Word Trade Center

Filed under: Sense categoria — angelina at 9:07 pm on Diumenge, octubre 1, 2006

He anat a veure la pel.licula aquesta tarda. No hi havia molta gent al cinema. Penso que passarà sense pena ni glòria. Es un producte de la indústria cinematogràfica americana. Tal com s’expliquen les històries a occident, i especialment els americans. Plantejament que tots coneixem, nus que voldríem fos més desenvolupat i un desenllaç previsible.

Qui ha vist les pel.licules catastrofistes americanes més recents, ja les ha vistes totes. El que passa és que s’ha donat molt de ressò. No oblidem que parla d’uns fets recents que passaran a la història del segle XXI, i que a més han passat als Estats Units, a la ciutat més coneguda del món: la capital d’occident. Es la pel.licula catastrofista per excel.lència basada en fets reals. I dirigida per un director de pes com l’Oliver Stone, tot i que els actors no son gaire coneguts, excepte Nicolas Cage en el paper del sergent de policia protagonista.

Bé, jo la havia d’anar a veure, per raons emocionals. Jo havia estat a les Torres Bessones, havía pujat l’ascensor de 122 pisos (si malament no recordo, i em va agafar mal d’alçada a la oïda), i vaig fer fotos magnífiques des de allà dalt. Una companya de treball em va dir emocionada al mirar per les finestres:-Només per veure aquestes vistes ja valia la pena el viatge.- Allà baix es veien les taulades dels edificis veins, i allà lluny la estàtua de la llibertat il.luminada.

Uns mesos més tard vaig presenciar les runes dels dos edificis, darrera una cua interminable de gent, que silenciosos guaitavem des de un pòdium les obres de desenrunament. Ara en aquell solar enreixat, s’exposen els nous projectes per la zona: la nova estació de metro, que ja funciona, i un edifici alt i singular que encara no han determinat com l’anomenaran.

De fet, sabem la manera de pensar dels americans: el món es divideix en dos: americans i aliens ( que som la resta del món), tal com ens anomenen en el control dels seus aeroports.

[@more@]

El meu professor de francès ( Il est trop tard, de George Moustaki)

Filed under: Sense categoria — angelina at 8:50 pm on Dijous, setembre 28, 2006
El vaig conèixer quan estudiava COU a l’Institut. Era un home de mitja edat, campetxà, i físicament normal. Però era un mestre amb vocació i molt bon comunicador.
Recordo totes aquelles tardes, en les que intentava transportar-nos per la geografia de França, explicava anècdotes, i ens recreava en ambients que encara ara identifico. Era com si ens submergís en una pel.lícula, ell descrivia el decorat, i lentament amb paraules, anava posant la acció. Evidentment parlava en francès, poc a poc, perquè el puguéssim seguir, i amb frases curtes i vocabulari corrent. Es volia fer entendre, ens volia transmetre les sensacions d’aquest pais meravellós.
Amb ell he assistit a la verema a la Champagne, a les coves del formatge de Roquefort, he sentit l’olor dels camps de lavanda de la Provence i m’he banyat a les platges fredes i fondes de l’Atlàntic.
He tingut professors amb els quals he aprés més gramàtica, més vocabulari, i millor accent, reconec que he tingut molt bons professors de francès, però aquell era el meu preferit. Potser perquè em va transmetre bones vibracions sobre el país.
M’agrada parlar francès, i m’esforço a fer-ho amb bon accent, tot i que no tinc gaires ocasions per a fer-ho. Aquesta setmana he estat a Paris, i com cada vegada que vaig a França, me’n recordo d’ell, de la seva veu melodiosa, com si posés lletra a les imatges, i retalls d’història als edificis. Coms si descrivís la manera de ser dels habitants de cada regió, com una consequència a la seva feina, o als seus dirigents. Es com si m’acompanyés en el meu viatge.
No recordo el seu nom, ni la seva cara, perquè en aquella hora de classe jo era virtualment a la França de la que tant bé ens parlava, però no oblidaré mai el seu tarannà. Per aquest motiu, trobo aquest pais tant interessant, amb tant de glamour, i la seva gent tant encantadora. Sensacions importants gràcies al meu professor de francès. Gràcies.
 
Amb aquest vídeo, recordo la pronunciació i sobretot els records d’aquesta mítica cançò del meu ídol de joventut, en Moustaki, per a qui no passa el temps…

 
 

[@more@]

La experiència del parapent

Filed under: Sense categoria — angelina at 12:50 pm on Dissabte, setembre 23, 2006
Fa uns dies que vaig baixar amb parapent. Però feia anys que ho estava desitjant. Des que al Montseny vaig veure una colla de nois i noies que practicaven aquest esport. La preparació, la concentració i la baixada sense traumes. Els vaig seguir amb la mirada, fins que van desaparèixer vall avall,amb un deix d’enveja pel que estaven fent.
Una tarda turmentosa vam anar a Àger. Tenia el vol en biplaça contractat amb els nois de l’ Entrenúvols. El pilot que em va tocar tenia tot l’aire de ser un professional de la feina: cabells llargs, la arrecada, barba d’una setmana i un gran domini de tots els esports d’aventura. Des del primer moment que em va caure bé, i hi vaig posar la meva confiança. Aquesta és la paraula clau: la confiança.
Arribar a dalt de tot del Coll d’Ares, 700 m. d’altitut en cotxe per camins de terra va ser el més llarg de la aventura. Així vam conèixer al Ramón, que a més d’explicar-me en quatre paraules la tècnica del vol, va demostrar que tenia una experiència de 12 anys en salts.
És curiós, va dir-me, les qui baixen en biplaça son sempre les noies. Els nois no se’n fien d’altres nois, i prefereixen volar pels seus propis medis, sols. A mi, que sóc una mica poruga, m’és fàcil confiar amb algú de la feina, que no pas en mi mateixa.
Un cop dalt el cim, el pilot va treure de la motxilla els estris; em va cordar l’arnés, la cadira, i el paracaigudes.
Aquest és el moment de més por, em va dir. Però si jo no en tinc gens de por!- vaig contestar. Estava del més tranquil.la i emocionada .
Vam esperar que bufés el vent, mirant la mànega cònica de seda intal.lada a l’acantilat. Jo aniria davant, asseguda a la cadireta, i el pilot darrera controlant els fils del parapent. Em va alliçonar amb poques instruccions. Simplement que fes el que ell m’indicaria a cada moment. D’acord, vaig contestar.
I quan el vent es va posar del nostre costat, vam còrrer cap el precipici correns com qui s’hi vol llençar… Però per comptes de caure, com en els malsons, el vent ens va agafar entre els seus braços i vam ascendir amunt… Un viatge cap als núvols d’aquella tarda, que mica en mica havíen deixat pas a un cotó blanc, entre retalls de cel blau. Darrera nostre van anar saltant els altres parapents monoplaça, i al cap d’uns minuts una dotzena de sedes de tots els colors cobríen el cel d’Àger.
El pilot es comunicava per ràdio amb el cap de vol que era al camp base. Em parlava de la tècnica de vol, la teoria de les tèrmiques que et fan pujar, i dels controls del altímetre xiulant, que ens indicaven si estavem pujant o baixant. Els trucs per baixar ràpid girant sobre tú mateix, i la direccionalitat: útil per dirigir-nos a aterrar on volíem: el camp base de la empresa. El vol va ser massa ràpid per a mi. Vint minutets a l’aire, amb els peus penjant, "el cap als núvols" literalment, i una sensació de lleugeresa i pau.
Ni una espurna de por, vèrtig, impressió, res de res, només emoció d’estar allà dalt. Si tingués més pràctica amb aquest blog us afegiria les fotos que vaig fer…
Aquesta experiència me la devia. Sempre m’ha agradat volar, i ho he fet amb diversos mitjants: avionetes, helicòpter, globus, ultralleuger, planejador… però aquest del parapent va ser el més emocionant, i el més simple.
Anavem abrigats, allà dalt l’aire és fred, i s’ha d’anar preparat. Per aterrar s’ha d’anar ben calçat, encara que l’impacte amb el terra és semblant al de saltar d’una cadira.
En fi, què us haig de dir? Us ho recomano, tot i que la meva família encara em miren amb ulls d’admiració ( com si fos una heroïna), i els meus amics amb desconfiança ( com si m’hagués tornat mig boja).
Però us puc assegurar que no és ni una cosa ni l’altre…

[@more@]

Slow life

Filed under: Sense categoria — angelina at 11:33 am on Dissabte, setembre 16, 2006
Quan les amistats em pregunten com ha anat l’estiu, voldrien que els expliqués quin viatge llunyà he fet, o quina cosa excepcional. No voldria pas respondre que res, que no he fet res del que ells voldríen escoltar, perquè no sabríen si preguntar perquè, o si m’haurien de plànyer.
Així que ara els dic que m’he dedicat a la slow life, Un terme anglosaxó que indica que has assaborit lentament la quotidianitat.
He llegit els llibres de la tauleta que tenia pendents, he mirat els DVD que m’han aconsellat, he practicat desenes de sudokus, he fet petites escapades al camp a collir mores, figues i atmelles, i coses pel estil. Però tot amb la calma necessària per gaudir intensament del que estava fent, sense l’angoixa habitual de fer i acabar per començar una altra cosa.
Dilluns vaig aprofitar per pendre una dosi de sol a la terrassa. Em vaig preparar una tassa de té amb canyella ben endolcit amb una cullerada de mel. Vaig asseure’m amb un llibre interessant, i va sonar el telèfon…
Quan vaig tornar el té ja era tebi. Vaig fer el primer glop i quasi m’empaso alguna cosa. Un tros de canyella, penso el primer moment. Però no, el té era colat. Trec de la boca l’objecte no identificat, i veig que era una mosca d’aquelles negres i grosses.
La deixo damunt la taula, molla i xopa de té amb mel. La mosca que en prou feines es pot moure, però encara és viva! Per extrany que sembli, no em fa fàstic: almenys no me l’he empassada, ni la he caixelada: està viva i es mou.
La miro mentre intenta caminar, es mou lentament, pesadament, ha tingut un bon ensurt! S’espolsa les potes de davant, en prou feines mou les ales: son humides i enganxoses. Camina fins a la vora de la taula, i cau dempeus sobre el terra. però encara continua caminant per la terrassa. Intenta assecar-se, mou les potes del darrera i va fins la vora del terrat.
Les potes no li fan de ventosa, i cau pesadament d’un segon pis fins la gespa del jardí. Jo que baixo per a seguir-la. I la localitzo entre la herba. Veig que puja i baixa entre els brins de gespa una i una altra vegada, poc a poc i pesadament. Vol fugir, i així continua durant uns minuts. Finalment empren un vol d’un pam, i al notar que les ales ja son seques, es decideix a emprendre el vol final: s’eleva amunt amunt fins el jardí del veí, i la perdo de vista.
M’adono que aquesta estona he estat només una espectadora de la vida, mentre que la mosca, malgrat l’accident, ha estat una autèntica supervivent.

[@more@]

Perquè sóc voluntària linguïstica

Filed under: Sense categoria — angelina at 5:28 pm on Diumenge, setembre 10, 2006

Els meus avis van arribar a Catalunya l’any abans de la exposició universal de Barcelona. Hi van venir recent casats i molt joves, amb la única idea de guanyar-se la vida i tirar endavant la futura família.

Eren pobres com tots els emigrants del país d’aquella època, i les èpoques que van seguir. No havíen sentit parlar mai del meu poble, sinó fos perquè el tiet de l’avi que era funcionari hi havia estat destinat. I els va cridar i va dir que aqui hi havia feina, i hi havia molt bona gent.

La iaia no sabia llegir ni escriure, sempre havia treballat a casa i al camp.L’avi sí que en sabia de llegir, però no tenia temps per fer-ho. Total que van ser dels primers emigrants del meu poble, i darrera ells en van venir moltíssims més, de la seva terra, i d’altres indrets, cridats sempre per les possibilitats econòmiques que sel’s prometien.

Els meus avis eren gent treballadora, bona gent com la majoria, adaptables i molt sociables. De seguida es van fer amb els veïns, i mica en mica van anar aprenent l’idioma. En aquella època al carrer només es parlava català, i les escoles de la República eren catalanes. No els va quedar més remei que aprendre a parlar-l’ho. De seguida es van integrar gràcies a la necessitat, i també a les amistats que aqui hi van fer. Encara ara, dues generacions després, tenim tractes amb les dues generacions posteriors d’aquells primers veïns. Podria dir que som com de família.

La iaia, que havía d’anar al mercat, comprar i tractar amb la gent del carrer, va aprendre català molt abans que l’avi, que treballava amb emigrants igual que ell. I un cop gran, la iaia, encara analfabeta, parlava el català millor que jo, que havia nascut i estudiat el castellà al meu propi pais.

Per aquest motiu, un cop em van oferir la possibilitat de fer-me voluntària linguïstica a nouvinguts al meu poble, no ho vaig dubtar ni un moment. Em sembla que és la via més ràpida per integrar la gent que ve de fora: l’idioma, i amics del país.

Realment el programa durava només tres mesos. Una hora a la setmana per xerrar en català, on vulguéssim i on quedessim. Finalment no van ser tres mesos sinó que ja portem dos anys, perquè tant ells com jo, ens ho hem pres com un intercanvi de conversa , de suport i d’amistat. Els meus companys son una parella de colombians. Ells han passat per una trista aventura de reagrupament familiar, treballen tota la setmana, però alhora participen de la cultura i costums d’aquest pais que els ha acollit.

Jo sempre els dic que el saber català els obrirà més portes, i sinó possibilitats de integració: entendre la TV, els diaris, els rètols i poder parlar amb tothom. Una mica com la història dels meus avis que els he explicat. Perquè en el fons, els seus néts seran molt semblants al que jo sóc ara.

Penso que si tots els emigrants que pot admetre aquest pais (aquesta és una altra polèmica) s’integressin primer amb la llengua, ja tindríem alguna cosa guanyada. I aquest començament és molt fàcil.

Aquestes son les meves raons.

[@more@]

El bomber de Nova York

Filed under: Sense categoria — angelina at 5:20 pm on Dissabte, setembre 9, 2006
En els meus viatges de feina a N.Y, vaig aprofitar per assaborir al màxim els matissos d’una de les ciutats que més em fascinen de món. Ara ja he acabat la feina, i penso que no hi tornaré més, pel que els records es tornen més mítics.
Recordo que després del 11-S, uns mesos després, jo era allà a Manhattan, tornant a l’hotel després de la feina. S’havia declarat un petit incendi al carrer, i hi havia un camió de bombers. M’hi vaig acostar, per veure què passava, i només hi havia un bomber fort i negre que desava la manguera al camió. Vaig veure que el vehicle era pintat de nou, amb un recordatori estampat en un cantó per les víctimes del cos NYFD, i el nom de tres bombers caiguts a l’atemptat.
Com que la notícia encara era bastant recent, li vaig demanar al bomber si li podia fer una foto de record. Es va posar davant el memorial, amb posat seriós i respectuós i es va deixar retratar. Li vaig donar les gràcies, però no em va deixar marxar, doncs em va pregar que pujés a la cabina del camió, que ell mateix em faria una foto… de record per la meva família.
Ara veient les fotografies, penso quina història podria explicar aquell bomber d’aquell dia tràgic.Potser no estava de servei, o era de vacances, o estava treballant en un altre lloc, o potser era allà i ho va veure tot d’aprop. No ho sabré mai, però el que sí puc assegurar és que vaig veure emoció en la seva pose, i que me’n volia fer partícep .
Ara em ve el record perquè dilluns farà anys de l’atemptat, i segons sembla a finals de mes estrenen una pel.licula amb aquest argument. No me la penso perdre. En primer lloc perquè jo havia sopat a les torres bessones, i en segon perquè encara que no tingués papers, jo havía treballat a Nova York.

[@more@]

El pes de la informació

Filed under: Sense categoria — angelina at 8:25 pm on Dimecres, setembre 6, 2006
He descobert aquest estiu això dels blogs. Ho vaig veure en una revista, i vaig començar a xafardejar en alguns.La veritat és que al principi, alguns blogs en castellà i anglès, més aviat em van desanimar. Uns per massa específics, massa " frikis", i d’altres, per la seva vulgaritat en el fons i les formes. Vaig pensar que alguna cosa en català hi havia d’existir, i vaig aterrar al blocat. Us haig de dir que he estat viatjant per moltes pàgines, i he quedat impressionada. Per la qualitat dels escrits, la originalitat de les idees, la quotidianitat dels comentaris, les expressions ben formulades, en fi per tot. No hi ha paraulotes, hi ha respecte, la gent és ordenada, constant en general, s’escriu bé el català ( penso que hi ha molt jovent estudiant), i n’estic encantada de conectar-m’hi cada dia una mitja horeta. Un temps que em dona satisfacció, igual com m’ho dona la lectura d’un llibre, d’un bon programa de televisió, el llegir un diari o una revista. Una activitat que és ecològica, barata, no produeix residus, no engreixa i no s’hi perd el temps. Si sabéssiu la quantitat de paper que se’ns acumula a casa per reciclar de tants diaris! I la quantitat de diners que ens hem gastat en llibres que només es llegeixen un cop! Penso que un blog ni ocupa ni pesa. La gent es comunica d’una manera increïble, es fan amics, s’elimina aquella tensió de poder dir el que a una li passa pel cap, sense censures ni fre. Una manera com una altre de" perdre ", "passar"," dedicar" o "esmerçar" el temps. Avui dia caldria definir cada un d’aquests conceptes. Quedo meravellada de com alguns blocaires s’ho treballen amb fotografies, amb enllaços, amb informacions privilegiades, i sobretot constància. Efectivament, entrar al blog pot causar " adicció". Encara tinc pendent de saber com funcionen algunes eines del blog, i no m’atreveixo a preguntar-ho als meus fills, que de segur ho sabríen, però hauria de confessar que Tinc el cap als Núvols.

[@more@]

Sobre el 7è Art i d’altres

Filed under: Sense categoria — angelina at 10:25 pm on Dissabte, setembre 2, 2006

Sempre m’ha agradat el cinema, m’emociona, em distreu, em fa pensar i sempre s’apren alguna cosa. El ritual comença per triar la pel.licula, basant-me en l’argument, els actors, la novetat , la nacionalitat, i sobretot les crítiques prèvies. Un cop els llums s’apaguen a la sala, em poso el més còmode possible i em submergeixo dins la pantalla, com si jo fos un personatge més. Hi ha pel.licules de les que voldria fugir per asfixiants, d’altres que em curen el mal humor, i d’altres que em fan plorar ( encara que no m’agrada gens que la gent em vegi amb els ulls humits, un cop els llums s’encenen…)

Però el problema és que a la meva parella no li agrada el cinema! Tot i que trio amb cura les verdaderes obres d’art que cal anar a veure, ell no considera que el cinema sigui un art. En tot cas-diu ell- el futbol també és un art. A ell li encanta el futbol, i clar, diumenge sí, diumenge no ,al camp a seguir la lliga de 1a divisió.

A mi el futbol m’avorreix molt. No hi entenc gaire, encara que hi poso voluntat però se’m passa el fora de joc, la falta, aquella agressió que tothom ha vist… i faig massa preguntes tontes-diu ell. O sigui que al futbol jo no hi vaig gaire ( ell tampoc vol que hi vagi a perdre el temps…) El cas és que l’altre dia discutíem sobre els Arts, que al cinema li pertoca el 7è.

-Doncs al futbol el 8è!- va dir ell.

Si home- vaig ironitzar jo, -doncs i al bàsquet, el tenis, el hoquei?

– Doncs el 9è, 10è i 11è respectivament!- va haver de contestar ell. Jo no hi estic d’acord, i així li vaig dir.Que per honrar com a obra d’art una cosa, ho ha de fer una autoritat en el tema, i que ell no ho era! Aqui sí que em vaig passar, perquè es va posar seriós de cop, i va dir que ja que el cinema no li agradava i el futbol sí, ell qualificava les matèries segons el mèrit, i que els actors podien repetir les escenes tantes vegades com fes falta, i els esportistes no, que se la jugaven cada moment. Total que el tema va quedar inconclòs, i em falten raons per poder-lo convèncer, encara que de poc em servirà, perquè si una cosa no ve de cara, sempre hi trobarà pegues…

Què en penseu ? Necessito arguments abans no estrenin " El perfum"!

[@more@]

Serenitat

Filed under: Sense categoria — angelina at 11:17 pm on Dijous, agost 31, 2006

M’he regalat una escultura pel meu recent aniversari. Però no una d’artísticament correcte, sinó una amb pedigree.

Darrerament em regalo moltes coses, però la escultura era un d’aquests somnis que no esdevenen un caprici, sinó un destí.

La artista ha estat sempre la meva escultora preferida, i vaig anar a triar la obra al seu taller. Quasi podria dir que la peça em va triar a mi, perquè penso que feia temps que m’esperava. Es tracta d’una figura de dona en bronze asseguda a terra, els braços que enllacen una cama, i l’altra cuixa plana a terra. La mirada serena i ferma mirant endavant, decidida i valenta. La peana de base és una placa de ferro de mig centímetre, ferma i rovellada pel temps. La he anomenat Serenitat. La base és el present, la mirada el futur…

Quan la vagi a recollir, penso donar-li una nota a la escultora, artista reconeguda, que digui més o menys així:

Aquesta és la teva obra d’art, fruit de la teva imaginació i treball. Jo només he adquirit el privilegi d’endur-me-la a casa, i fruir de les vibracions que la teva sensibilitat em pugui transmetre.Però la teva obra serà eternament teva.

La escultura és per a mi la fi d’un viatge, i el començament d’un altre.

[@more@]

Bona nit,

Filed under: Sense categoria — angelina at 11:55 pm on Dimecres, agost 30, 2006

Sempre he tocat molt de peus a terra. Però quan aquestes vacances he hagut de quedar-me a casa per força, el meu cap ha començat a volar.

Havia de fer alguna cosa diferent, per canviar el ritme. He aprés a fer Sudokus, nivell fàcil, i sembla que he esbrinat el secret: mètode i llògica. Ha estat com fer petit point, però el resultat, per comptes de ser visualment artístic, ha estat mentalment resolt.

He decidit començar aquest blog. Les idees del meu cap, les lectures, les pel.licules, reflexions. Si els meus fills ho sabéssin, és el que em diríen: mama tens el cap als núvols…! Doncs sí, els peus a terra, el cap als núvols i el cor…de moment al seu lloc.

En la realitat sóc qui sóc, però m’hauria agradat ser com la Lara Croft, un personatge virtual que sempre m’ha atret.És àgil, agraciada i sobretot molt professional. I m’agradaria envellir tal com ho va fer la Katherine Hepburn, tenir un somriure simpàtic com la Meg Ryan, i una intel.ligència com… la meva intel.ligència de moment , ja m’està bé…

Però malauradament Jo No Sóc La Lara Croft, i m’hauré de comformar de ser de tant en tant un personatge virtual amb el cap als núvols...

Angelina

[@more@]

« Previous Page