.

Un dels seus millors ensenyaments és que tot el que ens passa és pel nostre propi bé. Que el temps tot ho cura. Que ens hem de distanciar dels problemes, que el problema és una cosa, i nosaltres un altre, no hem de deixar que el problema s'instal.li dintre nostre i ens contamini. Hi ha molta saviesa en les seves reflexions. Sempre té una frase per a donar-te ànims, té una visió molt clara de la vida, i és com un bàlsam per la teva ànima quan parles amb ella.

Però vaig haver de deixar el ioga per una contradicció. Estava estressada perquè no tenia temps ni per a mi ni per a la família.Pensava que el ioga seria una activitat curativa, però em feia sentir culpable. Les dues hores que passava al centre, eren temps que podria dedicar a la família, pensava. 

Hi havia dies, que en el temps de relaxació pensava que no tenia pa per sopar a casa. Altres pensava que m'havia oblidat de demanar hora al metge. Altres que havia de fer una trucada imperiosa. El temps de relaxació era un temps de desassossec continu. La professora em deia que no feia bé la relaxació, que no havia de deixar entrar cap pensament al cap en aquell moment.

Un cop fora del centre, amb les companyes, ens aturàvem a la cantonada a comentar alguna cosa. Jo tenia pressa per tornar a casa, fer el sopar, i les mil i una cosa que tenia pendent. Aquelles noies sabíen gaudir de la companyia de les altres. Jo ja anava estressada.

Lamentablement em vaig esborrar del centre de ioga. No pots passar dues hores dessestressan-te per manca de temps, i arribar a casa estressada i sense temps.

La meva amiga em diu que cada cosa que fas la has de fer amb consciència de fer-la bé. I sinó no cal comprometre's. Val més fer poc i bé que no pas sobrexir-te de obligacions.

Algunes vegades, quan me'n recordo, li faig cas. Quan vaig amb cotxe, disfruto del paisatge. Si hi ha un embús, no hi puc fer res, en tot cas preocupar-me.Ara trio relaxar-me, escoltar la ràdio i descansar una mica. En la cua d'una consulta, espero, em relaxo, parlo amb l'altra gent, o llegeixo el llibre que tinc a la bossa. Trio no estressar-me. De vegades costa, de vegades me'n oblido, però ho intento. Us puc assegurar que millora molt el nivell de vida, i si no hi pots fer res, és com anar a una sessió de ioga.

Val més fer menys coses, menys activitats, però fer-ho millor, amb consciència, amb els cinc sentits, que no pas fer coses i estar pensant en el què has de fer després.

Totes aquestes reflexions me les va ensenyar la meva professora de ioga. Gràcies.

[@more@]

Tweet

Aquest estiu em vaig endur de vacances el llibre " Els somnis de l'evolució" del geòleg Eudald Carbonell, per llegir-lo en indrets suggerents, mentre fèiem excursions. Però vaig tenir poc temps per a fer-ho, perquè la conversa amb amics és molt més interessant que unes lletres escrites intemporals.

Ara recordo una discussió que vam tenir, i que m'avergonyeix una mica. Resulta que els nois teníen una conversa molt profunda sobre les alineacions dels seus equips favorits.No la puc transcriure exactament, perquè m'avorria sobiranament. Parlaven del Messi, del Thierry Henry, del Etoo, entrenadors, equips d'origen, resultats a preveure, tot molt, molt avorrit. La meva amiga i jo ens miràvem sense dir res, perquè ells estaven molt seriosos, i s'ho preníen com a cosa molt seriosa.

En un momento dado, els trenco la conversa ( ara sé que no s'ha de fer), i els dic que un famós antropòleg va sortir al programa el Club de TV3, i li van preguntar què opinava sobre el futbol. Va contestar que li semblava que un partit de futbol eren com onze micos jugant contra onze micos més, i essent observats per a cent mil micos més.

Recordo la cara del meu amic, que tot d'una em va mirar amb una cara d'aquelles que maten. I em va dir: Doncs aquest antropòleg deu ser encara el més mico de tots els cent-mil vint-i-dos!

Em vaig sentir malament. Penso que per interrompre la interessant conversa que teníen ( no ho faré més…) Perquè jo només era la informadora del què pensa aquesta eminència, i el que va dir per la tele. Jo encara no havia donat la meva opinió, encara que la pressentíen.

La meva parella encara va ser més dura amb mi. Va dir que perquè a ells els hi agradés el futbol no els feia més micos que l'intel.lectual que havia fet aquelles declaracions. I que perquè un erudit del que sigui surti per la tele a dir micos als qui els agradi un espectacle determinat no el fa més intel·lectual ni més llest ni menys mico.

Realment la declaració era de guerra cap a mí. Primer perquè jo llegia aquell llibre d'aquell mico que s'havia atrevit a criticar el futbol . Segon perquè recordant les seves declaracions a la tele, jo me'n feia co-partícep de les seves opinions.I tercer, perquè als qui no ens agrada el futbol, prou pena tenim, i que no som ningú per considerar micos als que sí que els agrada.

La meva amiga amb mirava amb cara de reprobació, pensant: en quin lío t'has ficat, noia! Aquest és un tema tabú que no es toca! És com tocar la moral!

Avui, havent acabat el llibre de l'Eudald ( us el recomano, dona una idea de com és aquest geòleg, paleontòleg, eminència en història, i molt premiat investigador, del seu pensament, currículum i fets històrics relacionats amb els seus descobriments) penso que haig de rectificar les meves opinions. Avui hi ha futbol, em quedo sola a casa, i aquesta serà la meva venjança.

Per a mi, l'Eudald s'equivoca al dir lo dels cent-mil micos. Havent llegit el seu llibre, no crec que un mico anés a un partit de futbol. En tot cas un grau superior de intel.ligència. Un troglodita seria la paraula més adequada.

Ei, és broma. No us sentiu al.ludits. 

 

[@more@]

Tweet