El cap als núvols

Reconec que em fascinen les excursions per les vinyes del Penedès. Sobretot al final de l’estiu, una tarda de diumenge en que el paisatge és generós amb les vinyes de color maragda, carregades de fruits madurs .Els pagesos  són en plena  verema traginant  amb els tractors a vessar de raïms ,i els cellers esperen amb les tines desinfectades per començar el procés de  fermentació.

 
Hem fet visites per tal de conèixer de prop aquesta cultura.La varietat del raïm de les nostres terres, el procés, la cata de les varietats, i sobretot la comercialització del líquid resultant del treball del pagès, del enòleg i del màrqueting.

 
Als cursets de cata t’ensenyen a valorar què et diuen els sentits davant d’una copa de vi. La vista et dona una imatge de color, transparència, opalescència. El primer aroma olfactiu et fa recordar fruites, fustes o esències que pots batejar al teu gust. El primer tast és un segon efecte de l’aroma mantingut. I tots aquests sentits et reconforten el cos després de la primera copa. La primera copa és el sentit de l’art de la verema a la teva taula .La segona copa et fa recordar què estem celebrant, i estàs content. A partir de la tercera copa s’esvaeix l’art, el record i entres en una dolça somnolència que et fa oblidar totes les inhibicions. A partir de la cuarta copa, oblides tot…

Tinc preferències pel vi blanc. M’encandila el color daurat com l’or líquid,opalescent com una matinada i l’aroma dolç i afruitat que em recorda les flors i les fruites aromàtiques. Una copa d’un bon Chardonnay ben fresquet desperta l’ànim per si sol, més encara si s’acompanya d’un àpat al seu nivell i especialment bona companyia.

 
Hem visitat recentment un celler denominació d’origen Costers del Segre, entre Balaguer i Agramunt. Un celler nou amb tota la infraestructura de vinya i de celler per tal de comercialitzar uns vins al nivell del mercat més exigent. La selecció de les varietats: Tempranillo, Pinot Noir, Garnacha, Merlot,Shirah, Cabernet Sauvignon… i dels més moderns sistemes de  control químic i informàtic de tot el procés de fermentació i envelliment en bota de roure. Tot per aconseguir donar al mercat un vi finísim al client més exigent.

 
Nosaltres destapem una ampolla de vi en les celebracions familiars més simples, i una de cava en les més importants. Però ara he descobert que si serveixo una copa de vi bó en un àpat normalet, el nivell de l’àpat augmenta, i arriba al de celebració.

 
La pel.licula de l’Alexander Payne, “Entre copas” feia una exhibició de cultura de vi, mentre dos amics feien un viatge per Califòrnia. Penso que a Catalunya també hi ha una arrelada tradició de vi i de vinya, amb nombroses denominacions d’origen ben determinades i exquisides: els vins mediterranis d’Alella, de l’Empordà, el tradicional Priorat tan valorat avui, el Penedès i els de terres de Ponent com els de Costers del Segre fan de la tradició tot un art. Hi ha establiments i restaurants com La Vinya del Senyor, a Barcelona, especialitzats en vi de tot el món.

 
A les meves comarques a principis del segle XX els pagesos durant els mesos de verema feien esmorzars a base de pa amb tomàquet, arengades amb raïm i un bon vas de vi negre aspre de masia. Ara tot el procés es fa amb modernes tecnologies i a màquina.

Penso que després de tot el procés, és un verdader luxe destapar una ampolla fresca de Chardonnay aromàtic, servir-lo en copes fines i poder brindar simplement pel moment.

Chin-chin i Salut!

[@more@]

Tweet

He de confessar que fer la neteja  de la casa m’atabala. Per les feines més llargues com la cuina i els banys tinc la ajuda de la Maria. Amb unes poques hores un dia a la setmana em soluciona el meu atabalament.

Avui hem parlat de les feines de la llar. Ella s’hi dedica tota la setmana, a les cases dels altres. Fa molts anys que ens coneixem, però pels meus horaris de feina, coincidim poc.

Però quan ens trobem a casa, davant d’un cafè  intercanviem  filosofies transcendentals.

Avui em deia que a totes les cases que anava hi feia Feng-Shui. L’hi he demanat què volia dir, i m’ho ha explicat molt fàcilment. La Maria té unes conviccions espirituals molt profundes, sobre filosofies orientals. Sé que si llegís aquest post s’emocionaria. Però no crec que el llegeixi mai.

La Maria comença a treballar en una casa qualsevol relativament desordenada i bruta, amb aire viciat de la nit, sense la llum del sol, i en un ambient desolador.Quan en surt, l’aire és net, pels vidres transparents hi entra la llum del sol, cada cosa al seu lloc, hi ha ordre, ni rastre de pols, el terra brillant, la cuina despejada i els quartos de bany respiren netedat. La casa és plena d’energia, per rebre als seus habitants i equilibrar les seves vides.

Quan me’n parlava he entés el que volia dir. I m’ha emocionat mentre la escoltava. Jo conec el desordre, i com m’atabala. Em provoca mal de cap. I quan veig la pila de roba bruta, de plats bruts apilats al marbre de la cuina m’agafa ansietat. Sempre penso que no tindré temps de fer-ho tot, en un plaç curt, el temps del que realment disposo. Al matí, m’és urgent  pujar les persianes per deixar entrar la llum.La foscor em desanima. I quan obro les finestres, em sembla que l’aire net ha de purificar-ho tot, inclús la ment.

La Maria diu que el Feng-Shui és una disciplina per viure en un entorn el més equilibrant i energètic per les persones. Es pot aplicar a casa o al lloc de treball, i que hi ha experts que s’hi dediquen abans de construir l’edifici. S’ha de tenir en compte primer de tot l’orientació de la casa: les entrades de sol, les obertures i les ventilacions. I dintre la  vivenda la distribució de les habitacions. S’ha de dormir amb el cap al nord ( això és el que m’ha dit? ) per tenir un bon descans.

Però a mi m’ha agradat sentir-la com ella re-equilibra la casa. Cada feina que fa aparentment és per fregar, netejar,desinfectar, abrillantar,  despejar ,ordenar, ventilar, o airejar .En realitat el que aconsegueix és equilibrar, restaurar, ambientar, sanejar, o renovar. Millora les nostres vides, de tal manera que transforma les energies negatives en positives.

Avui mateix ho he comprovat, quan  he posat la roba a estendre, he omplert la nevera, el rebost i el congelador, quan he fet el dinar, he parat taula, hem dinat, he desparat taula, he endreçat la cuina, he engegat el rentaplats, he fregat el terra, he fet la tria de les quatre escombraries selectives, he posat més roba a estendre, he plegat la que estava seca, he preparat la pila per la planxa, he fet els llits amb roba neta, he canviat les tovalloles, he rentat a mà la roba delicada, he netejat dos parells de sabates, he despejat els diaris atrassats de la setmana, he canviat l’aigua del ram de flors, he regat les plantes del menjador, he….

Doncs cada cosa que feia, pensava que no era fregar o fer dissabte, sinó fer Feng-Shui, i que tot a fi de comptes és re-equilibrar la energia que consumirem durant la setmana.

La resta dels dies de la setmana anirem esgotant aquesta energia, fins que torni dissabte, i amb alegria i convicció , la restituirem.

Què us sembla aquesta bona idea? (Gràcies, Maria!)

[@more@]

Tweet

He vist la pel.licula d’Al Gore. Reconec que en tenia ganes des  que va venir a Barcelona a promocionar-la. Me’n alegro que li haguéssin donat l’Òscar.

Em sembla un documental molt didàctic en que un polític a més de fer demagògia del seu programa toca un tema molt delicat pels Estats Units. Dic que és molt incòmode pel seu país, per ser el primer país consumista del món, el que emet més gasos a l’atmosfera, i que per postres no ha signat el Protocol de Kiotto en el tema mediambiental.

La pel.licula, que molts haureu vist recentment, esta molt ben documentada, i basada en les conferències que ha fet Gore arreu del món  sobre el canvi climàtic. Hi ha investigació de base, impressionants fotos i vídeos, inquietants  prediccions, i ens prediu un futur catastròfic si les estadístiques continuen el camí traçat fins ara.

El que més m’ha agradat ha estat el final, en que el mateix Gore dona una sèrie de consells pràctic per tal de frenar l’escalfament global, i que podem aplicar en la nostra vida diària. Tots els consells es basen en consumir i utilitzar aparells energètics de baix consum, o provinents d’energies renovables. I que només amb aquestes decisions domèstiques frenarem la tendència a abocar-nos al desastre planetari.

M’ha frapat, que parlés de detalls personals de la seva vida: el drama de la mort de la seva germana de càncer de pulmó, per ser fumadora de tabac que el seu propi pare cultivava.

I finalment he trobat molt ecològic i sentimental les frases al final de la pel.licula que es barregen amb els títols de crèdit ( crèdits als que jo en sóc addicta).Entre elles hi ha que la gent aconsellem la peli als amics, que escrivim als diaris i que posem el nostre granet de sorra en la causa.És el que estic fent. I  ens remarquen una pàgina web que continua amb el tema: www.climatecrisis.net.

Però vet aquí la meva opinió un cop he reflexionat amb el tema.

Sovint la gent disposem de massa informació sobre un tema concret. I  un cop haver escoltat tothom, i amb la nostra poca formació en el tema ens fa arribar a conclusions distorsionades.

Recordo alguna de les meves amigues, preocupada per la línea que pensa i afirma sense dubte que el pa engreixa i la fruita no; que la gimàstica aprima, i el pitjor de tot: que amb productes de farmàcia veurà els efectes en uns pocs dies. Estan preocupades pel tema: tenen molta informació però poca formació. La solució per aprimar-se seria més aviat portar una vida més activa, moure’s, i tenir una alimentació més adequada i saludable. Sense abocar-se a consumir més!

Jo mateixa, confessaré que durant molts anys era partidària de la energia nuclear. Tot i ser sòcia des de fa molts anys de Greenpeace, defensava aquesta energia per ser neta i d’alt rendiment. Lamentablement, he hagut de canviar d’opinió.Penso ara que encara que el factor científic-tècnic estigui molt resolt, el factor polític-sociològic no ho està, i aquest tipus d’energia és un perill social. És un perill el disseny, el control i la gestió de residus.Perquè tot ho controlen els polítics.

L’Al Gore deliberadament ens amaga un fet: que tot el problema de l’escalfament global prové del desmesurat consumisme del món occidental. La població mundial ha crescut exponencial-ment en els darrers cinquanta anys, i cada dia més els països desenvolupats generen més consum i més residus, més fàbriques i més contaminació.I a tot aquest elevat consum s’hi afegeixen ara els països asiàtics com a fabricants de consumibles, de residus perillosos, i de emissions de CO2.

I ell, com a resposta diplomàtica nomes proposa canviar de productes de consum per comptes de canviar els hàbits consumistes. Però, és clar, aquesta és una veritat verdadera-ment incòmoda per tots nosaltres, consumistes compulsius.

[@more@]

Tweet

Les dones del mon hem reivindicat els nostres drets des de fa molts anys. En molts Països com el nostre, s’ha avançat molt i podriem dir que en teoria tenim els mateixos drets que els homes. Això ho devem a varies generacions de dones que no han callat, i han aconseguit unes  millores molt evidents. La meva àvia, per exemple, a principis del segle XX treballava al tèxtil deu hores al dia, dissabtes també, i després portava la casa i els seus tres fills, atenia als pares, germans, comprava al mercat, i opinava sobre temes socials. Però va tenir accés a una jubilació.

 Però jo em pregunto quines son les millores aconseguides per les dones en particular, i per les persones en general en aquest darrer segle. També els homes han aconseguit millores en els seus drets com a persones, com a contribuents, votants, com a treballadors, i com a ciutadans.

A mi em fa riure, o pena, els encapçalaments dels discursos dels polítics: ciutadans i ciutadanes; el canvi de nom en les associacions de pares i mares d’alumnes, l’èmfasi que es fa en anomenar en masculí i femení el col.lectiu de persones. Això no és defensar el dret de les dones. Això a mi no em cal.

El que valoro és el dret real a l’accés a la normalitat en tots els camps. Poder accedir a tots els llocs de treball que una dona desitgi, i sobretot sobretot, cobrar el mateix que un home, per la mateixa feina. Aquesta és la assignatura pendent, que moltes dones reivindiquem. A igualtat de capacitació i responsabilitat, igualtat de sou, oportunitats,de respecte, i de feina.

Les noies d’avui dia ja ho tenen assumit.Ho veiem en les universitats, escoles, hospitals, centres d’investigació, diaris, on les dones som majoria.

El problema radica quan tractem amb gent d’una certa edat i mentalitat, amb qui la relació és de condescendència, de complir la llei per obligació, però sense convicció. Per aquesta gent estan escrites les lleis.Sinó encara seriem al començament del carrer.

Sempre s’ha dit que les mares son les que podem fer més en aquest tema. En general ens ocupem de la casa, de la família, i especialment de la educació i el tarannà en la convivència. Podem fer molt per educar fills ( i filles, ja es sobreentén oi?) responsables, igualitaris , intel.ligents i justos

Però això ha canviat:Les noies que es casen avui dia ja ho tenen clar: s’ha de treballar a fora de casa per poder col.laborar en pagar la hipoteca i els nois han de col.laborar al 50% en les responsabilitats de la llar , de la família i del dia a dia

El que em preocupa ara no és la real equiparació dels drets de les dones, sinó en la de les persones en general.

La societat està canviant. Venen molts emigrants al nostre país, amb una cultura diferent. Els drets de les dones als seus països d’origen no estan contemplats com a aquí. Son aquestes dones les que em preocupen. Sovint, molts empresaris actuen com la gent de certa edat a qui em referia. Paguen sous baixos, sense drets de treball, exploten més les dones , i els donen poques oportunitats.

Però altre cop som al cap del carrer. Reivindiquem també els drets de les persones. Els homes immigrants podríen ser alhora  respectats per les lleis d'aquest país, i no respectar en canvi els drets de les seves pròpies dones en  l'àmbit familiar. I  aquestes dones, almenys les d'aquesta generació  poca cosa hi poden fer. La feina serà per les mestres, infermeres,agents socials, voluntariat … i dirigents d'aquest país.

I haurem d'esperar , altre cop, una nova generació. 

[@more@]

Tweet

La meva sensibilitat  per les qüestions de la especulació sobre el sòl em van venir al cap una tarda de primavera de fa uns anys.

Vet aquí que en un concurs ens va tocar una bicicleta amb marxes, i una tarda de primavera vaig sortir a provar-la  amb els meus germans , fills i nebots. Van triar un circuit rural ( per no prendre mal), i fàcil ( en honor a mi, que feia mesos que no pujava a una bicicleta).

Al començament de la excursió tot eren flors i violes, i jo estava eufòrica. Però ai! La energia es va anar esgotant tot just a mig trajecte: a la vora d’un camp d’atmellers florits.

La meva neboda em va fer parar per agafar aire, el meu germà em va aconsellar de quedar-me allà- que ja em passarien a recollir a la tornada . El meu nebot em va deixar una ampolla d’aigua plena, per no deshidratar-me com un pollet, i allà em vaig quedar, asseguda en un marge, a l’ombra de l’ ametller.

Us puc assegurar que quan vaig seure, vaig saber el què era la felicitat. Vaig englotir de cop tota l’aigua, i em vaig estirar sobre el faig d’herba del marge. La meva vista no veia més que ametllers en flor, i vaig pensar que era la visió més relaxant que havia vist mai.

El meu cap no va deixar de pensar, i quan la família va tornar de la pedalada, tant frescos, i vam tornar a casa, els vaig dir que em volia comprar un camp d’atmellers.

Les setmanes següents en vaig resseguir uns quants, de camps, fins que vaig trobar la propietat perfecte. En les comarques de la Catalunya central, un camp de 600 ametllers florits, de més de cinc hectàrees, un camp de blat, arbres fruiters, hort, un pou i dues cabanyes de pastor. Era un terreny amb desnivell, de tal manera que en la part més elevada, el punt més alt de la subcomarca, tot l’entorn en quilometres a la rodona era rural, lluny de la contaminació humana.Només al lluny dues cases de pagès de pedra vella i sense habitar. Un indret  bucòlic i relaxant.

Em vaig interessar per la propietat: els propietaris eren una parella de avis massa grans per cuidar-s’en. El preu, assequible en aquell temps ( parlo de fa anys ), i la situació ( prop de casa, camins practicables, aigua…) En principi perfecte.

Llavors vaig teixir una teoria sobre la propietat a la quan encara hi dono voltes.

L’entorn familiar es qüestionava perquè volia jo la responsabilitat d’un camp d’ametllers que no podria cultivar. Jo contestava dient que tindria totes les ametlles que volgués, que podria disfrutar de la vista bucòlica sempre, que ho donaria per treballar a un pagès de la zona,que hi aniria a vigilar-ho i que ompliria les meves hores. L’entorn em deia que la rendibilitat d’un camp amb arbres era ruïnosa, que em deixés aconsellar, perquè la mà d’obra era més cara que el rendiment en espècies ( les ametlles que venen de fora son més barates que les del país, i plantejaments pel estil). I que total, per menjar quatre panellets, més valia comprar els ingredients, i per fruir de la vista, encara que la propietat no fos meva sempre hi podria anar i que aviat me’n cansaria.

La meva teoria és que si inverteixes en un pis de 100 m.quadrats, tens una propietat de uns tres-cents metres cúbics. Si inverteixes en un camp rústic, la teva propietat s’eleva fins al cel, no hi ha límit d’alçada, per tant posseeixes una immensitat de metres cúbics. La gent reia al escoltar-me. Però la veritat és que des que vaig tenir aquesta idea la propietat, el sòl, els pisos, van anar creixent de valor, i no paren de pujar.

El cert és que cada primavera torno al meu camp ( se’m van avançar en la compra de tant pensar), admiro el paisatge, m’assec al peu d’un ametller en el punt més alt de la propietat.A l’estiu, el paisatge ha canviat, i si hi anem mengem totes les ametlles que ens ve de gust allà mateix ( ei! només tres o quatre!), a la tardor hi fa un vent de cuidado i en ple hivern m’adono que aquella tristesa de paisatge no és per a mi, i que s’està millor a casa.

Si hagués comprat el camp, tindria maldecaps ( o potser satisfaccions, qui sap!), no sabria què fer de tantes ametlles ( vinga a regalar-les als veïns, i fer panellets per a tots), hauria de pagar contribució, i potser sí que el valor del camp hauria pujat i me’l podria vendre amb plusvàlua. I tornaria a estar tal com ara estic.

Ara valoro més el dret a l’ús que no pas al dret a la propietat. I hi ha un munt de bens que no cal posseir, sinó simplement  tenir el privilegi de utilitzar. Això és el que em consola de pagar impostos, i poder veure millores al meu voltant.

El dret a la utilització de bens i serveis.

[@more@]

Tweet

Fa mesos em va passar un fet sense cap importància.

 
Com cada tarda després de dinar, entro amb el cotxe a la zona industrial , passo per davant d’una Empresa i m’aturo suaument per  cedir el pas a la cruïlla. Alguns empleats  prenen el sol a la cantonada esperant la sirena de les tres. Un dia, vaig saludar un dels nois que es repenjaven a la paret, i que reia alegrement  amb la conversa dels companys.

 
El vaig confondre i el vaig saludar. Ell em va  correspondre amb el cap, pensatiu de qui devia ser jo. Em vaig donar compte del petit error, vaig somriure al meu interior i oblido el tema. L’endemà va ser ell qui en veure’m de seguida em  saluda atentament. I a partir d’aquell dia, al mateix lloc i a la mateixa hora ens saludem mútuament. De tots els treballadors que s’esperen al carrer en aquell lloc només ell em mira, i seriosament em saluda com si ens coneguéssim de molt. És curiós, però el ritual s’ha convertit en costum. I ara ja som dos vells coneguts: el noi magrebí de la fàbrica, i la senyora del cotxe blanc de les tres de la tarda.

 
No sé pas que deu pensar qui sóc i perquè el saludo. Jo em vaig equivocar el primer dia, però ara no puc deixar de fer el gest.  La nit de carnestoltes el vaig trobar a la rua. Anava sol, és un xicot jove, i jo anava amb la meva parella. No em va conèixer i no em va dir absolutament res quan ens vam creuar. Es clar que jo anava a peu, no era la senyora del cotxe blanc. Estàvem els dos fora de context.

 
Ara reflexiono si la meva equivocació és no saludar la resta de nois que es repengen a la paret. La gent que aparca cada dia al costat del meu cotxe, la gent que em trobo cada dia en el meu camí al treball.

 
Amb els veïns fem el mateix. Ens saludem pel sol fet de viure a prop. Saludem al entrar en una botiga, a la noia del supermercat, a la gent de l’ascensor.

 
Seria un bon costum fer com en els pobles petits. Fer del bon dia, bona tarda, un motiu més d’apropament a les persones.

 
A partir de demà començaré a saludar més.

 
Que tingueu una Bona Nit…

[@more@]

Tweet

Treballar  a Nova York era un dels  somnis vitals que vaig poder realitzar. Això li dec al meu anterior cap ( una cosa bona que li agrairé eternament)

El primer cop que hi vaig anar, em va surpendre una conversa que vaig tenir amb una novaiorquesa que treballava a la mateixa empresa. Al dir-li que venia de Barcelona         ( tots els catalans som de Barcelona quan viatgem), la Berta em va confessar que la seva gran il.lusió era precisament viatjar a Barcelona. Que era un destí mític, i un viatge quasi impossible.

Entenc la devoció dels americans per la cultura del mediterrà. Penso que el delit els ve per les pel.lícules que han vist. El mateix que em passava a mi amb les pel.lícules ambientades a N.Y.

En aquells dies vam ser invitats a dinar i sopar en diferents ambients americans. Des dels dinars ràpids en la mateixa Empresa ( encarregant el dinar a un xinès, un mexicà o un italià), als més exòtics restaurants de tots els indrets imaginables del món. També ens van fer l’honor de convidar-nos a les seves llars, ambients molt familiars, i amb àpats totalment americans. Sincerament, preferia la autenticitat del país, que no pas un apropament a la meva pròpia cultura.

Un col.lega americà, d’origen italià,  va tenir el detall de convidar-nos  a casa seva, on la seva esposa Isabella ens va obsequiar amb la vetllada perfecte.Va ser un sopar amb ingredients americans, però amb el toc i l’encant de la seva pàtria natal. La taula era parada a l’estil de la tardor, estovalles de cotó americà color ocre, carabasses decoratives con a camí de taula, espelmes i llantions arreu. L’àpat acuradíssim i de qualitat acompanyat d’ un Chardonnais de Califòrnia,  un puré anomenat polenta, i després dels postres un vi dolç i delicat del Canadà ( l’ice-wine ). I sobretot la animada sobretaula, en un ambient cordial i familiar on parlàvem mig italià-mig castellà-mig anglès i català.

El que ells valoren de les nostres contrades és en primer lloc el clima. La temperatura fa que la gent tinguem  vida al carrer. Sortim i ens rel.lacionem més, i això fa ambient. El clima propicia una agricultura especial i rica, i de tot plegat resulta una gastronomia agradable, saludable i per compartir. Un altre valor és la història, els monuments, els museus  i el paisatge. Un company valorava que aqui la gent no porta armes, per tant és un lloc segur  la canalla . Tot plegat ens fa tenir un tarannà que ells troben encantador.

Tot això ho saben gràcies al cinema.” Bajo el sol de la Toscana” ens presentava a una americana que deixa el seu país per anar a viure en una villa italiana. “ En un lugar de la Toscana” un escriptor fa el mateix. I d’altres pel estil, ambientades al sud d’Itàlia, a les illes, al sud de França, i també al nostre país .

El cinema retrata la Mediterrània amb paisatges idílics, Poblets plens d’encant, esglésies romàniques, vinyes , camps d’ametllers i d’oliveres i sobretot gent sociable i amable.

Així com molts de nosaltres coneixem el món a través del cinema americà, ells  somnien amb la nostra realitat i el nostre estil de vida.

Potser el secret ( i la sort)  és poder viatjar per tot arreu, i poder tornar a Viure a la Mediterrània.

[@more@]

Tweet

Tot i ser de formació científico-tècnica, tinc uns coneixaments de bioquímica molt generals. Així que especialistes en la matèria, disculpeu-me perquè podria dir algun disbarat.

 
Aquests dies he hagut de reflexionar molt sobre el comportament del cos humà en casos extrems, com una malaltia. Però un cop superada aparentment, tot em porta a pensar que el funcionament de la vida i tots els seus matissos tenen una resposta bioquímica.

 
Un anàlisi de sang ens dona uns parametres numèrics acotats per la normalitat. Una infecció es pot detectar per un augment de leucòcits, per exemple, una anèmia per un nivell baix de glòbuls rojos, o per un baix hematòcrit. Una dolència de fetge per un nivell  anormal de trans-aminases, un risc cardiovascular per un colesterol alt, per una pressió alta, per una obessitat. Vull dir que un anàlisi és una eina molt útil per la detecció d’anormalitats. La meva ignorància es posa en evidència quan descobreixo una gamma de models en el recompte lecocitari. Què indiquen?

 
I de què depenen els valors clínics en els anàlisi. Podríem assegurar que de varis factors: alimentació, estil de vida, i herència genètica. L’anàlisi clínic és una bona eina pel metge per formular el seu diagnostic.

 
Però la meva reflexió va més enllà al pensar que tot comportament humà depen d’un estat bioquímic especial i determinat. La gent amb la pressió baixa actua diferent que la gent que té la tensió més alta del normal, per la meva experiència els agrada més discutir ( els puja la pressió i es senten millor)  Els anèmics tenen tendència al cansament prematur ( Per cert que determina bioquímicament la fatiga crònica?), la hiperglucèmia obliga a beure més aigua; anèmia i pressió baixa fa ser fredolic.

 
Capítol a part serien el paper de les hormones. En les dones, ho tenim molt clar, com ens canvia l’humor segons el dia del cicle. I els canvis hormonals després del part poden generar tristeses inesperades, o un instint maternal, que per mi no és instint: tot és bioquímica. Jo mateixa, després del naixement dels meus fills, podia sentir en plena nit i en un son profund, el més petit plor del meu fill recent nascut. Això és un canvi hormonal que provoca una alerta d’alguns sentits per a fer front a possibles perills.

 
Sentiments i emocions com la por son descàrregues bioquímiques a la sang que ens adverteixen d’una amenaça. L’enamorament provoca descàrregues de feniletilamina, que no es poden mantenir a la sang, segons estudis, més de divuit mesos consecutius. El dolor físic és una advertència de atac/defensa. La felicitat puntual és una descàrrega al cervell de determinada hormona ( la DHEA?) I si fossim experts en la matèria podriem anar identificant estats mentals, provocats per la biologia del nostre propi cos. La mandra, l’optimisme, la depressió, la violència, la vanitat, la timidesa, el sentit artístic, la força física, la somnolència crònica, la creativitat, tots els instints, les reaccions puntuals, son una resposta al complicat entramat de substàncies que el nostre cervell allibera. No sé els mecanismes exactes, però tenen una relació clara i directa. I les experiències viscudes queden gravades al cervell com a informació per a una futura reacció química.

 
Així si naixem amb una constitució genètica determinada, ja tenim l’esquema vital dissenyat, i les nostres actuacions seran una resposta bioquímica als estímuls exteriors. Una mancança de certes habilitats ens obligaran, per sobreviure, a desenvolupar-ne unes altres. Tot tindria una resposta de constitució bioquímica.

 
En una visita al CERN de Ginebra, un científic d’alt nivell en recerca nuclear ens va fer partícep d’un dubte que em va impressionar. L’univers és infinit, ja ho sabíem, però no sabem del cert si és macro-infinit en la seva grandesa ( sistemes, galaxies, nebuloses…), o si és micro-infinit en la seva petitesa ( partícules subatòmiques que cada cop es descobreixen més infímes…)

 
Tant en un cas com en l’altre, l’home és una part  de l’Univers, molt complicada. I sembla que la seva posició en la infinitesa el fa poc important. Jo penso que l’Univers és infinit, en lo grandiós i en lo microscópic. I l’home simplement se’n adona.

[@more@]

Tweet

El comentari recent del Spidermac em fa redactar aquest post sobre els efectes positius del dormir. Per la meva experiència, la somnoteràpia és una tècnica de curació d'algunes molèsties quotidianes per mitjà del son.

[@more@]

Tweet

[@more@]

Tweet