Demana un desig!

Filed under: Sense categoria — angelina at 3:13 pm on Dissabte, desembre 30, 2006
Ara que s'acaba l'any aprofito per desitjar UN BON 2007 a tots els blocaires en general, als de bloc.cat, als meus amics i als meus mestres blocaires.
I a tú també que és el primer cop que llegeixes un post meu, i a tú especialment, a tú que no saps que aquest blog existeix, a tú també.Rient
I en un exercici d'imaginació, demaneu un desig. Sí, un desig facilet d'aquells que amb una mica de voluntat per part vostra es puguin complir. Després en demaneu un altre de més difícil, d'aquells en que ha d'intervenir també la voluntat d'una altra persona. I finalment demaneu un desig superdifícil, però no impossible en què a més de vosaltres i de l'altre persona es necessiti un toc màgic.
Si us concentreu bé, demaneu i torneu a demanar continuament amb el mètode en que més cregueu, o el que us sembli més simpàtic, us garanteixo que ho aconseguireu. Almenys el primer desig! Clucar l'ull
I ara una salutació molt especial a les persones importants que he conegut a través dels seus blogs. La primera a la Astrid, que em va ensenyar el camí a blocat , a través del seu bloc intel.ligent  http://elblocdelastrid.bloc.cat. , al meu primer lector, que em va donar la benvinguda i em va deixar el primer comentari, en xímel, de http://tercerprimera.bloc.cat, i també al enigmàtic higgins, a la meva poetessa preferida, la observadora de la lluna i de la vida, la polsdelluna ( http://polsdelluna.bloc.cat) de la que he aprofitat molt les seves poesíes, a la divertida Alepsi ( de alepsi.blogspot.com), a la sensible wienn del blog Imagine ( wienn.bloc.cat), al jove de 18 anys de les Reflexions del no res,en subraya (subraya.bloc.cat), als enginyòs equip dels marcapàgines , la drosophila i el melanogaster ( drosophila.bloc.cat), al meu blocaire científic preferit Omalaled d'Històries de la Ciència ( historiesdelaciència.bloc.cat), i als meus ecologistes convençuts preferits (propde40.bloc.cat), el centpeus.blogspot.com, la bitàcora d'Orió, i en Myrddin ( taldiafaraunany.bloc.cat).També vull saludar a aquells blocaires que visito de tant en tant i que em delecten amb la lectura dels seus viatges,  de coses boniques (dona.bloc.cat), la superwoman que totes portem una mica endins ( catarina day's), la noia de Paraules reflexades, i tantes d'altres que m'han ensenyat retalls de vida…
A tots vosaltres, nosaltres ells i elles que tinguem un bon Any 2007, i que es compleixin inclús els desitjos més superdifícils per Cap d'Any, la Nit de Reis, o durant tot el 2007.
M'ha sortit una mica cursi, però és el que realment penso i sento…Petó
De moment el meu primer desig és aprendre a insertar enllaços permanents als meus escrits, tal com he vist que ho feu vosaltres! Somrient

[@more@]

La transformada de la crema de carbassó

Filed under: Sense categoria — angelina at 6:18 pm on Divendres, desembre 22, 2006

Aquests dies vaig tenir una gran emoció quan em van donar el premi de cuina setmanal del superxef de la solució de Catalunya Ràdio. Volíen un plat senzill, barat, fàcil de fer i ràpid i nutritiu. Tot això ho té la meva recepta.

No és que sigui una gran cuinera, tal com vaig expressar, però de vegades m'hi fixo, i el plat em queda bé. Per tant, dedico aquest post a la cuina, la imaginació i la transformació d'un plat que em queda realment bé.

Preneu nota per "La meva crema de carbassó de festa".

Ingredients per a 4 persones:

4 carbassons

1 ceba petita

1 patata mitjana

Brou de pollastre, o dues pastilles d'Avecrem

Oli d'oliva, pebre blanc

Un pot de 125 ml de crema de llet, o llet sencera

2 formatgets tipus caserio

1 tall de pernil serrà talladet en juliana

Preparació:

En una olla es posa l'oli d'oliva i quan és calent s'hi afegeix la verdura neta, pelada i tallada en dauets. Es deixa ofegar per uns minuts, remenant de tant en tant, fins que està ben tova. La qualitat de l'oli d'oliva, i el procés d'ofegat condicionen el resultat final del plat. S'afegeix el brou de pollastre ( dos cullerons per persona), i es deixa coure amb la olla tapada a foc lent.

Quan és ben cuit es passa per la batedora que quedi ben fi.S'afegeix la crema de llet, o la llet i els formatgets i el pebre i es continua batent. Ha de quedar una crema ben fina. S'acompanya per sobre amb una juliana de pernil salat passat per la paella, que és el que li dona el toc cruixent.

Es pot servir calent i recomfortant a l'hivern, o fresquet de la nevera a l'estiu. Aquesta és la " meva recepta de festa de la crema de carbassó"

Per diari, prescindeixo del pernil, llavors en dic " la meva recepta de la crema de carbassó".

Si hi ha a qui no li agradi el formatge, que sembla estrany, però n'hi ha, doncs no se li posa, i és "la crema de carbassó". Si patiu de colesterol, poseu-hi llet descremada, i si teniu intol.lerància a la llet, doncs no n'hi poseu gens, i llavors  tindrem " un puré de carbassó".

Si ens trobem a final de setmana i ja no queden carbassons a la nevera, podem seguir la recepta i tindrem un " puré lleuger de patata"

Si per mala sort no queda ni una patata al rebost, doncs tindrem " una sopa lleugera de ceba".

Si ni una ceba tenim doncs amb el brou o amb la pastilla " Un consomé lleuger " farem. 

Si per mala sort ja no queda ni oli,  ni pebre, ni sal doncs què hi farem " un glop d'aigua pura", que menys és res.

En aquest punt em recordo d'un conte infantil que és la història inversa a la que us acabo de receptar.

Un foraster arriba a un poble, sense res, i proclama que sap fer una deliciosa sopa de pedres.

Els veïns, incrèduls, li porten una perola, aigua i pedres, i ell al mig de la plaça fa un foc i fa bullir la perola. Un cop és calenta la tasta i exclama que està molt bona la sopa de pedres, però que hi falta una mica de sal. Una veïna l'hi porta, i el foraster diu que ha millorat molt, però que encara ho faria més amb un nap i una pastanaga. A continuació va demanant ara unes aletes de pollastre, ara un ós de pernil, unes verduretes, arròs, llentíes, pasta… fins que finalment la tasta i tot satisfet exclama: Ara sí que ha quedat bona la meva sopa de pedres!

Doncs aixó: entre tots ho farem tot. I bon profit si ho proveu ( la meva recepta de festa de la crema de carbassó, vull dir). 

 

[@more@]

Les set olors d’Istambul

Filed under: Sense categoria — angelina at 5:24 pm on Diumenge, desembre 10, 2006
Segons el llibre de l’Alfred Bosch, “Les set aromes del món”, són set les fragàncies primordials segons els antics. I són les seguents: el vinagre, la menta, la flor, el mesc, l’èter, la fetor i la càmfora. Diu que el cafè cura el mal de cap perquè conté les 7 aromes, i fa un recorregut dramatitzat sobre els racons de la terra que han tingut una influència decisiva sobre el comerç del cafè. Els llocs són: Soho, Istanbul, Aràbia, Abissínia, Negreria, París i Pernambuco.
 
Aquests son els títols dels capítols del llibre, que no recomano especialment perquè tot i que era per a mi en principi suggerent, a mig llegir el trobo avorrit, lent i incomprensible. No sé si l’acabaré.
 
Per a mi, el cafè és un estimulant suau però eficaç; penso que hi fa més el ritual i la constància, que la pròpia cafeïna. Per això vaig pendre interés pel llibre, però la veritat, no us enganyaré: el trobo soporífer, exent de l’interés que jo busco en els llibres. Potser és literatura per a experts, que busquen la paraula justa en la frase adequada. Per a mi, la literatura m’ha d’enganxar, m’ha de seduir i m’ha d’ensenyar alguna cosa, encara que sigui de fàcil oblit.
 
Això em porta a fer una llista dels olors que he descobert aquests dies a Istambul.Tot sigui perque no caiguin en l’oblit dels multiples viatges, i de les constants sensacions i olors que ens envolten a la quotidianitat. Segur que n’hi ha moltíssimes més, però vet aquí les que jo destacaría.
 
—  La olor del Kebab, de les espècies i de tota la cuina turca .
— La olor del vapor i del sabó dels banys turcs ( Hamam: l’ hammamelis, de hammam, la mareselva)
— La olor del mar i del peix platejat ( balik) fet a la planxa a la vora del Bòsfor
— La olor de les estacions, ara a la tardor les castanyes torrades ( ketane)
— La olor del cafè de Mocca, espès, fort, i molt calent
— La olor del té turc amb el seu ritual. Pels turistes, l’aromàtic i suau apple tea
— La olor de la mel i el pistatxo, els fruits secs i la pastisseria turca.
 
Son sensacions olfatives per a no oblidar les emocions que em van provocar-i que em provoquen tots els viatges exòtics ( o el màxim d'exotisme que permet la globalització per a  turistes standart)

[@more@]

De emocions i sentiments

Filed under: Sense categoria — angelina at 10:28 pm on Dissabte, desembre 2, 2006

Ei, ja tornem  al bloc.cat, després de la frustració de veure que no hi podía entrar a afegir missatges des de fa molts dies. He vist al fòrum que era un problema general. I fins ara no ho han solucionat ( no he fet res per arreglar-ho, ha vingut des de administració). Ha estat una emoció poder-me comunicar altre cop amb vosaltres, blocaires del ciberespai català.

Repassant un llibre de psicologia, tot i que no en sóc gens experta, m’he plantejat unes preguntes. Quina seria la definició i el verdader sentit dels termes emocions i sentiments.

Sembla que les emocions són la manera com percivim a través dels sentits  la realitat exterior cap endins nostre.

 I els sentiments la manera com processem aquesta informació, i la expressem de nosaltres enfora.

 És a dir: davant d’una realitat, els sentits la perceven d’una manera diferent en cadascú, ens provoquen o no una emoció, també especial en cada un de nosaltres, i posteriorment  ho expressem amb sentiments depenent a més d’altres factors ( personalitat, caràcter, intelect, educació,  realitat social…).

Jo ho tradueixo a la vida real de la seguent manera: Si ens quedem a casa sols, passius, tancats i a la nostra, no veurem res de nou. No tindrem emocions noves de la vida oberta. I potser els nostres sentiments seran apagats, sense significació, com un encefalograma  pla.

Les emocions, per altra banda, tenen signe: ens poden semblar positives i agradables, o negatives i frapans. Tenen grau d’ intensitat: oscil.lacions amples, o discretes. Poden tenir moralitat: lícites o morboses. Però totes les emocions son temporals d’una duració més o menys important.

Els sentiments el.laboren  el nostre tarannà. Ens fan persones sensibles o dures; extrovertides o tímides, pacífiques o lluitadores; vanguardistes o conservadores. Tot depen del què hem viscut a la vida, i com ho hem entès. És com quan vas a veure una pel.lícula amb altra gent, i cadascú surt amb una emoció diferent: plorosa, pensativa, indiferent o la sensació de què t’han près el pèl dues hores.

 Hi ha gent que s’emociona excessivament amb una obra d’art ( la síndrome d’Stendhal?), hi ha qui els enamoraments temporals li provoquen unes emocions a les que no vol prescindir. Hi ha qui es fa addicte a certes emocions ( el joc, els esports de risc, el morbo del “ Diario de Patricia”, el triomf en el treball…)

Penso en la pintada que he llegit aquesta tarda en un parc,  en lletres grans, fruit d’uns filòsofs de carrer de matinades: Carpe Diem. Aprofitem el moment, deien els antics.

I jo afegeixo, afinem tots els sentits, per percebre de la realitat les emocions més elevades. Deixem-nos portar per les vibracions que les emocions ens provoquin. Son temporals, encara que siguin de frustració. Els sentiments que solen expressar, podríen ser molt, molt poètics.

[@more@]

El guardià del far

Filed under: Sense categoria — angelina at 11:57 pm on Dimecres, novembre 8, 2006

Quan els meus fills eren petits solia inventar i escriure contes per a ells, amb els personatges que em proposaven.

Un dia vaig imaginar una història sobre un nen – l’Hèctor- que vivia en un far amb la seva família, on el seu pare n’era el guardià.

El far de la mitjanit era situat en un extrem d’una petita illa, on el nen tenia poc contacte amb d’altres nens. La seva companyia eren els llibres i la família, però trobava a faltar els amics. Va llegir que els pescadors solien enviar missatges en una ampolla, i ho va intentar.

Va enviar un missatge per a buscar amics dins una ampolla de vidre. Evidentment, la ampolla es va trencar amb els embats contra les roques, i en Hèctor va quedar ben contrariat. Però va solucionar l’inconvenient amb missatges dins ampolles de plàstic tipus Font Vella.

La realitat és que es va emocionar tant que en va llençar totes les que es guardaven sota l’escala, amb el seu nom, adreça i oferint la seva amistat.

La història s’acabava amb la visita del atgutzil del poble, en que avisava al pare de que a la platja de l’illa havíen aparegut desenes d’ampolles amb l’adreça d’en Hèctor, arrossegades per la marea i les onades. Però surprenentment el desig del noi s’acompleix. Obligat a recollir les ampolles, es va adonar que no estava sol: els nois de l’illa el van ajudar en la feina, divertits i surpresos pels acudits del Hèctor.

En les nostres vacances, hem visitat tots els fars que ens hem trobat a la costa : des del Far de Vilanova, fins al del Cap de Creus passant pels emblemàtics de Palafrugell , Calella i el Port de la Selva. Tots ells estan tancats al pùblic, encara que funcionen automàticament amb controls remots.

Els fars del Cantàbric i del Atlàntic, més o menys el mateix, alguns d’ells son estacions meteorològiques, hi ha científics però no accepten visites espontànies. Tots estan situats en llocs alts, escarpats i visibles pels vaixells d’alta mar. El far de la Roncuda, a Galícia, el del Cap Machichaco, el d’Estaca de Bares, el de Finisterra, per exemple són molt coneguts, però ningú hi habita.

Aquest estiu, però, vam fer cap al Rosselló, i al captard tot passejant per la platja del Cap Leucate, vam alçar el cap i allà dalt al punt més alt de l’acantilat hi havia un far. Vam pujar per una drecera inventada al moment, al cim. Allà dalt seguint un camí de terra vam fer cap al far.

Surprenentment estava habitat per un home el gardien du phare, qui a la calor de la tarda, va insistir en fer-nos passar i a donar-nos conversa. Ens va explicar que els fars a França no eren militars ( de la Marina) com a Espanya, sinó privats, que eren tots automàtics, però que calia fer uns manteniments. Que ell havia estat el guardià dels fars de Normandia, de Còrsega i que ara n’era de l’Aude. Ens va ensenyar les pintures que la seva dona produïa, i va contestar totes les preguntes que li vam fer, amb un aire molt amigable.

És curiós que en l’època dels GPS el sistema de llums codificat dels fars es conserva avui dia, com a senyal de suport per als navegants, i el codi de llums queda reflexat en les cartes de navegació. Cada far té un codi específic de llum que el diferencia dels altres, de tal manera que un navegant perdut sap la seva posició a la costa, i la distància de seguretat que cal respectar.

La sensació que ens va donar és que aquella parella vivien en un indret paradisíac, pero totalment aillats de veïns, i que agraien el contacte i la conversa amb la gent de fora. La seva dona passava el temps fent creació artística, que mostrava als pocs passejants. I només això el feia prou feliços.

[@more@]

Sociologia quotidiana

Filed under: Sense categoria — angelina at 4:00 pm on Diumenge, octubre 29, 2006
Els meus fills son un exemple de consumistes exclusius. No els poso com a model, però us explicaré un experiment científic que vam fer a casa.
Discutíem de un fet tant important com el sabor de la Coca-cola que ells sabíen diferenciar perfectament del sabor més dolç de la Pepsi. I de quina diferència hi havia entre la Cola marca DIA, i de la Cola La Casera.
Així que vaig comprar una ampolla familiar de cada marca, i vam fer un tast a cegues de cada una. Efectivament, van saber diferenciar cada una de les marques, i els vaig donar la raó: hi havia diferències organolèptiques entre les diferents coles. Però l’experiment ve a continuació.
Vaig canviar el contingut de la ampolla de Coca-Cola en una ampolla de Cola-Dia, i a l’inrevés, i les vaig posar a la nevera. Al cap d’un dia, el contigut de la ampolla de Coca-Cola s’havia acabat, i sense cap reclamació.
Al cap de dos dies, es va acabar la ampolla de Cola-Dia. Vaig preguntar que com s’havíen begut la Dia, amb lo esbravada que era, i em van contestar que no estava tant malament, que es podia beure.
En realitat es van beure primer la de baixa qualitat, i no se’n van adonar, i després la autèntica, pensant que era la Dia, que era fluixa i esbravada, però que no estava tant malament.
Evidentment els vaig posar al corrent del canvi ( tot per bé de les conclusions sociològiques), i llavors sí que van reconèixer que ja havíen notat alguna cosa extranya.
Vull dir amb aquest experiment maquiavèlic familiar que estem condicionats per la marca i per les apariències, per les idees preconcebudes i per la força del costum.
Vaig sentir per Catalunya Ràdio al matí, que l’Antoni Bassas ens explicava la paradoxa de l’aigua freda. Un experiment que s’havia fet amb micos engabiats.
Al centre de la gàbia hi van posar una cadira des d’on s’accedia a un grapat de plàtans penjats. Cada cop que un mico pujava a la cadira per agafar un plàtan, el sociòleg llançava un raig d’aigua freda a la resta de micos. Així que cada cop que un mico intentava pujar a la cadira, la resta de micos se’n ocupaven que no ho fés a base de cops.
Els observadors de l’experiment van anar canviant un mico darrera l’altre, de tal manera que els micos antics informaven als nous de que s’havia d’estovar al que intentés pujar a la cadira.
Quan tots els micos eren nous, es continuava la pràctica, sense tenir cap sentit, no hi havia raig d’aigua freda, però ells continuaven amb els cops, doncs sempre s’havia fet així.
És a dir, hi ha actes que només tenen justificació per una tradició, o perquè sempre s’ha fet així.
Continuant amb el tema de la Coca-cola, durant la guerra d’Irak, els meus fills, activistes pacífics van proclamar a casa un boicot als productes iankis ( que només va ser efectiu per la Coca-cola), com a senyal de protesta.
A mi no em diu res la Cola, prefereixo la Fanta, així que no vaig comprar cap tipus de Cola. Amb el temps i l’oblit, les aigues van tornar al seu lloc, i ara consideren que una cosa no té res a veure amb l’altra. Precisament és això els que jo sempre he pensat. Ara em podríeu dir que hi ha empreses que inverteixen en materials de guerra, que utilitzen mà d’obra infantil o que oprimeixen el productor. En aquest cas qui estigui lliure de responsabilitat que ho digui, perquè em plantejo fer canvis en els meus consums.

[@more@]

La mirada dels fotògrafs

Filed under: Sense categoria — angelina at 6:40 pm on Dissabte, octubre 28, 2006
No hi ha dubte que la fotografia és un art. El fotògraf professional mira la realitat, enquadra la imatge, i amb art i tècnica ens transmet un missatge. Aquest missatge pot ser un sentiment, una reflexió o una vibració. Però la fotografia com a obra d’art no ens deixa indiferents.
Durant temps vaig guardar el suplement de viatges turístics de la revista dominical del Periòdico. M’encandilaven les fotografies de destins turístics, però especialment les fotos del Paco Elvira, fotos que encara conservo. He seguit la trajectòria d’alguns fotògrafs professionals de renom, i d’altres menys coneguts però singulars.
Conservo fotos del Nelson Souto, del Jordi Bastart de la Ana Portnoy, però sobretot del Paco Elvira. Quina fascinació em produïa l’anàlisi d’una foto ben enquadrada, amb colors equilibrats i sobretot el missatge que jo rebia.
Ara a la era digital, ens és més fàcil fer fotografies amb resultats previsibles, i comunicar-nos a través d’elles per Internet, amb amics. La imatge son més de mil paraules, son missatges de sensacions que sovint no ens deixen indiferents. Amb la facilitat d’avui dia, de vegades volem transmetre els nostres sentiments amb una foto, i al veure el resultat, no és el que preteniem; altres vegades, de preses inconscients en traiem verdaderes obres d’art que ens acompanyen al taulell de l’ordinador la resta de l’any.
Em ve a la memòria com el Clint Eastwood treballava en les seves fotografies als Ponts de Madison County. Realment les fotos del National Geographic, al que vam estar subscrits uns anys, m’impressionaven de tal manera que feien de la realitat un verdader somni, un desig, una altra manera de veure el món.
Alguna vegada, paissatges cotidians dels entorns del meu poble, amb els ulls dels fotògrafs professionals, en feien un espai idíl.lic que mai havíem sentit. Hi havia art en l’enfoc.
Al meu poble, vaig fer per encàrrec d’una amiga que hi vivia, unes fotografies d’un barri vell que va ser enderrocat per tal de fer-hi passar una Ronda. Vaig rumiar què volia dir: pedres velles, edificis en runes, horts antics, pedres, vidres trencats, antigues fàbriques, canyissars, curs d’aigua, degradació, pintades, brutícia, encant de lo antic, el temps que passa, teranyines…; vaig triar la millor hora d’il.luminació i vaig fer les fotos.
El meu equip no és de professional, les fotos son planes i estàtiques, encara que clares. Ara construida la Ronda el que sí que tenen és un relatiu valor històric més que no pas artístic.

[@more@]

Sudoku i llògica

Filed under: Sense categoria — angelina at 9:28 pm on Diumenge, octubre 22, 2006
"Es diu que el primer pas per qualsevol addicte és admetre que ho és. Així que endavant: em dic Carol Vorderman i sóc addicta al sudoku…".Em surpèn que aquesta confessió la faci una presentadora del Chanel 4 de Gran Bretanya, perquè sinó la faria jo mateixa.
M’he comprat el seu llibre per perfeccionar la meva tècnica, doncs jo també en sóc addicta des de l’estiu. Ja n’he solucionat més d’un centenar, estic en el nivell intermig i ho he fet amb un sistema propi. Curiosament coincideix amb el que fa servir la Carol, que es confessa aficionada des de l’agost del 2005. Però ella n’ha tret el profit d’escriure el llibre, condicionada per la seva rellevància mediàtica.
El sudoku és un passatemps com els mots encreuats, en el qual no cal saber cap idioma, ni tenir nivell cultural. Només es requereix llògica i mètode. S’ha posat de moda al Japó, on els mots encreuats no son possibles a causa de la complexitat de l’idioma.
Suuji wa dokushin ni kagiru és el nom en japonés, que traduit vol dir "su" número i "doku" sol.
El sistema és fàcil d’entendre: només un numero per fila, per columna i per cuadrícula, i només hi ha una solució.
Curiosament, les arrels del joc venen del segle XVIII, els "Cuadrats llatins", inventats pel matemàtic suís Leonhard Euler.
És una satisfacció buscar el sistema de resoldre’ls, i veure que quadren. Ara ja estic buscant la rapidesa, i passo uns sis minuts en els fàcils.
Cada dia trobo un moment o altre per enganxar-m’hi, a l’hora del cafè, o en la sala d’espera de qualsevol professional. Inclús m’he apuntat en una pàgina web, sudokucombat.com, en la que pots lluitar contra tu mateixa, contra el temps, o contra d’altres sudokistes de tot el món. És molt apassionant.
Penso, en la meva defensa, que és un exercici saludable: millora la concentració mental, exercita la memòria i ajuda a donar unes bases llògiques a problemes concrets de la vida real.
I en la vida professional proporciona bases metòdiques i de protocols.
De totes les branques de la filosofía ( ètica, política, economía, dialéctica, sociologia… ) la llògica és la meva preferida, la més concreta, la que treballa amb métodes exactes, la més fàcil d’entendre, d’acceptar i de comprovar.
Recordo ara una pel.lícula antiga " La maraton de la Sra Mann", en la que una mestra d’institut de mitjana edat, mare de família, es preparava per còrrer una marató; al preguntar-l’hi perquè s’hi esforçava tant, ella contesta que si era capaç d’acabar la carrera es veia capaç d’empendre qualsevol cosa que es proposés a la vida. Un exercici de voluntat i de constància.
De totes maneres, això és una moda, com al seu dia ho van ser els problemes de lògica dels diaris ( als quals també em vaig afeccionar). Penso deixar-ho quan domini la tècnica dels sudokus superdifícils.
Potser també llavors trobaré l’entrellat de com resoldre amb llògica els problemes complexes de la quotidianitat.

[@more@]

L’art de la discusió

Filed under: Sense categoria — angelina at 8:38 pm on Divendres, octubre 13, 2006

M’he trobat sovint en simples discussions de cafè, amb amics, coneguts, família, veïns, que es converteixen en autèntiques lluites de poder. Jo sempre he cregut que cal expressar el què un pensa, com a manera de comunicació, no per imposar res, ni per convèncer ningú. Però no és això el que fan algunes persones que conec.

Penso que abans de començar una discussió s’haurien de sentar unes bases, o tothom les hauria de suposar.

1.- Cal parlar amb un tó de veu normal, no massa agut, amb espais de silenci, amb serenitat per exposar la teva opinió.

2.- Tothom ha d’escoltar en silenci el que diu l’altre, sense interrompre

3.- S’ha de saber del què es parla, sinó millor callar. S’ha de debatir amb idees noves, o simplement afegint dades que complementin la nostra posició

4.- No es pot repetir continuament el mateix, si ja s’ha expressat un cop

5.- Cal tenir una mica de idea del què és la llei, el dret natural, la pròpia ètica, el dret del costum i dels costums dels altres

6.- Si ens perjudica alguna llei, costum o idea cal expresar-ho serenament, no amb indignació doncs els contertulians sovint no hi poden fer res

7.- S’ha de deixar parlar tothom, no es pot monopolitzar la conversa

8.- S’ha de considerar que la discussió no serà trascendental, i per tant ningú està en contra nostra

9.- Les discussions sempre son per aprendre altres punts de vista tan vàlids com el nostre

10.- No et pots aferrar a una idea, sabent que la seva aplicació pot perjudicar a molta gent.

11.- Cal ser tolerant amb les idees dels altres

12.- Cal ser intolerant amb la mala educació, i amb la intolerància.

Una discussió pot ser molt edificant. A mi m’agrada discutir si es donen aquestes condicions anteriors. Conenc gent que els senta bé fisicament discutir. Penso que podríen tenir la pressió baixa, i que amb l’esverament els puja i es senten millor. Jo mateixa, en una discussió tinc tendència a defensar les raons dels qui no hi son. Penso que algú ho ha de fer, per no ser tant tendenciosos i equilibrar les sentències. Això per comptes de valorar-se’m com una virtut, tot al contrari, se’m compta com si estigués en contra de tots els presents.

Què hi farem, sóc així, no sóc perfecte.

[@more@]

Els tresors de la Côte Vermeille

Filed under: Sense categoria — angelina at 10:53 pm on Diumenge, octubre 8, 2006

Aquest cap de setmana hem estat a Cotlliure, en plena Costa Vermella. Han estat uns dies de tranquilitat i de relax.Ha fet bon temps i hem gaudit sobretot del sol, de la sorra de la platja i de les caminades per tots els camins de ronda de la costa.

Hem practicat poc francès, perquè allà està de moda parlar català. A part de que hi van molts turistes catalans, també hi van molts catalans a viure-hi, o son ells els que venen a Catalunya de turistes. Però està de moda promocionar el Pays Catalan.

El paisatge m’ha permés fer bones fotos digitals i em serviran de pantalla pel ordinador. Hem tastat les anxoves del pais, i el vi de Banyuls i de Cotlliure. També ens hem dedicat a fer turisme: el museu d’Art Modern, la estació de trens, el moulin à vent, unes caveaux de vins i especialment el Chatêau Royal.

Allà hi havia una exposició temporal dedicada als artistes que havien pintat el poble de Cotlliure.Henry Matisse, a la seva època fauvista hi tenia casa i tenia bona relació amb un altre pintor en André Derain.

Ambdos van imprimir les emocions que els produia el paisatge de terra i mar sobre les teles. I parlo de emocions perquè els traços son gruixuts i de tots els colors, més el negre que equilibra el conjunt. Res a veure amb la realitat de una imatge fotogràfica, però més directa al sentiments. És com veure la vida de una altra manera, i intentar comunicar alguna cosa amb la pintura. Potser una interpretació del seu estat d’ànim, de la seva filosofia de la vida, o simplement de la alegria de viure. Penso que el sol del mediterrà els devia seduir més que les boires de Paris.

Cotlliure està agermanada amb Sòria. Machado és enterrat al cementiri del poble. Encara que Machado era sevillà, a Sòria hi va treballar de professor de francès. Pensava jo que sent republicà s’hi havia refugiat per viure-hi atret per la bellesa de l’indret. La verdadera història és que fugint de l’Espanya del 39, va arribar a Cotlliure malalt dels pulmons, i només hi va viure vint dies, fins que la malaltia se’l va endur.

De tant en tant va bé recordar una mica la història, alegrar la vista amb bells paisatges i alimentar la sensibilitat amb retalls d’art. Un cap de setmana aprofitat!

[@more@]

« Previous Page — Next Page »