El cap als núvols

He rebut una felicitació d’aniversari de les meves amigues del cole. No m’ha surprés, sempre ho fem, som de la mateixa quinta, peró sí que m’ha emocionat,i no podia ser menys.

 

Sense comentaris, la transcriuré:

 

Et desitgem felicitat

Què millor podíem desitjar-te?

És important que siguis feliç:

Una persona feliç és més bella,

És més amable, més bona,

Viu d’acord amb ella mateixa

I amb les seves aptituds.

D’ella en brolla més pau

I més saviesa.

És important que siguem feliços.

Però, on són les fonts de la felicitat ?

Ho hauríem de saber.

Però no és fàcil trobar-les,

I moltes vegades no sabem veure-les,

Enganyats per la nostra imaginació.

 

Et desitgem, però, que les trobis.

 

Felicitats ! Qualsevol època de la vida pot ser bona i, qui sap si

Millor que les anteriors.

 

O sigui que la nostra felicitat depen de trobar o no aquestes fonts. Ens posarem en camí, i acceptarem suggerències.

[@more@]

Tweet

 

Fa un parell de dies que un colom ha fet el seu niu al cirerer de casa. Em semblava que no era lloc habitual per fer un niu: un indret urbà, fulles caduques de cirerer, prop del balcó de casa, soroll i roba estesa. Però la mare colom fa dies que cova els ous en un niu fet de branquetes i paciència. Jo no ho havia vist mai, i dedueixo que els coloms feien el niu en uns pins de més avall que fa pocs mesos van tallar.

 

El fet és de per si estrany, i més encara ahir que va caure una gran tempesta amb pedregada a la tarda. El cel es va tapar de cop amb uns núvols fosquíssims, una gran boira es va apoderar de la tarda, i va començar a ploure amb ganes. Llams, trons, vent, boira, goterons , pedra i trossos de fulles dels arbres van omplir les terrasses, i pel carrer semblava que corría una rierada. Tots vam anar a veure l’espectacle per la finestra, com si mai haguéssim vist una tempesta d’estiu en una tarda d’agost. La veritat és que feia una mica de fressa pensar en la gent que podia haver agafat a la serena.

 

Però el nostre colom ni es va moure del seu niu. Impàvid, seguia covant els ous, com si fos una primera necessitat. L’arbre es movia al compàs del vendaval, però l’ocell estava ben afermat a la cavitat de branquetes, complint la seva obligació. Li van caure pedres de gel a sobre, i no va fer ni un moviment per esquivar-les. De tant en tant canviava de posició, fet que ens feia saber que no era un colom de pelutx.

 

Aquest matí, en sortint el sol després de l’aiguat, el colom era encara al seu lloc, covant per portar a bon fi els ous de la temporada. Ignoro quants dies s’han de covar els ous, però penso que el dia d’ahir va ser una prova duríssima i definitiva per esbrinar el valor i dedicació de la mare colom.

 

Ahir i avui,a tota la gent que ha vingut a casa,els he ensenyat el niuet. Penso que la natura més quotidiana, de vegades ens surpren. Sembla que hi ha espectacles que només es poden veure pel canal temàtic de la televisió.

[@more@]

Tweet

Vaig anar a visitar a la Júlia a la Residència d’avis on roman des de fa uns mesos. És una dona gran però molt vital, plena de salut, bon humor i dots de societat. Tot el que fa falta per una dona soltera que s’ha fet gran i que necessita atenció.

 

Em va fer de guia per la Residència.Em va ensenyar les sales de TV, el menjador, les cuines. Vam xerrar força estona sota els pins del jardí, principalment del present: dels seus nebots i del seu dia a dia en aquella casa. I un cop a la seva habitació, em va mostrar la revista bimensual de la residència, on sortia ella i una entrevista que li havíen fet. La Júlia és una dona sense problemes, simpàtica, ajudada i que no es queixa mai.Això la fa estimada i valorada allà on va.

 

Avui dia, en aquest tipus de Residència, si un hi va de bon grat és com estar en un hotel. Com una marquesa, li deia jo a la Júlia. Ella es fa molt amb les seves veïnes, amb les monitores, les assistentes.Li agrada tot el que li posen a taula, participa de totes les activitats d’animació, és a dir, fa bondat i disfruta.

 

El que més li agrada és que la vagin a veure.Les visites li porten notícies del exterior. Tot i que ella, pot sortir sempre que ho vulgui: a passejar, al mercat, o a dinar algun diumenge a casa de familiars.

 

Queda molt lluny el concepte d’asil pels avis abandonats, sense salut o sense família. Quan antigament eren regentats per monges de la caritat. Tot i que jo havia conegut la pulcritud i neteja d’aquells asils perquè hi vaig fer l’assistència social, els avis que hi eren teníen uns sentiments d’abandó i senilitat.

 

La llàstima de les residències és que són molt cares.Poques pensions arriben a cobrir les quotes, i malgrat això hi ha poques places. Hi ha una llista d’espera llarguíssima, que només s’escurça amb el decés d’altres residents.

 

La mateixa Júlia reconeix que no tothom té el mateix humor que ella. I que hi ha una ala de la Residència que és pels impossibilitats: els qui no es poden moure, i els qui no tenen el cap serè.Aquest lloc és en realitat depriment. Per cada home ingressat hi ha cinc dones.

 

La Júlia era veïna nostra quan jo era petita, i sovint quan la meva mare treballava ella em feia de cangur.Llavors d’aquesta feina voluntària se’n deia “ que m’aguantava”.

Aquestes vacances la tornaré a veure i farem un volt per on ella vulgui.

[@more@]

Tweet

Ahir va ser el  meu aniversari. Tenia una sèrie de projectes a fer, però a l'hora de la veritat no vaig ser capaç de tirar-los endavant.Aquests dies estic mancada d'energia. Potser serà la calor? Potser és la edat. Perquè els anys, pensen, encara que la societat conspiri a dir el contrari.

Vaig seguir la tradició de celebrar-ho a la feina amb un esmorzar, amb la família amb un dinar, i amb les amigues amb un sopar. Vaig rebre felicitacions, rams de flors i piropos de l'estil: no sembla que hagis fet cinquanta anys! Sembles molt més jove! ( Això vol dir, que amb cinquanta anys una ha de semblar gran)

Per molt que ens esforcem a negar-ho, els anys resten energia, joventut i concentració. Potser que avui estic molt negativa, molt cansada i no tinc la veta d'optimisme que em caracteritza. I això es nota.

 

El meu fill gran té la meitat de la meva edat, em diu que encara jo estic a mitja vida, i que em queden cinquanta anys més. Les meves amigues coincideixen a dir-me que ja som totes dones madures, i un company de feina diu que a aquesta edat ja som dones invisibles.

 
En fi, avui és el primer dia del resta de la meva vida, o el començament de la segona meitat de la vida ( essent optimista). Espero que les vacances que ara començo, em restitueixin part de la energia que he perdut.

 

 

[@more@]

Tweet

Aquest va ser el primer cap de setmana de calor a la Vall d’Aran. Dissabte al matí vam baixar des del pàrquing del Pla de Beret al poble de Montgarri. Hora i mitja de camí amb vistes explèndides de l’Alt Pirineu.Anàvem un guia, luxe que ens va permetre conèixer secrets de alta muntanya i viure unes tres hores amb un professional de les travesses, de la neu i de la escalada.

 

Ens va mostrar els desastres ( naturals i humans)  provocats per l’allau de cada any, el curs del Noguera Pallaresa, el nom dels pics més alts, unes nocions de meteorologia, costums dels ramats de vaques i cavalls, i una mica la vida de la gent del voltant. L’Asier és un guia professional, que domina tres idiomes: castellà, català i el propi euskera. Un detall que em va impressionar: anava pel camí recollint la brossa que anava trobant, i la guardava a la butxaca.  Jo havia vist a les meves excursions gent neta que s’emporta les deixalles, gent que la llença, gent que ho veu i ho critica durament, però mai ningú que la recollís sense fer-ne propaganda. Tot un testimoni.

 

L’endemà vam pujar des del aparcament de Espot fins l’estany de Sant Maurici: hora i quart de pujada empinada. Sort que la recompensa al cim s’ho valia. Feia molts anys que no hi anava al parc d’Aigüestortes, però el meus records i la realitat eren idèntics. Mentre jo pujava amb dificultat ( per manca d’entrenament), nens de tres o quatre anys, avis, turistes i gent de tota mena anaven ascendint sense pena ni descans.

 

D’aquests indrets recordo  excursions com la de  l’Artiga de Lin per veure el naixement del riu Jueu ( els ulls del Jueu) camí pedregós sense desnivells, i curiosament la que vam fer passat Les, en territori francès al monestir de Sant Bertrand de Cominges. Ho recordo especialment perquè la primera vegada que vam descobrir l’indret era diumenge de Pasqua, visitàvem el claustre, es va posar a nevar amb grans flocs, i vam entrar a la església .Tot just començava la missa ambientada amb la música de l’orgue i uns nens abillats amb roba tradicional cantaven com els àngels.

[@more@]

Tweet

 

Doncs mireu, no és per portar la contrària, però a mi m’encanta mirar la televisió. I dic mirar i no veure, perquè és diferent.

 

Jo no sóc de les que engega la tele quan arriba a casa, no. Jo engego la ràdio si tinc feina a fer, i faig les dues coses alhora. Però per mirar la tele, exigeix concentració. Jo considero la tele com un electrodomèstic. Un aparell que l’engeges quan el necessites, com la ràdio, l’equip de música, el cotxe, el rentaplats…

 

Abans, quan jo era petita només hi havia una cadena, i a tot el país cada nit es mirava la mateixa pel.lícula, i escoltava la mateixa versió de notícies, i els programes que ens colaven. Ara pots triar entre les desenes de canals del teu TDT. Pots gravar programes i mirar-te’ls a l’hora que vulguis, pots mirar pel.lícules amb el teu DVD, pots abonar-te a canals temàtics, comprar partits de futbol i pel.lícules. Tens una gran varietat d’opcions i això és meravellós. El què no tinc és temps suficient! Per tant has de saber sel.lecionar la millor opció. I has de ser prou llest per a fer-ho bé.

 

Qui parla de tele-escombraries? Qui mira els reality shows? Potser qui se’ls mira s’identifica amb aquests programes. Diga’m quins programes mires i et diré com ets…

 

No està de moda dir que t’agrada la televisió. Doncs jo em miro les pel.lícules, el Ventdelplá, el Polònia, La cuina de l’Isma, Afers exteriors, el telenotícies nit… i de vegades altres programes. Tinc preferència per TV3,  i em sé la programació diària de memòria. Però reconec que hi ha bons programes d’altres canals que no em miro tant per falta de temps. Admiro la imaginació dels programadors de “ nou format”, amb sèries novedoses que em fan mirar la nostra societat des d’una òptica antropològica diferent (Efecte mirall, Caçadors de paraules…)

 

Ah, però el millor per a mi son… els anuncis!

 

En vint segons t’acaben explicant una història. Cadascú la interpreta diferent, hi ha polèmica, en parlem a la feina, amb els coneguts, encara que no ens recordem què anunciaven. M’agrada la creació d’idees, la imaginació, la sociologia d’anar a peu pla. Em poso a pensar, i en els anuncis hi ha un retrat desenfadat i real de la nostra societat.Hi ha moltes conclusions a extreure, somnis que tots tenim, altres visions de la vida, i també, és clar, una descarada incitació al consumisme per totes aquestes víes, i de la manera més falsa i enganyosa.

 

Però jo, només hi veig la obra d’art, la idea, la intenció, el missatge, el muntatge, la fotografia, com una pel.lícula micrométrica que pots mirar si t’hi encantes només uns segons.

[@more@]

Tweet

Aquesta setmana s’acaba la programació anual de Catalunya Ràdio. Tots els presentadors dels programes s’han anat acomiadant dels oïents fins al setembre.

 

M’agrada escoltar la ràdio, i reconec que algunes veus em sedueixen més que d’altres.Us diré que començo el dia amb el clàssic “ Bon dia, són les set” de l’Antoni Bassas. I l’escolto fins les 8 que començo a treballar. A la una el Carles Perez i “ La solució”, un programa pràctic, amé i quotidià. A les set el Kilian Cebrià i les notícies de les set. A les nou  “  El cafè de la República” amb en Joan Barril . I els caps de setmana “El suplement” amb en Xavier Solà, El nas de Cleòpatra ( amb l’Oriol Junqueres), Connectats, Eduquem les criatures, Els viatgers de la Gran Anaconda i el programa de sardanes.

 

El primer locutor que em va fascinar va ser en Joan Anton Ramoneda, quan presentava música a la antiga RAC-105. Mai l’he vist, però la seva veu encara ara al Nas de Cleòpatra, és personalíssima. Fa anys preferia escoltar la ràdio, els diumenges a les onze de la nit, que no pas mirar la tele. “Els papers mullats” del Joan Barril i Joan Ollé em tenien el cor pres: per la seva veu, la entonació i la poesia dels escrits que llegien. Durant anys em llevava d’hora el diumenge per escoltar al Jaume Mestres llegir la seva crònica als “Viatgers de la Gran Anaconda” ( llàstima ara el canvi d’horari).

 

No totes les veus m’agraden, algunes em posen nerviosa, com el Josep Cuní, encara que reconec sigui un gran comunicador i sàpiga mantenir la disciplina de programa.

 

Crec que les dones, encara que no ho diguem massa, donem gran importància a la veu i la entonació, i algunes veus ens agraden especialment fins a seduir-nos. Si a més els programes d’aquests locutors són interessants, arribem a base de costum, a considerar-los com un més del cercle familiar.Encara que ells no ho sàpiguen, els locutors de ràdio són invitats ben rebuts a casa.

 

No tindré, penso , ocasió de dir-vos-ho personalment. No tinc costum de trucar per a felicitar-vos. Però, per si de cas, ho faré des d’aquí. Excepte en Víctor Correal, que sí que té per costum mirar blogs, youtubes i xarxes web, la resta de locutors no penso que ho llegeixin…

 

Gràcies per la vostra feina, que em fa la vida agradable, gràcies per la vostra companyia, per ser educats i bona gent, per saber coses que  no sabia i fer-me-les saber…

 

Sou benvinguts a casa meva.

[@more@]

Tweet

Ahir va néixer la Meritxell, una catalana de pares colombians. Benvinguda noieta! He trobat un missatge al mòbil, i aquesta tarda aniré a veure pares, germà i la recent nascuda a l'hospital. Penso que ha tingut sort de néixer a Europa, i espero no hagi de viure les aventures dels seus pares per arribar a unes terres que els donin feina i un nivell de vida millor.

Els pares, l'Ivan i la Gladys eren les meves "parelles" lingüistiques. Es van interessar per aprendre el català, i jo els vaig donar conversa. Dintre del guió de les seves vides em van explicar vivències realment sorprenents per tal d'arribar al nostre país, la seva meta. Ara treballen els dos, porten el nen a una escola privada del meu poble, s'han comprat un cotxe i aspiren a la doble nacionalitat. Tenir la nacionalitat els donarà dret a votar.

 
Son bones persones, tenen costums molt semblant a les nostres, i s'han adaptat amb gran facilitat. Els desitjo molta felicitat.

 

[@more@]

Tweet

 

Fa uns dies vaig escoltar les declaracions d’un Imam afincat en una mesquita del nostre país. Afirmava que l’Islam i Occident tenen una percepció diferent sobre les dones. Mentre que Occident considera les dones com a flors que poden ser lliurement admirades pels homes, l’Islam les considera joies. La diferència, segons ell és que les flors es marceixen aviat, i perden el seu atractiu, i les joies conserven el seu valor per sempre. Per aquest motiu, les dones han d’estar protegides de la vista dels homes, no sigui que les volguéssin robar.

 

A mi aquestes declaracions em van semblar una resposta improvisada i enginyosa a una pregunta directa d’algun periodista. Però reflexionant una mica, es trasveu un tarannà concorrent en les dues cultures.

 

Tant és si ens consideren flor o joia. Quin dret tenen en considerar-nos objectes? Penso que ni el més modest representant de cap església occidental ( ni oriental), considera avui la dona com un objecte, sinó com una persona. En canvi l’imam pensa erròniament que les dones occidentals volem que sen's consideri el físic únicament. Aquest és un pensament caducat, que avui no està de moda ni dir-ho ni pensar-ho.

 

I encara m’agradaria saber si les dones musulmanes més creients i més intel.ligents no rebatrien aquesta apreciació. Ningú vol sentir-se objecte de les mirades ni de les catalogacions superficials. Aquella afirmació és políticament incorrecte, i en el nostre mon occidental passada de moda. Encara que les dones ens esforcem a tenir bona apariència, treballem altres virtuts com a persones.

 

Reflexionant en les declaracions, penso que l’imam volia dir una altra cosa, però no ho va saber transmetre. Potser volia dir que l’Islam valorava més les dones com a persones valuoses que discretament s’han de quedar a casa.Que no tenen necessitat de treballar a fora, perquè se les necessita a casa.Que no cal que es trenquin el cap a pensar de portes enfora, ni en política ni en lleis ni en drets civils. Que no cal que gastin ni en roba, ni perruqueria ni maquillatges perquè la seva bellesa brilla per elles mateixes. No sé si l’Imam volia dir això.

 

Però penso que unes dones musulmanes que han arribat ara al nostre país de la mà d’un home no els quedarà més remei que quedar-se a casa a fer de joies. Però la vida de les seves filles serà diferent.Seran dones valuoses que pensen, que tenen drets i que podran decidir el futur de la seva pròpia vida. Així ho espero. I poden continuar sent musulmanes en les seves creences, però ciutadanes integrades amb drets iguals com els homes. I sobretot podran decidir si quedar-se a casa a educar amb tranquil·litat els fills o estudiar una carrera, o un ofici i llançar-se a treballar per a donar el millor d’elles mateixes. No sé si se m’explico.

[@more@]

Tweet

Aquest post sí que el dedico íntegrament a la cuina. Darrerament veig que la gent s’interessa molt per la meva crema de carbassó ( veieu: La transformada de la crema de carbassó). He repartit receptes, he experimentat en variacions d’altres plats que agraden al meu personal, i he disfrutat molt fent-ho.

 

Ja m’heu sentit dir que considero la cuina com un verdader Art quotidià.Potser només posem atenció a  la cuina mediàtica, oblidant de vegades els esforços que les mestresses de casa solen fer cadaún dels diumenges del any per la seva família: plats amb una riquesa, amor i dedicació que en fan un verdader art subliminal.

 

Un dels meus plaers favorits és copiar dels bons restaurants que puc visitar, el seu millor plat. Això requereix proves a casa, retocs de la recepta, molta intuïció, sentit del gust i la aprovació del públic que també ha tastat el plat. Però encara vaig més enllà, intentant millorar fins la perfecció ( del nostre gust)  la recepta i el resultat. I a continuació fer versions una mica diferents, per no caure en la monotonia.

 

Avui us donaré la recepta de la meva crema de marisc. Un plat inspirar en la Boullabaise que vaig tastar al restaurant de Vilanova i la Geltrú: El Peixerot. Per a mí la millor sopa de peix que he tastat. Més o menys s’assembla a la que us donaré. De totes maneres aquesta recepta és d’un resultat excepcional.

 

LA MEVA CREMA DE MARISC

 

Ingredients per a 4 persones:

 

1 Kg de crancs de mar

1 Kg de musclos gallecs

½ Kg de cloïsses

12 gambes grans i fresques

4 calamarsets

Un grapat d’ametlles torrades i pelades

2 alls, ½ culleradeta de pebre vermell dolç, i ½ de pebre vermell picant

Oli, sal,julivert picat

 

PREPARACIÓ

 

Primer de tot posar les cloïsses (fresques i vives) amb aigua i sal perquè treguin la mica de sorra que puguin tenir. Canviar l’aigua i obrir-les al vapor. Netejar bé les closques dels musclos, i obrir-los al vapor. Treure totes les closques i reservar el marisc en un plat. Filtrar i guardar el líquid de cocció.

 

En una paella amb oli sofregir les gambes fresques, un volta i volta, que l’oli agafi el color vermell de la gamba. Treure-les del foc, deixar refredar i pelar-les. Reservar el tall de la gamba junt amb el marisc, i guardar també les closques de gamba fregides. Fregir en l’oli els calamarsets ben nets i talladets en trossets.

 

Netejar bé els crancs traient la part de la cua. Posar-los en una olla a pressió, i amb la mà del morter xafar-los bé. Afegir els líquids de cocció i aigua ( només la necessària per fer un fumet curt i concentrat), i les closques de les gambes. Deixar bullir durant una mitja hora, i acabar de xafar amb la mà del morter, per tal que els crancs deixin anar la seva millor substància.

 

Preparar una picada al morter amb una mica de sal, un parell d’alls, el julivert fresc i les ametlles . Sofregir-ho per uns moments en la paella amb l’oli calent on hem fet les gambes i els calamarsets.

 

Passar el sofregit a una olla, i afegir-hi el fumet de crancs ben colat. Posar al foc, i afegir el marisc reservat ( gambes pelades, calamarsets tallats, cloïsses i musclos). Deixar fer uns minuts, rectificar de sal i ja es pot servir a taula.

 

Aquesta és una variant de la famosa i quotidiana sopa de peix. El secret és el fumet de crancs, que li dona una finura especial. Si la ocasió s’ho mereix es pot millorar posant cloïsses de Carril, i afegint al fumet un llamàntol ( bogavante) . En aquest cas, us asseguro que el plat és d’una esquisitesa insuperable.

 

[@more@]

Tweet