El cap als núvols

Aquest és el post numero 200 d’aquest blog. Aquests darrers dies he estat molt enfeinada per motius de salut dels qui m’envolten. Però aquest 200 bé es mereixía un petit recordatori.

Vaig començar a escriure, els diumenges de futbol a la tarda, com una mena de fugida endavant a causa de l’enclaustrament de la tarda del diumenge. No m’agrada el futbol. Aquesta setmana s’ha fet palesa la naturalesa d’alguns seguidors: una eufòria incontrolada pel èxit d’uns equips que poc tenen a veure amb els seguidors. El futbol és un fenòmen social derivat dels fenòmens tribals de la prehistòria, i dels espectacles romans als amfiteatres. També pot ser una cortina de fum quan problemes socials son encara més importants i el futbol pot ser una distracció. Qualsevol lectura té un punt de raó, així com també la de que és una afició lícita pel cap de setmana.

Em vaig enganxar al bloc, no sols els diumenges a la tarda, sinó altres tardes de futbol, i la veritat és que va valer la pena. M’he explaiat, he parlat del què m’ha semblat i sense cap mena de censura, he parlat del què em pasava pel cap, he llegit altres blocs veins, altres de molt llunyans,he aprés moltíssim i a fi de comptes m’ho he passat molt bé.

Potser m’he arribat a conèixer millor a mi mateixa. Però també a l’entorn. He tingut pocs lectors, però fidels i respectuosos (va per tu, Ricard!), a qui agraeixo les seves aportacions ( gràcies Enriqueta!), els seus comentaris ( Oh, Sarah, Lurds… i totes vosaltres!), i que m’han ilusionat amb les seves propostes ( Xímel, tinc en memòria la teva suggerència!)

Tot això gràcies al futbol! Primer era diumenge a la tarda la primera divisió…després els altres equips a mitja setmana… l’equip regional, i també els locals de dissabte a la tarda. Tota sola a casa, després de la neteja i l’ordre, el meu moment personal era el bloc.

Però, i aqui comencen els peròs… tardes senceres d’hospital m’han fet reflexionar que la vida no és virtual ( encara que hi ha opcions virtuals a la vida), i que ja arriba l’hora de fer alguna cosa més real. Potser també opinar i endreçar idees és esencial, abans de posar-se a actuar. També. Potser serà el moment de pensar en il.lusions a complir properament. I per tant, a complir-les.

Bé, de moment haig d’endreçar idees, i pensar si continuo el bloc, o si 200 post ja son prou. A veure si continuo per una altra banda, o sóc fidel a mi mateixa, i al cap als núvols…

Gràcies per seguir-me i opinar!

Tweet

He visitat a la meva amiga aquests dies de festa,
i al acomiadar-nos ens va fer un regal molt especial i valuós: un litre
d’aigua EMO.

Segons aquesta tecnologia,
comercialitzada per la marca Nayadel, l’aigua es restructura i recupera
l’estat inicial d’aigua pura. L’aparell és un filtre d’acer inoxidable,
amb components d’or i de quars, que segons diuen, retornen a l’aigua la
memòria original. Per ilustrar-ho ensenyen l’estat de masa amorfa
inicial  que es transforma en un perfecte cristall després d’haver
passat pel artilugi.

Les explicacions
científiques no em convencen del tot, perquè jo em pensava que l’aigua
té estructura molecular i no cristalina a la temperatura ambient. Però
ja sabem que tot el que està escrit té els seus seguidors fidels. I si
l’aigua passa per una membrana d’or alguna cosa pot canviar!

Un
cop a casa, els meus fills s’han mirat l’ampolla amb cert recel: aigua
màgica, han acabat dient-li. Alguna cosa diferent té aquesta aigua que
fa que tingui unes propietats especials que canviïn la teva salut i la
teva vida, només bevent aquesta aigua.

L’adjectiu
màgic és el que incorporem a una cosa o situació que no sabem
exactament com funciona, però que amb el simple esforç de creure-ho,
nosaltres mateixos li donem aquestes propietats fora del normal.

Aigua
màgica, que t’has de beure amb una intenció: tranquilament,
asserenadament, en pau, poc a poc i pensant alguna cosa positiva.
Llavors aquest líquid pur actúa sobre la emoció citada i ajuda a la
consecució d’aquest fi. Serà científic, serà efecte placebo, serà
consciencia, o serà inconscient voluntariós, però algunes d’aquestes
coses funcionen en un percentatge de situacions, en un tipus de gent, i
en una clase d’emocions.

En el nostre món
racional tenim moltes menes d’efectes màgics incorporats a la vida
normal. Per exemple l’efecte de les plantes medicinals recollides la
nit de Sant Joan, o el divendres Sant abans de la sortida del sol. Per
exemple, el fet de brindar abans de beure d’una copa. Per exemple, el
ritual de tallar un cop d’aire que feien les àvies amb una gota d’oli
en un plat amb aigua. Estem envoltats de rituals clàssics de màgia
tradicional.

Constatem que aquests rituals alguna vegada han funcionat, perquè hi posem tota la nostra voluntat , emocions i autosugestió; però
alguna vegada, quan més ho necessitàvem, hem hagut de recòrrer a
mètodes més pragmàtics i racionals. Potser per això no deixem de
creure-hi, però s’han d’inventar altres sistemes més pseudocientífics,
per dotarlos de més credibilitat. Els métodes més antics poden caure en
el parany de ser sectaris, creences d’àvies o ja demostrada la seva
manca d’efectivitat.

Com a espècie humana
racional, encara continuem creient en la màgia, perquè encara no tenim
respostes per a tot. I a més, el tema de les emocions pot arribar a
desequilibrar qualsevol base científica. Així que, aquest litre d’aigua
màgica que tenim és un tresor que ben utilitzat ens pot fer molt de bé.
Gràcies pel regal!

Tweet

He visitat a la meva amiga aquests dies de festa,
i al acomiadar-nos ens va fer un regal molt especial i valuós: un litre
d’aigua EMO.

Segons aquesta tecnologia,
comercialitzada per la marca Nayadel, l’aigua es restructura i recupera
l’estat inicial d’aigua pura. L’aparell és un filtre d’acer inoxidable,
amb components d’or i de quars, que segons diuen, retornen a l’aigua la
memòria original. Per ilustrar-ho ensenyen l’estat de masa amorfa
inicial  que es transforma en un perfecte cristall després d’haver
passat pel artilugi.

Les explicacions
científiques no em convencen del tot, perquè jo em pensava que l’aigua
té estructura molecular i no cristalina a la temperatura ambient. Però
ja sabem que tot el que està escrit té els seus seguidors fidels. I si
l’aigua passa per una membrana d’or alguna cosa pot canviar!

Un
cop a casa, els meus fills s’han mirat l’ampolla amb cert recel: aigua
màgica, han acabat dient-li. Alguna cosa diferent té aquesta aigua que
fa que tingui unes propietats especials que canviïn la teva salut i la
teva vida, només bevent aquesta aigua.

L’adjectiu
màgic és el que incorporem a una cosa o situació que no sabem
exactament com funciona, però que amb el simple esforç de creure-ho,
nosaltres mateixos li donem aquestes propietats fora del normal.

Aigua
màgica, que t’has de beure amb una intenció: tranquilament,
asserenadament, en pau, poc a poc i pensant alguna cosa positiva.
Llavors aquest líquid pur actúa sobre la emoció citada i ajuda a la
consecució d’aquest fi. Serà científic, serà efecte placebo, serà
consciencia, o serà inconscient voluntariós, però algunes d’aquestes
coses funcionen en un percentatge de situacions, en un tipus de gent, i
en una clase d’emocions.

En el nostre món
racional tenim moltes menes d’efectes màgics incorporats a la vida
normal. Per exemple l’efecte de les plantes medicinals recollides la
nit de Sant Joan, o el divendres Sant abans de la sortida del sol. Per
exemple, el fet de brindar abans de beure d’una copa. Per exemple, el
ritual de tallar un cop d’aire que feien les àvies amb una gota d’oli
en un plat amb aigua. Estem envoltats de rituals clàssics de màgia
tradicional.

Constatem que aquests rituals alguna vegada han funcionat, perquè hi posem tota la nostra voluntat , emocions i autosugestió; però
alguna vegada, quan més ho necessitàvem, hem hagut de recòrrer a
mètodes més pragmàtics i racionals. Potser per això no deixem de
creure-hi, però s’han d’inventar altres sistemes més pseudocientífics,
per dotarlos de més credibilitat. Els métodes més antics poden caure en
el parany de ser sectaris, creences d’àvies o ja demostrada la seva
manca d’efectivitat.

Com a espècie humana
racional, encara continuem creient en la màgia, perquè encara no tenim
respostes per a tot. I a més, el tema de les emocions pot arribar a
desequilibrar qualsevol base científica. Així que, aquest litre d’aigua
màgica que tenim és un tresor que ben utilitzat ens pot fer molt de bé.
Gràcies pel regal!

Tweet

Ara que ja ha passat a millor vida la actualitat sobre els anti-Bolonya, vaig a dir la meva. Tot i que penso que aquests estudiants han desaprofitat l’impuls mediàtic, o potser  només intentaven defensar els seus interessos i prou.

Tinc a les meves mans un fulletó baixat per internet anomenat : Crisi: podem!, editat pel col.lectiu del mateix nom, i que us el podeu aconseguir a www.podem.cat. És una segona part més explicativa d’aquell grup liderat pel estafador de bancs l’Enric Duran, que es va fer relativament famós pel www.17-s.info.

El butlletí informa sobre un futur alternatiu a la societat actual que abarca temes tan ambiciosos com canviar de model capitalista, de propietat privada, d’estil de feines, educació i sanitat. Llàstima que no ha tingut gaire ressó, ha passat desapercebut, i un cop passada la notícia els mitjans de comunicació no tornaran enrere.

Desaprovo els intents de cridar la atenció d’aquest Enric estafant a bancs per a aconseguir diners per als seus propòsits, per molt legítims que semblin i siguin. Això no ha fet res més que enfortir la seguretat dels bancs a l’hora de donar altres crèdits a gent legítima. Potser no tenia altres víes, però el sistema s’ha encarregat de desprestigiar-lo.

El fulletó comença amb un anàlisi de la crisi. Tot sabem la gran culpa de la banca, i com els governs s’afanyen a injectar-li més diners, en contra de la opinió de la gent. Com també ajuden el sector de l’automòbil, impolsant el consum privat com a única vía de solució. Quan tots sabem que fabricar per sobre d’espectatives de consum és l’error més gran.

Si el tema s’hagués portat millor ens podríem trobar amb una resurrecció del ja històric maig francès del 68, que va canviar la manera de pensar de mig món en aquell moment. Perquè les idees són genials, trencadores, idealistes en excès encara que porten a la societat una llum d’esperança.

Parlen d’autogestionar la teva vida, de començar en una societat postcapitalista amb solucions ben rumiades, de fomentar les feines oblidades, lluny de les grans ciutats, fer-se autònom, no dependre del gran capital, alliberar-se dels bancs, fer assemblees públiques ben gestionades, amb la no-violència com a pancarta. Parlen de banques étiques, de cooperatives integrals, i de l’aprenentatge en llibertat, en contra de la educació en la submissió,

I després, alguns ens preguntem: hi havía alternatives? On era la felicitat promesa, que no hem trobat per aquests camins? Això que jo penso, i que sembla que pensen aquests nois d’aquesta plataforma, ho pensa gaire més gent? És veritat que entre tots podem? El que és segur que molta gent ho pensa, cadascú hi posa el seu granet d’arena, però no serem capaços d’organitzar-nos, perquè…som masa submissos a la educació rebuda. Ens costarà rebelar-nos al sistema.

Tweet

Tweet

La perruqueria és el lloc més adequat per a posar-se al dia de temes que menys ens hauríen d’interessar. Totes les perruqueries estan subscrites a l’Hola i al Lectures, com a revistes de capçalera. També en tenen de pentinats, perquè mentre t’esperes t’ho rumiïs bé, algunes de moda d’aquestes que hi ha més pàgines de publicitat que no pas articles. Però així et pots anar posant al dia del que dic, persones que no ens van ni ens venen.

Però, de vegades fan reportatges sobre dones singulars, que han fet alguna cosa que sí que ens hauría d’interessar. Avui he conegut a la Chus Lago: la primera dona que ha atravessat a peu L’Antàrtida. I jo em pregunto: què hi va anar a fer? Doncs he hagut de llegir l’interviu que li fan. Aquesta dona és la regidora de Medi Ambient de l’Ajuntament de Vigo, i està casada. Ho dic per dos raons: té una feina i té família, a més de ser una excel.lent esportista. El dia 9 de gener va arribar al Pol Sud: tota sola després d’haver caminat amb 100 Kg de pes 1130 Kms pel gel.

A mi em surprenen aquesta mena de gestes, que només posen a prova la resistència humana física i intel.lectual. I a més que una dona en sigui protagonista: així queda desmitificat el principi de la resistència masculina i el seu desig de fer gestes espectaculars. Les declaracions a la premsa de la Chus demostren que aquestes heroicitats son una posta a prova dels reptes personals. I no solament ho diu aquesta esportista d’èlit, sino persones que jo conec que han fet el camino de Santiago. Aquesta caminada llarguísima i dura, sol acabar-se en solitari encara que hagis començat en grup i aquest arribi amb tu. El que els peregrins del camino confessen és que aquest viatge personal els ha canviat la vida. Ho vaig llegir que ho assegurava també la cantant Nina, en una contraportada d’un diari. Ella deia que a la tornada, es va adonar de les poques coses que necessitava per viure, a diferència de les que tenim i desitgem.

Arribar al Pol Sud, com la Chus, o a Santiago com la Nina, o a qualsevol muntanya com les meves amigues caminadores et fan adonar del què és important i el què no, i que si ets capaç de fer una travessa així ets capaç d’assolir qualsevol objectiu que et proposis a la vida: Si vols una cosa, fes-ho! Aquesta cosa és allà esperan-te. Has de ser capaç de fer la feina per a tu mateixa, ningú ho farà per a tu, no parlis de sort o d’oportunitat: parla només de voluntat i de concentració. La Chus diu que les coses seràn com tú voldràs que siguin, no t’amaguis en les dificultats i fes-ho!

Arribar al Pol Sud de cadascú només exigeix pensar-hi un moment, i proposar-s’ho. Després, cada dia planejar quina és la manera exacta de fer-ho.

Tweet

Tweet

Una amiga està ara lluitant amb els neurotransmisors, per a restituir la
seva funció autèntica. Parla de que té la serotonina alta: suporta constantment
una profunda somnolència. Li manca dopamina, adrenalina i nor-adrenalina. Se
sent malament, sense res a dir, sense poder parlar i menys decidir. No és feliç
en una paraula.

La gent del voltant podríem dir moltes coses. Totes en funció de la
nostra visió sana de la vida. Però no en funció de la visió del malalt
emocional, que de moment no té salut.

No podem dir: Has de posar de la teva part. Has de tenir voluntat. Has de
tenir paciència… No podem dir-ho, perque senzillament ho posen tot i no
poden, i llavors encara enmalalteixen més: una sensació d’impotència que els
postra al llit encara més.

A la meva amiga només li he preguntat si confia en el psiquiatre. Em diu
que sí, que pren la medicació i fa el que el psicòleg li aconsella. Diu que és
conscient del que té, ho té referenciat, ho ha viscut altres cops, i sap quina
és la evolució. Sap que existeix una curació total i sense ferides. Però
continua malalta…

Jo que no he passat per aquesta sensació, però que la tinc molt a prop,
la entenc i la respecto. Li aconsello que es recolzi en la família i els amics.
I que quan es trobi millor li prometo que la aniré a veure.

Penso que t’has de llevar al matí amb la llum del sol, i viure al dia,
tan lentament com el dia. Observar la bellesa que t’envolta, tota la bellesa
que ets capaç de captar. Viure lentament, observar l’entorn, assaborir l’aigua
pura, el tacte dels llençols, anar a dormir amb la posta del sol. No pensis en
res trascendental, tot passarà i tú quedaràs amb tota la energia i la bellesa
captada.El metge és el teu referent bioquímic;La família l’emocionall; I tú
res més que el centre del món.

Quan estiguis millor, parlarem de tot. Fins llavors reb una forta
abraçada!

Tweet

Normal
0
21






MicrosoftInternetExplorer4

Per primer cop a la vida, em vaig
veure en la necessitat d’anar als serveis mèdics d’urgència de  l’Hospital
Comarcal. Altres vegades hi havia portat a algun familiar, per temes puntuals
de tractaments de necessitat. Sempre ens havíem hagut d’esperar hores i hores
en ser atesos, junt amb altra gent a la sala d’espera. Les esperes en aquests
llocs es fan penoses i desesperants. Els recursos son limitats, i en el
cribatge de visites se segueix un estricte protocol. La sang és un assumpte
prioritari, i aquest era el meu cas de la tarda que hi vaig acudir.

No em van fer esperar ni un
segon, i tot seguit em van fer passar a la sala de cures. El cas espantava i
era anguniós, però no era de dolor, que és el que la gent menys suporta. El que
us volia dir, és que tot el tracte va ser exquisit: tal com surt als telefilms
d’hospitals de la tele. Les metgeses atentes i preocupades pel meu cas,
donant-me suport, cura i consol al meu mal, tot i que tots sabíem que no tenia
cap transcendència fatal.

La gent es queixa del servei
limitat que la administració ens dóna, però poques vegades ( o molt poques) de
la professionalitat dels sanitaris. Quan un cas es pot esperar, creieu-me, que
et fan esperar, perquè els recursos, no són ilimitats. Però quan ets a les seves mans, el servei és d’alta
qualitat.

El pitjor és la consulta externa.
Si t’han de fer unes proves complementàries, posa’t tranquil, o sinó espavila’t
amb la medecina privada. Si a més un està de baixa, jo no entenc com es pot
sostenir el preu de la baixa, el dolor del malalt, i el desencís en el sistema
sanitari. I aquest és el cas de molta gent que no treballa, esperant una
ressonància, un TAC o altres proves diagnòstiques que determinin on tenen el
mal, per poder donar-los un tractament al seu dolor. Jo no entenc com es pot
fer esperar tant la gent. I fer pagar la seguretat social una baixa que val més
diners que la prova diagnòstica.

Potser sí que el sistema sanitari
francès és més sostenible: sembla ser que no hi ha Hospitals de la Seguretat Social.
Quan un es posa malalt, va al metge i paga. I després el Seguro li retorna un
percentatge del preu pagat. Recurs que no podem aplicar perquè aquí sí que
tenim Hospitals del sistema i hem d’anar seguint l’ordre i el ditxós protocol.

Tweet

Normal
0
21


false
false
false







MicrosoftInternetExplorer4

Tal com està el món industrial avui dia, una feina fixa pot ser més
inestable que un castell de cartes. Tothom que treballa en sectors de producció
ho està veient cada dia. Les Empreses tenen menys comandes i es veuen obligades
a prescindir del servei d’alguns dels seus empleats, o sinó de tots. Hi ha
sectors més febles, i personal més en risc, però qui ho té més malament són els
empleats d’empreses molt petites : al carrer i sense soroll. No tenen el
suport dels grans comités de la metalúrgia, ni de sectors influents que poden
fer trontollar el pais, les comunicacions, la sanitat o la justícia.

Conec varies persones en aquesta situació: més grans de 55 anys
obligats a pre-jubilarse, amb una bona mesada, o simplement amb una
indemnització estil ERO, i al carrer. Sembla mentida que hi hagi diners per a
tanta gent, i que sense treballar continuin cobrant del banc que els empleava.
Això crea por, desconfiança i el corresponent estalvi induït.

Totes podríem estar afectades un dia o altre, i les meves amigues i jo
n’hem parlat darrerament. Totes anem estressades amb la nostra feina: almenys
l’atur ens tornaria una mica de serenitat, per fer altres activitats. I vam
pensar quines podríen ser aquestes activitats:

1.- Davant l’inevitable atur, caldria fer un plantejament nou de la
nostra Economia domèstica. El gruix més gran de despesa és la alimentació de la
família. Es proposava anar més sovint al mercat, productes de temporada al
millor preu, cuinar més a l’estil de les àvies i optar per una alimentació més
vegetariana.

2.- Dedicar x hores al dia a buscar una nova feina. Calcular x en
funció de la necessitat personal. Fer currículums, mirar diaris, presentar-se a
agències de col.locació i dedicar temps a contactar amb gent del sector on
estàvem.

3.- Dedicar cada dia x’ hores en nova formació professional. Canviar de
sector, si cal, i preparar-se per feines de més demanda, segons aptituds. Aquí
hi podríen cabre les noves il.lusions de canviar de feina i de orientació
professional. La meva amiga parlava de agricultura ecològica, i una altra de
fer un màster en dietética.

4.-Dedicar cada dia x’’ hores en relacions socials. Inclou gimnàstica,
ioga, cuineta i excursions de barri. Això ens allunyaria de la soledat i les
depresions.

5.-Dedicar cada dia x’’’ hores en activitats no remunerades de servei.
Apuntar-se en una ONG, per continuar actives, sentir-se útils i trobar noves
vocacions.

6.- Dedicar casa dia uns minuts a reflexionar sobre com volem estar en
el futur. Reflexionar què hem de canviar de les nostres vides, com ho hem de
fer, i quan hem de començar a fer-ho. Un cop pensat, fer el primer pas per a
portar-ho a terme.

7.- Aprofitar el temps lliure que pugi quedar per a dedicar-se més a
temes familiars: tenir cura de nens, de nebots, de pares o de avis de la
família. Conservar el caliu familiar.

Un cop vam decidir els temes a potenciar, el grup d’amigues de qui us
parlo, vam decidir que potser seria millor estar a l’atur que continuar
treballant. Era més engrescador el projecte que estàvem teixint, que la pròpia
realitat grisa i angoixant.

Finalment vam dictaminar que era una sort conservar el treball, que per
molts anys, però que si en un moment el perdíem, no havíem de patir. Per sort
ja no tenim hipoteques, aquest és un cas particular de grup no exportable a
d’altres circumstàncies, però era pensat a la nostra mida i les nostres
inquietuds.

Voleu creure que vam sortir
de la trobada més alleugerides? Gràcies al suc de pinya que ens havía
preparat la Helena,
la nostra ment s’havia tornat positiva i teníem ganes de més acció! Ara ja no
ens fa por el futur!.

Tweet