El cap als núvols

Aquest post sí que el dedico íntegrament a la cuina. Darrerament veig que la gent s’interessa molt per la meva crema de carbassó ( veieu: La transformada de la crema de carbassó). He repartit receptes, he experimentat en variacions d’altres plats que agraden al meu personal, i he disfrutat molt fent-ho.

 

Ja m’heu sentit dir que considero la cuina com un verdader Art quotidià.Potser només posem atenció a  la cuina mediàtica, oblidant de vegades els esforços que les mestresses de casa solen fer cadaún dels diumenges del any per la seva família: plats amb una riquesa, amor i dedicació que en fan un verdader art subliminal.

 

Un dels meus plaers favorits és copiar dels bons restaurants que puc visitar, el seu millor plat. Això requereix proves a casa, retocs de la recepta, molta intuïció, sentit del gust i la aprovació del públic que també ha tastat el plat. Però encara vaig més enllà, intentant millorar fins la perfecció ( del nostre gust)  la recepta i el resultat. I a continuació fer versions una mica diferents, per no caure en la monotonia.

 

Avui us donaré la recepta de la meva crema de marisc. Un plat inspirar en la Boullabaise que vaig tastar al restaurant de Vilanova i la Geltrú: El Peixerot. Per a mí la millor sopa de peix que he tastat. Més o menys s’assembla a la que us donaré. De totes maneres aquesta recepta és d’un resultat excepcional.

 

LA MEVA CREMA DE MARISC

 

Ingredients per a 4 persones:

 

1 Kg de crancs de mar

1 Kg de musclos gallecs

½ Kg de cloïsses

12 gambes grans i fresques

4 calamarsets

Un grapat d’ametlles torrades i pelades

2 alls, ½ culleradeta de pebre vermell dolç, i ½ de pebre vermell picant

Oli, sal,julivert picat

 

PREPARACIÓ

 

Primer de tot posar les cloïsses (fresques i vives) amb aigua i sal perquè treguin la mica de sorra que puguin tenir. Canviar l’aigua i obrir-les al vapor. Netejar bé les closques dels musclos, i obrir-los al vapor. Treure totes les closques i reservar el marisc en un plat. Filtrar i guardar el líquid de cocció.

 

En una paella amb oli sofregir les gambes fresques, un volta i volta, que l’oli agafi el color vermell de la gamba. Treure-les del foc, deixar refredar i pelar-les. Reservar el tall de la gamba junt amb el marisc, i guardar també les closques de gamba fregides. Fregir en l’oli els calamarsets ben nets i talladets en trossets.

 

Netejar bé els crancs traient la part de la cua. Posar-los en una olla a pressió, i amb la mà del morter xafar-los bé. Afegir els líquids de cocció i aigua ( només la necessària per fer un fumet curt i concentrat), i les closques de les gambes. Deixar bullir durant una mitja hora, i acabar de xafar amb la mà del morter, per tal que els crancs deixin anar la seva millor substància.

 

Preparar una picada al morter amb una mica de sal, un parell d’alls, el julivert fresc i les ametlles . Sofregir-ho per uns moments en la paella amb l’oli calent on hem fet les gambes i els calamarsets.

 

Passar el sofregit a una olla, i afegir-hi el fumet de crancs ben colat. Posar al foc, i afegir el marisc reservat ( gambes pelades, calamarsets tallats, cloïsses i musclos). Deixar fer uns minuts, rectificar de sal i ja es pot servir a taula.

 

Aquesta és una variant de la famosa i quotidiana sopa de peix. El secret és el fumet de crancs, que li dona una finura especial. Si la ocasió s’ho mereix es pot millorar posant cloïsses de Carril, i afegint al fumet un llamàntol ( bogavante) . En aquest cas, us asseguro que el plat és d’una esquisitesa insuperable.

 

[@more@]

Tweet

 

Avui és el dia en que s’em demana la opinió sobre la constitució del meu Ajuntament. La papereta només reflexa una tria final: un partit, un grup de gent, que tenen la meva confiança. El procés de sel.lecció en aquest tema és molt important, i ningú m’el ha preguntat. Per això ho redacto en aquest post.

 

Sempre he considerat que els nostres governants no son els qui manen, sinó només els qui administren els nostres recursos. Els qui manem som nosaltres. Nosaltres, els ciutadans, els qui votem i els que son votats, som els creadors de recursos. Paguem impostos de resultes del nostre treball i bens, fem una feina social, tenim una història, fem patrimoni, i sobretot tenim unes necessitats i unes il.lusions . Els governants han de tenir en compte que s’els posa a les seves mans la responsabilitat d’administrar els nostres recursos.

 

El fet de governar és un acte voluntari. Per això es presenten llistes de gent disposada voluntàriament, amb un programa . Els partits tenen línees de pensament, i les llistes d’Ajuntament concreten aquestes línees en un programa d’actuació en aquell municipi.

 

Els programes electorals han de reflectir com s’administraran els nostres recursos. Què es farà amb els diners dels nostres impostos, com s’interpretaran les necessitats dels veïns, com s’avaluarà la nostra història, com es gestionarà la convivència social, com es promocionarà el nostre treball, com s’aconseguirà el nostre benestar. Els ciutadans tindrem en compte aquests arguments a l’hora d’anar a votar.

 

Però malauradament, i tothom ho veu,  les curses electorals son unes lluites de poder entre els candidats, entre els primers de cada grup, on els insults i les desqualificacions son sempre presents. Als ciutadans això no ens agrada. I no ens deixem enganyar per la propaganda electoral, on la feina dels dissenyadors i dels assesors d’imatge maquillen la veritat ( Bona feina aquesta de tots els dissenyadors, els felicito, bona feina).

 

I finalment que les promeses i els projectes del seu programa, es posin en marxa, i que es treballi per fer-ho realitat. No parlem de somnis ni de paraules boniques, sinó de fer la administració dels recursos tal com havíen projectat. Aquesta serà la nostra avaluació.

I si no han estat fidels als seus propis principis, al cap de quatre anys els demanarem comptes i farem una nova tria: la nostra confiança, o el nostre vot de càstig.

 

De totes les opcions possibles al meu municipi, sempre he votat la mateixa : la que ha governat en les darreres tres llegislatures força bé.

 

Però aquest cop ha fallat alguna cosa tan elemental en el sistema democràtic com és el diàleg amb els veïns. I no els puc donar el meu suport sense un gest tan elemental i necessari. No vull votar cap altre partit polític, i no vull votar en blanc. Però vull anar a votar a dir alguna cosa. No em queda altre remei que fer un vot nul.

 

Amb tota la educació, en una carta de quatre línees adreçada al President de la mesa, demano que el meu vot sigui considerat nul, per la manca de diàleg de l’equip de govern amb el nostre barri.

 

Estic convençuda de que el President m’entendrà i farà el que li demano. Gràcies.

[@more@]

Tweet

Aquest post podria anar de cuina, però en realitat parla d’Art. Una de les Arts que les mestresses de casa podem exercitar diariament, i que podria ser més valorat pel públic de casa. En realitat totes les mares cuinem cada dia, però el mèrit se’l emporten els marits quan un diumenge decideixen fer una paella per la colla. Però no vull entrar en polèmiques, sinó només parlar d’Art…

 

Va caure a les meves mans la revista trimestral del Caprabo Sabor….I aquest diumenge he dedicat el matí a una activitat creativa: cuinar amb imaginació. Quan vaig a un restaurant procuro demanar un plat novedós que em doni pistes per variar els meus menús de casa, el copio i si puc el milloro al gust dels meus comensals. De les diferents cuines de mercat, la cuina tradicional, la nouvelle cuisine dels ’70, o la cuina dels sentits em quedo amb la darrera. Alimentar-se pot ser una experiència amb tots els sentits, i penso que és la tendència dels cuiners més agosarats. Admiro al Ferran Adrià per anar més enllà en la investigació culinària, fins a convertir-la en Objecte Artístic de culte. Però el meu preferit és l’Isma Prados: un cuiner mediàtic amb formació d’enginyeria, àgil, decidit, simpàtic i sorprenent.

 

Doncs el que deia, aquest diumenge he cuinat per a tota la setmana, per adelantar feina, però per avui… m’he decidit per la cuina dels sentits.

 

Sense voler celebrar res d’especial ( o sí ), he parat la taula de primavera: tovalles d’un color verd clar com els dels camps de blat de maig, els plats de flors rosades, les copes de vi blanc, i un camí de taula fet de pètals de roses d’olor de color vermell, una sintonia de fons suau ( El darrer i. del Lluís Llach), i un sol de migdia tamisat a través de les cortines a mitja llum.

 

El menú inspirat en experiències plaents: un primer plat de llaços de pasta de colors amb fruits del mar ( gambes, calamarcets i cloïses), basat en  la pel.licula “ Bajo el sol de la Toscana” , una amanida de set colors dels horts del Mediterrà  i per postres brotxetes de macedònia tropical caramelitzades amb mel aromatitzada ( de la revista Sabor…). Per picar i pels més menuts patates rosses amb canyella, i  degustació de velouté de verdures i de pastís de salmó. A l’hora del cafè, també infusions de menta natural amb té de roca i un polsim d’anís, i acompanyat d’un petit pastís fet amb muesli i xocolata negra de cobertura. Menjat amb moderació, una mica de cada cosa, sense abusar, un verdader festí pels sentits.

 

Tothom ha quedat content.Hem fet bona tertúlia. M’han felicitat pel dinar. Però jo penso que si bé hem de menjar per viure, també hem de viure, i no podem dedicar tot una marató de cap de setmana per un sol dinar. Però ja que hem de fer el dinar, fem-ho amb tot l’art possible.

 

Perquè digueu-me, quina és la activitat que no es pugui efectuar amb art? Si hi posem tots els sentits, dedicació , temps, imaginació i sentiments el resultat canvia tant que esdevé realment una Obra d’Art.

[@more@]

Tweet

Aquest post podria anar de cuina, però en realitat parla d’Art. Una de les Arts que les mestresses de casa podem exercitar diariament, i que podria ser més valorat pel públic de casa. En realitat totes les mares cuinem cada dia, però el mèrit se’l emporten els marits quan un diumenge decideixen fer una paella per la colla. Però no vull entrar en polèmiques, sinó només parlar d’Art…

 

Va caure a les meves mans la revista trimestral del Caprabo Sabor….I aquest diumenge he dedicat el matí a una activitat creativa: cuinar amb imaginació. Quan vaig a un restaurant procuro demanar un plat novedós que em doni pistes per variar els meus menús de casa, el copio i si puc el milloro al gust dels meus comensals. De les diferents cuines de mercat, la cuina tradicional, la nouvelle cuisine dels ’70, o la cuina dels sentits em quedo amb la darrera. Alimentar-se pot ser una experiència amb tots els sentits, i penso que és la tendència dels cuiners més agosarats. Admiro al Ferran Adrià per anar més enllà en la investigació culinària, fins a convertir-la en Objecte Artístic de culte. Però el meu preferit és l’Isma Prados: un cuiner mediàtic amb formació d’enginyeria, àgil, decidit, simpàtic i sorprenent.

 

Doncs el que deia, aquest diumenge he cuinat per a tota la setmana, per adelantar feina, però per avui… m’he decidit per la cuina dels sentits.

 

Sense voler celebrar res d’especial ( o sí ), he parat la taula de primavera: tovalles d’un color verd clar com els dels camps de blat de maig, els plats de flors rosades, les copes de vi blanc, i un camí de taula fet de pètals de roses d’olor de color vermell, una sintonia de fons suau ( El darrer i. del Lluís Llach), i un sol de migdia tamisat a través de les cortines a mitja llum.

 

El menú inspirat en experiències plaents: un primer plat de llaços de pasta de colors amb fruits del mar ( gambes, calamarcets i cloïses), basat en  la pel.licula “ Bajo el sol de la Toscana” , una amanida de set colors dels horts del Mediterrà  i per postres brotxetes de macedònia tropical caramelitzades amb mel aromatitzada ( de la revista Sabor…). Per picar i pels més menuts patates rosses amb canyella, i  degustació de velouté de verdures i de pastís de salmó. A l’hora del cafè, també infusions de menta natural amb té de roca i un polsim d’anís, i acompanyat d’un petit pastís fet amb muesli i xocolata negra de cobertura. Menjat amb moderació, una mica de cada cosa, sense abusar, un verdader festí pels sentits.

 

Tothom ha quedat content.Hem fet bona tertúlia. M’han felicitat pel dinar. Però jo penso que si bé hem de menjar per viure, també hem de viure, i no podem dedicar tot una marató de cap de setmana per un sol dinar. Però ja que hem de fer el dinar, fem-ho amb tot l’art possible.

 

Perquè digueu-me, quina és la activitat que no es pugui efectuar amb art? Si hi posem tots els sentits, dedicació , temps, imaginació i sentiments el resultat canvia tant que esdevé realment una Obra d’Art.

[@more@]

Tweet

Ahir nit vam anar a parar a la Feria d’Abril. L’any passat  vam anar-hi al recinte del Fórum, i jo en vaig sortir impressionada.

 

Vam voler entrar en una caseta per viure i compartir l’ambient. Vam triar-ne una que no fós de cap partir polític, i ens vam decidir per la anomenada els Caballos de Jerez.Amb  uns finos i unes tapes de camarons  ens vam asseure en una taula  davant l’entarimat. Érem la meva parella i jo i es veia de lluny que érem fora del nostre ambient  perquè tothom hi anava en colles grans o en famílies al complet.

 

 A mi se’m donen bé les sardanes, res més, però la veritat, al.lucinava de la manera que la gent sortia al tablao a ballar sevillanes. La música era fortíssima en tot el recinte, es confonia de caseta en caseta, i era impossible mantenir una conversa coherent, així que vaig decidir observar i treure’n conclusions d’estar per casa.

 

Aquelles dones, vestides algunes amb vestit de volants, i  totes amb alguna flor als cabells, no tenien vergonya a sortir a ballar de dues en dues i arrencar-se amb una sevillana quan sonava  la música  tipus Maria del Monte. Com que no hi entenc, penso que ho feien molt bé, amb força art, tot i que el físic d’aquelles senyores que vaig veure s’allunyava molt del de una bailaora professional. Els sobraven quilos, cul, pit i panxa, però s’ho passaven d’allò més bé, i jo les hi tenia una certa enveja. Ja m’agradaria a mi ballar tant bé com elles les sevillanes! De fet no ho he intentat mai,  s’hauria de posar de moda, com el country o la dansa del ventre. Per altra banda, no sé si podria practicar, i no crec que trobés ningú que em fes de comparsa. Altra cosa era que pocs homes vaig veure ballar en tot el recinte. Sembla que la dansa és cosa de dones i nenes decidides i marxoses.

 

En la taula del costat hi havia dues jovenetes japoneses, abillades amb un elegant vestit de sevillana, ben maquillades i un clavell al monyo. Al sonar la seva cançò van sortir a ballar amb una tècnica impecable, a un sol pas, ben coordinades.Semblava que havíen anat a una acadèmia, i havíen aprés bé la lliçò.

 

Però haig de dir que res a veure amb les senyores del país, que ballaven al seu aire, descompassades,però amb una alegria i  un salero que aquelles elegants però soses orientals no van saber de cap manera interpretar. Aquest sentiment, aquest arte, s’ha de portar endins. Quina enveja!

[@more@]

Tweet

En el polígon industrial on treballo, en un atzucac apartat del trànsit hi ha Villa Rosa, una casa de principis del segle XX, que va tenir dies més delectes.

 

És una relíquia de la que només en queda el testimoni d’haver estat una casa de pagès, i que ara ha quedat resclosa en mig d’un paisatge industrial, alhora decadent.

 

Villa Rosa és una vella masia de pedra prop del riu, amb un hortet al seu dia fèrtil i feinejat, amb finestres altes i petites, per on no hi entra ni el sol ni el fred, i que  els carrers nous l’han deixada enfonsada en un nivell inferior. Des de l’asfalt es pot guipar sense problemes el sostre de teules velles i enfosquides pel pas del temps. A la porta d’entrada ens donen la benvinguda dos pilars de pedra vella, que emmarquen una reixa de filigranes de ferro. L’enreixat deixa entreveure el pou, guarnit per una soca de parra, de la qual ja comencen a brotar les fulletes.

 

Al cantó de la solana, com en totes les masies  s’hi repenja un florit lilàs ( la mare en deia un josepet)

 

Aquest divendres, plegant de la feina va caure un xàfec que va  desempolsegar el carrer,la teulada, i donar brillantor a les fulles del lilàs i a les plantes de l’hort.Tot seguit quan va sortir el sol, les petites gotetes de pluja feien de mirall, reflectint per un moment l’esclat del seu esplendor llunyà. Va ser un moment màgic: la pluja va  treure la casa del estat d’indiferència habitual, i en un minut va recuperar per a mi l’encant dels seus vells temps de glòria.

 

És clar, que va ser un cop de cor, perquè passo per davant cada dia, i només la presència de la pluja la va alliberar per uns moments de la decadència que la amenaça.

 

O potser només va ser la meva alegria per fugir de les cabòries de la feina durant quatre dies.

 

O sigui que a viure, que només son quatre dies, i ja n’ha passat dos!

[@more@]

Tweet

 

No ens ha passat desapercebuda aquest any la cel.lebració avui 22 d’abril, perquè és un tema de moda. Televisió de Catalunya ens ha dedicat tota una setmana de recordatoris en cada un dels seus programes.

 

El canvi climàtic és una amenaça sobre la salut de la Terra que grups ecologistes  ens adverteixen des de fa més d’un quart de segle. El tema  es pot explicar d’una forma ben esquematitzada i entenedora, com ho faria un estudiant de bàsica:

 

1.- La multiplicació i la activitat de la raça humana a la Terra estan incidint sobre l’equilibri de la Natura.

2.- La producció d’energia, de bens de consum i la sobreexplotació de la ramaderia entre altres causes, han generat una gran quantitat d’anhídrid carbònic  i altres gasos de combustió

3.- Els gasos emesos  han provocat un efecte hivernacle, que vol dir un escalfament global de l’atmosfera.

4.- Aquest escalfament si continua en la mateixa direcció podria ser responsable d’uns importants canvis en l’equilibri geotèrmic i natural.

5.- Es preveuen possibles augments de temperatura al mar, amb la conseqüència de un desgel desmesurat de una part dels pols.Aquest desgel pot provocar un desequilibri entre aigua freda/calenta, aigua salada/dolça, que pot provocar canvis en les corrents marines ( com la corrent del Golf, responsable del clima a l’Atlàntic Nord i al Mediterrània)

6.- Es preveuen catàstrofes arreu del mon, sunamis, terratrèmols, inundacions de costes, desequilibris de temperatures, de estacions, sequeres, pluges torrencials i altres desastres descrits per geòlegs.

 

Greenpeace proposa una (re)evolució renovable a la seva revista trimestral www.greenpeace.es, amb una sèrie de mesures per tal de conscienciar la població dels riscos d’aquest canvi. Us aconsello la lectura de la seva pàgina, especialment els consells que podem posar a la pràctica a casa nostra.

Des de sempre que Greenpeace ha apostat per les energies renovables, i recentment ha presentat el seu informe Renovables 100%, elaborat per un equip de Investigadors Tecnològics.

Però el seu no ha estat l´únic informe proposat. Greenpeace ens mostra 20 disbarats per lluitar contra l’escalfament global. La instal.lació de miralls al espai,llançant boles d’alumini a l’estratosfera, llençant pilotes de gols al mar, o tones de ferro per fer crèixer plancton devorador de CO_2, emmagatzemar aquest gas sota terra, o la utilització de la energia atòmica son varies d’aquestes males idees per acabar de trencar l’equilibri de l’home i la Terra.

 

Al programa 30 minuts de TV3 el passat diumenge dia 15 també parlava d’aquest tema:

http://www.tv3.cat/p30minuts/30Item.jsp?idint=1161&item=reportatges&lang=ca

“ 5 idees per  salvar el món”, en el que varis científics proposaven idees de disbarat per tal d’incidir en l’equilibri del canvi climàtic. Hi ha remeis que son pitjor que la malaltia. Vosaltres mateixos ho veureu.

 

Per la meva part, insisteixo, la solució és pensar en que “ Menys és Més”, i que hem de canviar els nostres hàbits en la manera de pensar, hem de votar polítics sensibles en aquest tema, i que siguin capaços de posar-se d’acord amb els altres polítics de la resta del món per tal de frenar aquest amenaçant destí que podria afectar als nostres fills i néts.

[@more@]

Tweet

 

Voy  redactar este post en castellano por varios motivos. La gente de este país suele ser bilingüe, cuando no tri o quatri-lingüe, aunque generalmente nos expresemos en catalán. Pero también  reconocemos que tan digno es hablar en catalán, la lengua de nuestros padres y la de nuestros hijos, como en castellano, la de nuestros abuelos y ancestros. Además, estos días he tenido que componermelas en la vasta Castilla para que mi acento no fuera exageradamente delatador. Debo reconocer que en todas partes he sido recibida càlida y amistosamente, a pesar de mi acento, aunque todos los catalanes hablamos y escribimos perfectamente en castellano. Las personas de cierta edad además conocemos tan bien la historia de España como la de Cataluña, nos gusta viajar, y conocer de primera mano las historias y paisajes de la península.

 

Realizamos el viaje por motivos de trabajo aunque tiempo nos sobró para hacer turismo por la rioja www.lariojaturismo.com,  atravesando viñedos y campos sembrados de molinos de viento y bellos paisajes en carreteras secundarias. Os aconsejo ver el vídeo promocional de la autonomía, titulado viaje a la tierra del vino.

 

Continuamos viaje por Castilla y León, paisajes llanos en la vasta meseta, campos de cereales  y rebaños de ovejas, hasta llegar a Burgos. Después del trabajo visitamos la catedral www.catedraldeburgos.es, donde forzamos la memoria en recordar la historia medieval, los condestables de Castilla Don Pedro Fernandez de Velasco y su esposa doña Mencia, enterrados en su magnífica capilla, al lado de pinturas tan nobles como el cuadro de la Magdalena, de Gianpetrino discípulo de Leonardo da Vinci. Poco nos costó recordar por sus gestas militares  al Cid Campeador y Doña Ximena , que  yacen en su tumba en el subsuelo de la catedral http://ca.wikipedia.org/wiki/El_Cid_Campeador.

 

Paseamos por el centro peatonal de Burgos, www.turismodeburgos.org/, espacio tranquilo con multitud de edificios medievales singulares, tiendas de moda muy conocidas de las mejores marcas, efecto de la globalizacion. Adquirimos queso de oveja, vino de la Rioja, y productos de la tierra. Casi casi lo mismo que podemos adquirir en el Caprabo más cercano ( pero más caro ) . Lo mejor de todo, sin duda, la presencia de sus gentes. Los burgaleses, y en general los ciudadanos de Castilla y León, son personas cálidas y educadas. Cuando viajamos hoy en dia, pocas cosas hay que nos sorprendan: hemos visto mucha televisión y hemos vivido mucho mundo. Pero el acento, y el trato con  las personas, gracias  a  su procedencia son lo más auténtico, y lo menos exportable.

 

En fin, os recomiendo viajar y conocer a la cercana ( a veces parece la lejana y desconocida) Castilla. Y  dejaros llevar por la autenticidad de sus gentes, muy alejada de los intereses de algunos políticos y medios de comunicación, que dan la sensación de querer dividir y enfrentar, con el único propósito de su cosecha de votos en las próximas elecciones.

 

Que tengamos todos un buen día!

[@more@]

Tweet

El Temps és una dimensió de l’espai que fa que les altres dimensions tinguin significat. Es compara el valor del temps amb un concepte material com l’or, quan tots sabem que l’or té un valor en funció del temps i no al contrari.

 

De les meves hores del dia, la major part se l’emporta el treball a la fàbrica. La resta és el meu temps lliure, que he de gestionar intel.ligentment per complir amb tots els meus compromisos. Tot i que l’anomeno lliure, l’omplo d’activitats obligatòries, necessàries,i voluntàries.

 

Com que les activitats són moltes, i el temps limitat, haig de prioritzar cada dia, quines podré fer. I sempre em plantejo els mateixos dilemes, què he de fer obligatòriament, què és aconsellable que faci, i què haig de complir sense més dilació. Sovint s’em planteja quines obligacions són més urgents : les obligacions de subsistència, les familiars, les ètiques, les socials imperants, les socials de forma, les esportives, compromisos, i personals.

 

De les obligacions de subsistència restarem del total les destinades al descans de la nit, a menjar , aprovisionar, i el manteniment de la llar.

De les obligacions familiars distingirem l’atenció a la família de casa, la seva salut, alimentació, diàleg i altres compromisos familiars de les persones de fora de casa.

De  obligacions socials em refereixo a visites de salut i de compromís, trobades amb amics, sopars, celebracions importants, i assistència a actes socials. N’hi ha que no podem eludir, i n’hi ha de lúdiques.

Les activitats esportives són les que nosaltres practiquem per la pròpia salut. La assistència a actes esportius serien activitats personals de lleure.

I finalment, per a mi, les activitats personals son el verdader temps lliure, personal,voluntari i lúdic .

 

No sé com m’ho faig però sempre em falta temps pel darrer tema. Vaig de bòlid en totes les activitats per a poder descansar per fi i dedicar-me, per exemple a escriure aquest post. La angoixa per no arribar a tot em fa fer la feina depressa, i de vegades de mal humor per manca de temps. Em llevo d’hora per fer esport, però després haig de descansar perquè estic esgotada. El que més em desgasta és pensar quin ordre de coses haig de fer. Pensar què faré per dinar, pensar si tinc tots els ingredients, pensar què és el que no puc deixar per demà, pensar…

 

He demanat ajuda finalment a la meva parella, Gestor del Temps Industrial. Ja m’ha costat, ja, però he deixat de banda el meu orgull de super-woman, i ho he fet. Com treure més profit del meu temps per no anar tant de bòlid, arribar a tot arreu, fer les coses perfectes i que em quedi temps lliure. Vet aquí les seves repostes esquematitzades i aplicades al cas:

 

1.- Llevar-se d’hora perquè el dia tingui més hores.

2.- Fer anar una agenda domèstica, on anotar intencions i compromisos

3.- Delegar feines i obligacions als altres membres de la casa.Establir ordre i consens

4.- Subcontractar prestacions ( La Maria), i llistes de compra a certes botigues fixes.

5.- Per no haver d’estar pensant menús cada dia, establir menús fixos pels dies de la setmana.Això simplifica pensar, comprar i tenir disponibilitat

6.- No carregar-se d’obligacions amb la idea optimista que les podras fer totes.Això descarrega ansietat

7.- No intentar ser perfeccionista en la neteja. No netejar sobre net. No embrutar.

8.- Simplificar la vida, ser de decisions pràctiques i ràpides

9.- Utilitzar el telèfon per certes obligacions socials

10.-Sobretot ser puntual, i no fer perdre el temps als altres.

 

Reconec que son decisions intel.ligents, i molt evidents. Després de meditar-hi, n’afegiria unes quantes que practico, i que em son útils:

 

a.- Fer varies coses alhora. Planxar i veure la televisió ; cuinar i escoltar la ràdio.Mentrestant engegar la rentadora.

b.-Saber dir que no. No puc arribar a tot arreu. No estic obligada a arribar a tot arreu

c.- Saber trobar felicitat en qualsevol activitat, encara que sigui planxar

d.- Veure l’art en cada activitat: parar la taula amb creativitat

e.- Practicar esport, relaxar-se i mentrestant decidir la resta del dia

f.- Tot el que puguis fer avui, no ho deixis per demà. No et perdis res de bó de la vida.

g.- La activitat genera benestar, la vagància genera frustració

 

Ja m’agradaria saber què feu vosaltres per estirar el temps, per arribar a tot arreu, per evitar el cansament, i acabar el dia amb la sensació d’haver aprofitat el temps![@more@]

Tweet

 

Circular per un rotonda embussada per les quatre entrades, amb cues  a cada un dels dos carrils requereix tenir una cultura de rotonda Els automobilistes hem de complir les normes per una circulació fluida. Sempre n’hi ha d’espavilats que adelanten pel carril de la esquerra per acabar girant a la sortida de la dreta, passant pel davant de tots els qui han arribat abans a la cua.

 

Qui es cola amb aquests sistemes és un cara dura. Però he observat recentment que en aquestes rotondes apartades del centre, en polígons industrials, de vianants  n’hi passen pocs. Apreten el polsador de pas per vianants per activar  el semàfor  i poder travessar.Els cotxes al tenir el semàfor en vermell s’han de parar, i continuen parats encara que no es vegi ni un ànima en un kilòmetre. Això a mi em fa riure. El semàfor és vermell, però el vianant ja ha passat, i no hi ha cap mena de perill. Jo decideixo passar.

Amb cautela, i coneixement de causa passo i desafio el semàfor. Em sembla absurd esperar per un simple llum vermell, que l’únic que fa és donar pas a un vianant que ja ha passat. Jo respecto el pas del vianant, encara que passi en groc, o en tot cas, si passés en vermell amb la cua de cotxes parats. Però esperar per esperar no ho faig. Tothom para, i tothom em mira. Em diuen que qualsevol dia un mosso m’ho podria fer pagar amb uns quants punts del carnet. Penso que ha de prevaldre més la lògica, conduir amb precaució, el criteri que no pas la norma.

 

El mateix penso sobre la pirateria de música i pe.lícules per Internet. Jo tenia un tocadiscos, i la meva pròpia música. Al canviar la tecnologia, ja no trobo agulles pel meu aparell, i tota la meva col.lecció de vinils LP els he hagut de donar per obsolets. Per continuar escoltant el que m’agrada, he hagut de baixar-me’ls per Internet. Jo ja havia pagat els drets d’autor. Quan al cinema fan una peli que m’agradaria veure, però no puc per diverses raons, me la baixo de la xarxa. O això o perdre’m la pel·lícula. Abans anava al vídeo-club.Però ara, una pel·lícula nova triga massa a passar pel vídeo-club. No em considero pirata, només aprofito els recursos al meu abast. Amb aquest sistema he recuperat pel·lícules antigues que sempre havia desitjat.Perquè està mig-prohibit? Jo no faig cap mena de negoci.És com si escoltés la ràdio, o mirés la televisió.

 

Hi ha normes que s’escapen de la raó, i volen posar ordre on s’hauria de posar seny. Hauria de prevaldre el sentit comú abans que la norma.Siguem creatius i desafiem ( algunes) normatives ridícules.

[@more@]

Tweet