El cap als núvols

Normal
0
21


false
false
false







MicrosoftInternetExplorer4

Passades les festes de Nadal, em vaig apuntar al programa de
desintoxicació per aigua que proposa la casa Font Vella. No requereix cap
pagament, ni tan sols beure aigua de la seva marca, i el seguiment és per
Internet.

Hi ha altres sistemes que et proposen un benestar associat a la
desintoxicació del cos amb el consum de líquids depuratius, per exemple de la
casa Bimanán. Però té un cost excessiu, pel que t’ofereixen, i en el fons es
tracta del mateix principi.

El pla Detox es basa en tres principis molt fàcils i assenyats: el
primer és beure una quantitat d’aigua al llarg del dia, en petits glops, que
ajuda a depurar de l’organisme les toxines, a través de la orina. El segon
principi és una alimentació equilibrada en base a la dieta mediterrània, de
fruites, verdures, cereals, llegums, peix blau, iogurts, fibres i una mica
d’ous i carns blanques. El tercer principi és una activitat física moderada,
aconsellen caminar mitja hora cada dia. I amb aquests tres principis, us puc
assegurar que funciona allò que prometen: una desintoxicació del metabolisme en
benefici d’una millor salut i lleugeresa vital.

Ja havía llegit en un National Geographic els secrets de la longevitat.
Es va fer un seguiment de persones que havíen superat els cent anys de vida amb
bon estat de salut. L’estudi concloïa en què es repetien tres condicions: la
dieta mediterrània, un moderat exercici físic i unes sanes relacions socials.

Jo m’he aplicat el pla Detox tal com m’aconsellen: vuit gots d’aigua al
dia, i me’ls bec amb els trucs que em donen: un got abans d’esmorzar, una
ampolla al costat del telèfon, un got abans de dinar, un  a mitja tarda, i abans de sopar. Naturalment
consumeixo aigua de cisterna, encara més pura i més depurativa, i hem
canviat  els hàbits alimentàris amb més
verdures i menys proteïnes, que per la nostra edat ja ens va bé.

Els resultats d’aquest autoexperiment són molt ràpids i positius: menys
esgotament físic, més regularitat intestinal, menys inflament abdominal, i una
pell més neta i llisa. A part, el fet d’haver de caminar, m’ha permés obrir una
mica més el meu univers social, he prescindit del cotxe, i ara em relaciono més
amb gent que camina per anar a la feina. Els beneficis també afecten a la
família: a la nevera només hi ha aliments positius, i ells també s’han enganxat
per força a l’estil vitalista.

No és un programa per a 45 dies, com m’havia subscrit, sinó que penso
continuar millorant i polint en els beneficis. Si voleu més informació: http://www.planfontvelladetox.com

Tweet

Acabo de rebre una carta del Departament d’Ensenyament en què m’informen que al meu expedient hi manquen dades. La dada que els falta és el meu telèfon mòbil. Diuen que a partir d’ara faran servir aquest canal de comunicació. Jo el telèfon mòbil només el tenia per a urgències familiars i no el donava a ningú. Per tant no rebo propaganda, ni pago una tarifa elevada. No en soc adicta, encara que reconec el seu alt valor com a electrodomèstic.

El meu fill gran encara no ha acabat la seva primera carrera en Físiques, que ja s’ha matriculat en una altra. Si una ja li costava, digueu-me ara amb dues. I a més treballa a mitja jornada!

Hem acabat el mostrari que s’ha presentat a la passarela Cibeles. Tot molt maco, original, atrevit i super-caríssim. Espero que l’esforç personal i econòmic tingui un rendiment i un lloc en mig de tanta crisi. No vivim només del ego.

Jo em pregunto perquè els Jutjats no inverteixen en fer un programa automàtic de ressolució de conflictes. La Justícia en aquest pais és lenta ( i de vegades injusta per culta de la lentitud). Si jo fos ministra, donaria feina a un grup informàtic per processar dades i gestionar-les. Tal com es va fer a Hisenda, que son infalibles, i ho saben tot de tu només amb el DNI.

Una amiga meva m’adverteix del perill del Facebook, en el qual hi tinc el meu perfil penjat. Em diu que és perillós donar dades al ciberespai sense saber qui les pot utilitzar. Li responc per mail que molta gent sap moltes coses de mi: el meu banquer els diners que tinc, i d’on els trec. També la Seguretat Social sap les meves dades físiques i biomèdiques. El Caprabo sap què menjo i quan. Vodafone a qui truco ( i perquè?). Gas Natural, Endesa, etc sap si sóc o no a casa etc. I a mi em sembla que a tots tant se’ls en fot d’aquesta informació. Només em preocuparia si fes alguna cosa ilegal, per on em podrien enganxar!

Avui un client de la feina ha vingut a plorar per la crisi. No hi ha feina, ni perspectives, i moltes empreses hauran de tancar per diferents motius. Si no es ven, hi ha pèrdues, es comença a despatxar gent. Si continuen amb pèrdues, però vénen, el Banc no els renova la pòlissa de descomptes, i no poden pagar. Si no poden pagar no compren i així arrosseguen en el seu decliu altres empreses. Al final, després de tanta misèria ens hem posat a riure i hem dictaminat que el riure, encara que estigui fora de lloc, és legal i gratuït.

Tweet

Normal
0
21






MicrosoftInternetExplorer4

De les converses intrascendents que tots podem tenir cada dia, jo faria
una classificació per temàtica i per lloc.

1.- Converses d’ascensor. Quan
et trobes un veí, o algú conegut, amb qui no pots entrar en detalls de cap
conversa, però alguna cosa has de dir per quedar bé. El temps és el tema
preferit. La pluja, la sequera, el fred, el calor, el vent són temes
recorrents.

2.- Converses de família. Amb gent més coneguda, familiars llunyans,
amics de segon grau. que fa temps que no veus. Vols abarcar tot un temps passat en una sola frase: tots bé?
Referint-se a la família. La única resposta admisible és Tots bé, o Anar fent,
o Anem tirant. No pots entrar en detalls, perquè tots dos teníu tard, i és
malaeducació extendre’s en el temps i en la descripció del tema.

3.-Converses amb antics amics o companys. La frase recorrent és quedar
per algun dia d’aquests, sense concretar. Un dia d’aquests hem de quedar o ja
ens trucarem. La realitat és que tot queda en bons propòsits, i no se’t
acudeixi quedar o trucar tot seguit, perquè causaràs una descortesia. Les coses
han de venir per sí mateixes, i no per una decisió unilateral.

4.- Converses de bar. Gent que es troba en un lloc específic de reunió.
A l’hora de dinar, al mercat, mentre fas cua en un lloc. Temes intrascendents.
Els homes solen parlar dels polítics, i de la economía. Les dones de temes més
socials, de festes comunitàries. Es parla de les notícies de la premsa.

5.- Converses amb marujes. Es diu d’aquelles senyores molt tancades a
casa, en què el seu espai son les seves quatre parets. S’entesten a parlar del
seu món, com si no n’hi hagués cap altre, i com si tu tinguéssis interès en
saber què havíen pensat aquell matí quan es van llevar, i què li van dir al seu
home. De vegades fan assentir a l’home que tenen al costat, perquè els
corrobori el què acaben de dir. En un moment donat, s’adonen que tenen
tard, i et deixen de cop, com si amb la seva conversa els haguéssis fet perdre
massa temps. Van de bòlid, per poder aturar a una altre infeliç que les hi
escolti les seves cotidianitats.

6.- Converses de feina. Ara s’ha posat de moda el tema recorrent de la
crisi, i com afecta al teu sector. Tot son misèries, i anirem molt malament, ja
ho veureu! Finalment sempre s’acaba amb un: Bé, ja anirem veient…

7.-Converses a la sortida d’un espectacle. Sortint del cinema, el tema
és la teva opinió sobre la pel.lícula, o la obra. Tothom, però, el que vol és
deixar la conversa per anar-se’n cap a casa, o a sopar o a dormir. Per tant, la
resposta més fàcil és: estava bé, entretinguda, m’agradat molt…mentre intentes
anar desapareixent de la escena.

Sincerament, a mi m’avorreixen tots aquests tipus de converses. Digueu-me insociable però no puc suportar perdre el temps amb segons quin tipus de persones. En canvi, sí estic interessada en segons quin tipus de conversa. Això ho deixo per un altre post, per no avorrir-vos a vosaltres també amb les meves divagacions…

Tweet

Hem estat al cas aquests dies de
la presa de possesió en el càrrec de president d’en Barack Obama. Ha generat
molta espectació mundial, la més gran que jo recordava, potser després de la de
John F. Kennedy. El món necessitava un líder de gran talla per fer front a la
quantitat de decisions importants que haurà de prendre. Alguna persona nova,
honesta i amb carisma que portarà el timó del pais més influent del món
occidental. És com si la fe dels
seus votants s’hagués materialitzat en un triomf esperat i necessitat. El
problema és que no hi ha líders amb prou carisma per guanyar-se la confiança de
la gent. Aquest Obama sembla diferent en principi del darrer president dels
EUA, que ens ha portat al món sencer a lamentar polítiques bèliques nefastes
per a tots.

 
Però no parlaré d’Obama, perquè
tot i que les seves decisions ens afectaràn, més ho faràn les decisions dels
nostres polítics davant els greus problemes d’aquest pais, d’Europa, i del
sistema capitalista en el què ens recolzem. No m’agradat mai  parlar de política: primer perquè es parlar
per parlar, i segon perquè desconfío dels mètodes de polítics i la seva
retòrica. La feina la fan els tècnics: als ajuntaments i als governs. La
majoria de  polítics saben fer discursos
per fer contents els votants. Discursos plens de bona voluntat- en polítics
honestos- i retòriques recorrents en els polítics de carrera burocràtica.

 
Però és ben cert que hi hagut
autèntiques polítiques que es poden qualificar com a estadistes, gent amb idees
que han tirat endavant nacions, que s’han posat a treballar com ningú i han
aconseguit canviar moltes coses. La idea de passar dels assumptes polítics és
perillosa, la gent s’ha d’involucar en els temes que els preocupen perquè la
causa de que els polítics passin del poble que els ha votat és el mateix
desinterès d’aquesta gent.

 
Una de les proves de que la gent
passem de  política és que no demanem que
els polítics donin la cara més sovint. Són ells que ens demanen que els escoltem
quan els interessa: sobretot abans de les eleccions. Llavors es reuneixen amb
tot tipus de col.lectius per copsar el què més volen, necessiten i fer
promeses. Després, els costa retrobar-se de nou amb els mateixos col.lectius
per a passar comptes, repassar el guió que els va portar al poder i redreçar-lo
si cal. Un polític sense estadístiques a les mans és- o bé un candidat- o bé
home perdut que no sap què dir ni com defensar-se. Per a ells els números són
la seva coartada a la eficiència. No cal que us doni gaire dades. A tots ens ve
al cap el programa de la pregunta al
Zapatero, o la roda de premsa de la ministra Magdalena Àlvarez, o la defensa de
la Imma Mayol de la gossera.

 
Però acabo amb una idea
optimista, és ben cert que Obama ha despertat moltes esperances, esperem que no
ens decepcioni.

Tweet

De vegades, em poso a escriure impulsada per una idea que em bull al cap. Vull parlar d’això-penso. Però al cap d’una estona reflexiono que no val la pena, que no en tinc totes les dades, que només serà una opinió tergiversada per les dades incompletes que tinc de l’afer.

És el que ens sol passar a molts, en el moment de donar opinió: només tenim una petita idea del tema, i les conclusions solen ser penoses. Els periodistes també opinen esbiaxadament. Estan obligats a omplir columnes- i pitjor- titolars de diaris-de-cada-dia, amb una frase que resumeixi una notícia. En diuen actualitat, i jo afegeixo que és el que la gent vol sentir, i al llegir el titolar compren aquell-o-altre diari.

I ja no parlem quan els periodistes s’equivoquen, que ho fan tot sovint, i et desinformen. Tots hem estat testimonis de notícies que sabem del cert- del nostre poble, de la nostra família… i que surten publicades amb un munt d’errades que només nosaltres podríem descobrir. Altres cops els periodistes amaguen informació, perquè el sistema que els manté els hi ho recomana. I potser la prudència, a voltes, obliga a fer d’informadors i no d’opinadors.

Tots ens equivoquem en la nostra feina- no ho oblidem- i hem de saber que ningú és fiable en un cent per cent. Per això la meva intuïció em diu que abans de creure’t una notícia l’has de passar pel sedàs de la reflexió, contrastar amb un altre diari diferent, esperar un temps i tenir un cert escepticisme envers la opinió de qualsevol que escrigui al diari.

Jo havía tingut una petita experiència a un diari local, i n’havia sentit de tots colors. La gent creu més en la lletra escrita que en la paraula que s’emporta el vent. Pots ser testimoni d’una notícia, i llegir amb incredulitat la interpretació del cronista. No oblidem que la lletra escrita serà la única font històrica on es  consultaran els fets d’aqui uns anys, quan ja ningú se’n recordi. Per això trobo important que la gent escrigui veritats, encara que siguin petites, per ser confrontades amb les grans mentides que trobem escrites-de vegades- als grans diaris.

És més veraç-per a mi- un petit cronista que ha viscut la notícia, que no pas el gran transmisor- interpretador-professional que pot ser el redactor d’un diari. A mi al diari local m’havíen dit-fa molts anys: qui al escriure consulta una font fa plagi; qui en consulta dos és un desvergonyit; qui en consulta tres o més-aquest és un investigador. 

Aquesta generació de blocaires, donarà eines al futur per a reconstruïr una sola realitat, i no només la que llegim als diaris.

Tweet

El darrer llibre que he llegit fa poc ha estat del autor del  premi Sant Jordi-2008. " El fil de plata" del Lluís-Anton Baulenas. Pel mes de desembre, el vaig trobar a la biblioteca, no n’havia llegit cap d’aquest autor, i el vaig agafar com a  homenatge. Bé que s’ho val, un bon  homenatge al autor, perquè llegint les pàgines  he estat transportada a una època històrica de la guerra d’Espanya, des de Barcelona. La mateixa història que comença narrada en versions per tres personatges, i que s’acaba amb una sola versió: l’ únic personatge sobrevivent a la gran desfeta.

Detalls de la història els havia vist en imatges de pel.lícules espanyoles. Records personals dels meus avis i del meu pare, fets històrics explicats a les classes de l’escola franquista, documentals, novel.les d’escriptors d’aqui i d’allà. I darrerament la reivindicació de la veritat per la memòria històrica. Els qui som d’aquest pais, tenim familiars que van caure en aquesta guerra, ascendents que van sobreviure i ens ho expliquen, i en cada família un drama. El meu pare, que farà aquesta setmana vuitanta anys, fa poc ho explicava: el seu tiet va caure a la Batalla de l’Ebre, i ningú va saber mai ni on és enterrat. Al seu moment, es podia haver investigat, però la família va preferir oblidar. Mai es va oblidar al tiet: el seu nom es va transmetre a les joves generacions, però sí que es va enterrar l’odi i el patiment d’aquells mals temps.

D’aquest tema tracta el llibre. De la vida austera i senzilla d’abans de la guerra: de les il.lusions de joves que pensen en l’amor, la justícia i el progrés. De com la guerra que els van organitzar els va trencar  fins i tot la vida. I de com al final del llibre, només uns quants, resignats, ho poden explicar i tanquen els capítols.

Quantes vegades havia sentit dir a la gent de més edat de
casa , els sobrevivents, que no hi ha res pitjor que una guerra. Però poc
després rectificaven: sí, hi havía una cosa pitjor: la postguerra…

Tweet

Normal
0
21


false
false
false







MicrosoftInternetExplorer4

Entre les tècniques d’adivinació del futur, hi ha
la escriptura automàtica, una eina que et promet una interpretació  d’un procés d’interiorització davant un
conflicte personal. M’explico millor: agafes paper i llapis, et relaxes físicament,
i et concentres en un problema concret. Llavors et poses a escriure
inconscientment, i la resposta queda explicada en les lletres del paper. O dit
d’altra manera: la resposta a les nostres preguntes la tenim captiva en el
subconscient.

Hi ha libres que ho expliquen, i  es troben  en formats asequibles fàcilment en els
quioscs. Jo n’he consultat un de Edain McCoy
“ Cómo practicar la escritura automática”. Aquest manual introdueix en el
tema a la gent profana. Explica tot el ritual que hem de seguir si volem
escriure alguna cosa que ens conecti amb el nostre subconscient o amb el nostre
Jo superior. Si hi ha alguna cosa que
ens preocupa, i no trobem una resposta, o volem saber el millor camí a seguir,
o davant d’un dilema, ens concentrem, ens relaxem i seguim el ritual de
conectar la mà que escriu amb un punt superior d’energia que ens farà descobrir
una solució.

Jo mateixa, seguint les instruccions una tarda
plujosa de dissabte, i d’altres tardes posteriors, em vaig posar mans a l’obra.
El llibre diu que si un escrit no és coherent, s’ha de tornar a repetir-lo en
varies sessions. I llegir la resposta més endavant. Diu que segur que hi
trobarem una coherència.

Doncs després de fer el que diu el llibre, i
davant un enigma que m’intrigava, els resultats van ser de perdre el temps.
Potser no ho vaig fer al peu de la lletra, potser no em vaig relaxar prou,
potser el flux d’energia estava tallat. Potser no tothom pot ser mèdium. O el
més real és que el problema era massa difícil.

Les arts adivinatòries ja ho tenen això: no sempre
funcionen. I quan ho fan és que la resposta era fàcil, una simple decisió del
50%, sí o no, actuar o esperar, enfadar-se o lluitar, no perdre la esperança o
abandonar. Quan la cosa es complica més hi poden intervenir en la resposta
factors psicològics, sociològics o de personalitat. No es pot aconsellar igual
a tot tipus de persona: la mèdium ha de saber qui té davant, i aconsellar
segons el tarannà de la consultant, o segons els costums del poble, i seguint
un protocol tranquilitzador o ètic. No hi ha adivinació aleatòria fiable. Sinó
els primers en endevinar la rifa seríen els mèdiums. I per desgràcia, penso,
són col.lectius ben desafortunats.

Però a part de poder endevinar alguna cosa del
futur, jo practico escriptura automàtica per deixar anar del subconscient
qualsevol cosa que em passa pel cap. Ja sé que no és la tècnica que aconsella
el llibre, però funciona. Em relaxo, em poso davant l’ordinador, penso alguna
cosa que em volta pel cap darrerament, un pensament, una inquietut, una idea de
moda, un fet quotidià, un record, una nostàlgia, li dono una certa forma
literària i ho escric en el blog. Seria una mena d’escriptura automàtica sense
component esotèric, però amb gran dosi d’extroversió. Potser és la manera de
convertir un problema interior en una resposta coherent amb propietats
terapèutiques.

Per poder experimentar-ho, us ho aconsello. Un
ordinador, una tarda de relax, una inquietud, i el teclat es mourà al ritme de
paraules encadenades que us revelaran conclusions reals. És el que m’ha passat
al rellegir alguns dels meus antics posts: en realitat diuen molt de mi.

Tweet

Com que el temps és un tresor limitat per la vida de tots, tot hi estem d’acord que és una equivocació no aprofitar-lo.

Perdre el temps és desaprofitar oportunitats de fer alguna cosa positiva. Quan jo era petita, això tenia un significat: perdre el temps era no fer res, o fer quelcom inútil: llegir segons què, jugar, encantar-se amb les amigues, mirar la televisió…

Ara, han canviat les normes, i es predica que hem de llegir més, que hem de jugar ( amb la canalla), o hem de prendren’s la vida amb menys serietat, ens hem de relaxar, tenir una vida social, passar-ho bé i somriure més.

Amics meus no teníen televisió perquè segons ells era perdre el temps en benefici de fer altres activitats més creatives.

Avui dia, penso que perdem molt de temps conectats a Internet. Llegim menys, no mirem la televisió, no tenim temps de veure els amics, no seiem al parc a veure passar els núvols de tarda, no parlem amb la botiguera del barri, perquè hem de còrrer a conectar-nos.

Però de totes les fortunes del món, la única que ens pertany és el nostre temps personal: la capacitat i possibilitat d’utilitzar el nostre temps en el que més ens plagui.

Avui jo he descobert que aquesta tecnología ens dona la oportunitat de viure en paralel dues vides: el present i qualsevol temps passat, recuperant de la memòria passatges d’altres temps o altres moments. Per exemple recuperar antics programes de ràdio (Catalunya ràdio.cat), o capítols de Televisó que ens vam perdre ( TV3.cat), o diaris que no vam poder comprar en tot el segle XX ( El Periódico.es). O també, quina sorpresa, recuperar una entrevista a la Enriqueta Mercadé que li van fer al setembre, on puc escoltar la seva veu autèntica, expresiva i quotidiana:

http://illadelsllibres.blogspot.com/2008/09/la-cuina-i-la-crisis-econmica.html

Al final, potser ens quedem amb la idea de què no he perdut el temps, molt al contrari, he recuperat en el present molts passats perduts.

No sé si m’explico. Però vosaltres no perdeu el temps…perquè estic filosofant massa…

Tweet

Es parlava un dia a la sobretaula d’un dinar amb amics i coneguts. La crisi, la feina i els inmigrants el tema recorrent en què es comencen les polèmiques.

Una parella tenen un fill ajuntat amb una italiana, i viuen tots dos aqui; l’altre filla treballa a Brusel.les en una bona feina, i viu amb un noi croat. Una altra parella veníen tots dos de León, i treballen aqui. Una altra parella ella és d’aqui, i ell que no treballa ara, va venir de València. Es parlava amb gran efusivitat de la gran quantitat de gent de fora que hi ha al nostre pais, dels drets dels inmigrants i de la massificació de la sanitat i la educació pública…

Pel caire de la conversa, que va anar degradant-se en discussió (quasi), jo em vaig atrevir a preguntar qui es podia considerar emigrant.

El de València va ser el primer que es va excloure: encara que no tenia feina, parlava català i tenia lligams sentimentals amb una catalana encara que no fós nascut en aquesta comarca. Els de León, que han aprés català, diuen que -home, ells son d’aqui. I no forçosament s’ha d’haver nascut aqui, simplement treballar-hi. Els que tenen la filla a Brusel.les, consideren que ella no és emigrant, doncs fa una bona feina allà, i cobra un bon sou. Respecte a la parella del fill, diuen que tampoc és emigrant perquè ve d’un pais de la Unió Europea, i pensa integrar-se.

Jo recordo una altre tertúlia, un altre dia, amb un matrimoni uruguaià, que es guanyen molt bé la vida aqui, que parlaven de la gran quantitat d’emigrants que tenia aquest pais. En un perfecte argentí "rajaven" dels argentins d’allà, i es queixaven de la mala integració dels musulmans a la escola dels seus fills. Segons ells, son cristians com nosaltres, treballen aqui, i tenen com una mena de "drets adquirits" – pel idioma i la religió-. Els musulmans son els autèntics inmigrants.

En una conversa amb uns musulmans, em van dir que ells teníen tots els drets, perquè portaven aqui més de deu anys. I podíen votar- vaig afegir jo. Tot i que em van contestar que això era el que menys els interesava- que eren ciutadans espanyols. Un marroquí que feia un any que era aqui, em va dir un cop, que encara que vinguéssin de fora- siusplau, que també eren persones, i que reclamaven ser tractats com a tals.

A la primera tertúlia, es van enfadar amb mi, perquè vaig concloure que ningú volía sentir-se inmigrant. Que era una connotació negativa, i ningú la volia. Que pel que semblava, tenim al cap la imatge d’un pobre extranger pobre que ve aqui a guanyar-se la vida miserablement amb una feina que no vol ningú, a portar-hi la família-que és el que més estimen-perquè es beneficiïn de la vida en família, i de la nostra societat de benestar. I quan arriba el moment en què treballen, viuen, cotitzen i utilitzen els serveis d’aquest pais, són feliços i deixen de considerar-se emigrants. Aqui és casa seva.

Jo els vaig fer una reflexió-que no va ser gens valorada, unànimament inacceptada- de què tots som emigrants d’algun lloc, o fills d’emigrants, o pares d’emigrants, o parents d’emigrants. I que arribem a ser mentalment terratinents de considerar aquesta terra com només nostra. ( Qualsevol de nosaltres, que només tenim un pis al nostre nom i a nom del Banc…no podem ser terratinents!)

Sempre ha estat així: qui treballa, ja té pàtria. Qui no troba feina, s’ha de moure a buscar-la allà on sigui,  i allà serà la seva pàtria…

Tweet

Es parlava un dia a la sobretaula d’un dinar amb amics i coneguts. La crisi, la feina i els inmigrants el tema recorrent en què es comencen les polèmiques. Una parella tenen un fill ajuntat amb una italiana, i viuen tots dos aqui; l’altre filla treballa a Brusel.les en una bona feina, i viu amb un noi croat. Una altra parella veníen tots dos de León, i treballen aqui. Una altra parella ella és d’aqui, i ell que no treballa ara, va venir de València. Es parlava amb gran efusivitat de la gran quantitat de gent de fora que hi ha al nostre pais, dels drets dels inmigrants i de la massificació de la sanitat i la educació pública…

Pel caire de la conversa, que va anar degradant-se en discussió (quasi), jo em vaig atrevir a preguntar qui es podia considerar emigrant.

Tweet