El cap als núvols

Acabo de llegir a la premsa digital la destitució de Xavier Solà de Catalunya Ràdio. Demà, suposo, tots els diaris n’aniran plens. O no. He llegit comentaris al e-notícies, i la veritat em deceben.

Jo havia escoltat "El Suplement" durant quasi els vint anys de vida del programa, i també havía comprat el llibre "20 anys de Suplement", perquè m’agradava el seu tarannà. Tothom té els seus gustos, no cal coincidir en el feeling que aquest locutor transmetia, però era un comunicador de la talla més alta. Diuen que el fan plegar per temes polítics. Jo no m’ho puc creure. Mai es parlava de politica als seus programes: només de civisme, de cultura europea (una projecció endavant que no el feia de la ceba), de música ( de la bona, ja s’explaiava també en el seu programa musical dels estius a la tarda), i sobretot de respecte i educació.

I per si el Suplement ja s’havia quedat curt, aquesta temporada jo el seguia a "Suc de coco", un programa tan democràtic i imaginatiu, que inclús el títol es va escollir per votació. En aquest programa de migdia es valorava el pensar i l’inventar, encara que fos una quotidianitat. Però això sí, sempre des del respecte, el chapeau per les idees dels altres, per les petites genialitats, i que sempre hi havia el micròfon obert per a poder presentar la teva aportació.

Ens queixem sovint, sobretot els més grans, de la manca d’il.lusió a la societat, del consumisme exagerat com a font de felicitat, de la crisi de valors, de la manca d’educació i de civisme el alguns ambients, de la poca protecció que tenen els creadors d’aquest pais, les ments més originals i creatives, ens queixem en fi de la crisi i de que la única solució està en la educació i la inversió en I+D. I ara veiem com un presentador que reuneix i propaga una sèrie d’aquests valors se’l vol passar a la franja horària de menys audiència.

Jo no sé quin rànking de audició va tenir " Suc de coco", però sí que sé que era un programa amb valors. Potser el problema és de la audiència…potser de la emisora que l’havia de radiar a altres hores. No ho sé. Però ens perdrem un bon comunicador que volia trencar amb les pocasoltades, per divulgar un estil de societat més humana, més a tocar de peus a terra, més intel.ligent, més imaginatiu i més simple sense tants artificis.

No voldria acabar dient que hem perdut al Xavier Solà, sinó que allà on vagi hauran tingut sort. I nosaltres, si continuem escoltant Cat ràdio, ens haurem de comformar amb presentadors agressius, pocasoltes alguns, que provoquen el cantó més morbós dels oients. Seràn més llançats, més moderns o més sociates, menys de la crosta, però anem perdent mica en mica aquest saber fer que seria imprescindible augmentar en tota la societat.

Ja sabem que les respostes de vegades no són llògiques, sinó polítiques, i així ens va la vida. Però no ens preocupem: digan’s aviat Xavier, a on va el teu futur laboral, i et seguirem, si podem, en altres emisores més arriscades i afortunades. Felicitats Xavier, mestre en comunicació per aquests vint-i-un anys a Catalunya Ràdio!

Tweet

Ahir em vaig presentar a la gelateria perquè em pensava que havía quedat amb les meves amigues. Però ai! ahir no era el dia, era avui! Per tant em vaig quedar asseguda sola en una taula, vaig demanar per fer la espera més lleugera, i em vaig limitar a mirar l’entorn. No portava ni llibre ni diari, i no em va quedar més remei que mirar i esperar.

Després d’assaborir la tranquilitat de la plaça, d’admirar l’entorn màgic, de valorar la pau de les vacances, de posar els meus cabells al vent per aprofitar aquella petita brisa en mig de tanta calor, després d’esperar i esbrinar que m’havia equivocat sens dubte de dia… vaig començar a escoltar les converses alienes…

Totes les taules de l’orxateria eren plenes: la majoria de gent jove, adolescents pre-batxillerat de vacances i de vida relaxada. Al costat meu hi havía una taula amb quatre noies sorolloses que no arribaven als vint anys: precioses elles: primes, guapes, morenetes, i a la moda. Parlaven d’una quinta amiga que no havía vingut, i n’hi havia una que no parava de criticar-la: que si el què li va dir un dia, què si el què li va fer, i vinga i vinga. Les altres escoltaven i assentíen, no li treien raó, sinó al contrari li reien les gràcies. Vaig arribar a la conclusió que has d’estar present a totes les reunions, per poc que puguis: sinó parlaran de tu i no precisament de les teves virtuts…

Altres taules eren ocupades per homes o nois amb un casc a la mà. Aquests no eren gens sorollosos, i la seva conversa va ser pausada, acompasada i discreta. Més enllà cinc dones jubilades s’entreteníen en triar la consumició, i pobre cambrera! quina paciència: orxata petita, horxata-gran-però-no-tan-gran-que-sinó, gelat-de-què-el-tens, barrejat d’orxata i llimonada-amb poca-llimonada,no-sé-què-vull-ara-m’ho-penso, un cafè-d’aquell-amb-gel-però-si-pot-ser-descafeïnat ( que no puc dormir després…)…

Però la taula que més em va fer pensar va ser una que compartíen una parella gran. Un home i una dona ben mudats, a prop dels 60, i que no es deien res. La dona es limitava a mirar-me a mi, com pensant què fa aquesta dona sola?. I l’home només mirava la plaça. Ja feia estona que havíen consumit, i jo pensava que aviat se’n aniríen. Van quedar allí mateix quan jo vaig marxar, però en tota l’estona no es van dir absolutament res.

Ignoro qui eren, i perquè no parlaven entre ells . Potser ja s’ho teníen tot dit. Potser després de tants anys de matrimoni ( ho semblaven), ja s’endevinaven els pensaments. O potser com que la seva vida era tan acompasada no podíen ni discutir ni dir res que l’altre no sabés o no endevinés. Em va semblar molt avorrit, tant que em va afectar als somnis de la nit: quina vida més avorrida!

A fi de comptes no sé què és millor, si discutir per diferència de opinions, si parlar per exposar fets nous i frescos en la parella, si deliberar sobre què farem diumenge, o què ens agradaria per sopar ( que tot això ja és de per sí poca cosa!), sobre si tenir una existència apacible a la vida de jubilat, o si llençar-se per camins més pedregosos, més dificultosos per tenir més emocions.

Qui sap què passava pel cap d’aquella parella… potser m’equivoco de cap a peus, i la seva serenitat donava una imatge de comfort, de felicitat i harmonia. Però sí que us diré que tanta serenitat prollongada, pot ser ben avorrit a la vida, de tal manera que pot fer avorrir tot…i començar de nou!

Tweet

He llegit a la Vanguàrdia d’avui que han
condemnat a una model de Malasya a ser assotada per beure cervesa.
Diuen que és per fer acomplir la Charia islàmica, que prohibeix el
consum d’alcohol. L’article dona detalls de com seràn aquests assots,
de quina intensitat, i en públic.

A casa
hem discutit aquesta notícia, i d’altres del diari d’avui, en què una
dona afganesa es disposa a votar abillada amb la burka, i hem concluït
que encara al món hi ha molts homes salvatges. Quin qualificatiu es pot
donar sinó a les persones que permeten aquests abusos? Em diuen que
poden ser fundamentalismes religiosos, por a perdre el poder masculí,
pobresa, manca de cultura o tot plegat una mica.

Això
ens ha permés comptar els assots que em deveríen en aquell pais, si
comptessim les cerveses que hem consumit a la vida. A mi la cervesa
m’agrada, m’agrada molt, però mai fins al límit d’arribar a cap mena
d’abús etílic. Per a mi una cervesa ja és massa, és el summum d’un
sabor refrescant i amarg, però amb una dosi massa elevada d’alcohol.
Així que darrerament per a no renunciar al plaer, però sense caure en
el defalliment de la sensació etílica, opto per la cervesa sense
alcohol.

A casa hem fet un tast de varies marques per tal de triar del supermercat la més bona. Hem diferenciat el cognom "sense alcohol", amb el "0,0". Perquè a classe ja ens van explicar que 0% és més que 0,0%. Però com és possible que "sense alcohol" sigui més alcohol que 0,0%? La preposició " sense" perd
el seu valor de zero absolut davant termes legals de contingut
d’alcohol en la cervesa. Seria més precís posar a l’etiqueta: 0%, i que
cadascú tragués conclusions.

Bé, doncs amb aquest aclariment, les marques venen la cervesa sense alcohol amb els noms de "Free", o " Aigua de…", quan volen dir menys de 0,0%. Segurament que el contingut arriba a ser del 0,09%, i es queden tan amples amb la llei.

De
fet, amb un tast precís, sense marques a la vista hem tastat les
diferents propostes. Cal dir que per a mi guanyen les que porten una
petita quantitat l’alcohol, que tenen més gust de cervesa, sinó tot el
gust amarg de la cervesa. Les altres propostes, per a mi, son com a
refrescs amb gust de cervesa. Potser és el que es pretén: diferenciar
un refresc d’una beguda alcoholica.

El meu
fill gran va iniciar fa una bona colla d’anys una col.lecció de
cerveses plenes, de diferents marques. Jo en solia comprar tres quan
tenia ocasió: una per la col.lecció i les altres dues per a beure i
catar la qualitat. Amb la marca al davant era fàcil opinar sobre la
seva qualitat. Temps més tard la col.lecció era massa voluminosa, i ens
vam veure en la necessitat d’eliminar-la. Ens vam veure en la obligació
de beuren’s les ampolles mica en mica. Voldria dir que no vam aprendre
res: a cegues, no vam endevinar cap marca ( excepte la Coronita, que
porta tequila). Ni tan sols vam ser capaços d’endevinar si la cervesa
era cara o barata, si era del pais o importació, i sense mirar no
sabíem si era rossa o morena…

En el que
sí que vam estar d’acord era que ens agradava més la cervesa d’abadia:
potser perquè de totes és la més dolça. Però si no n’hi havia, ja ens
comformàvem amb una qualsevol Woll-Damm…i sinó, ja ho veieu, ara ja
bebem " Aigua de Moritz". Serà que ens fem més grans, menys pijos i més responsables. Potser…

Tweet

Una de les coses que pots fer d’especials per vacances és llegir del tot el diari. O almenys un sol article temàtic, amb parsimònia i amb interés.

Per vacances, tenim temps i ens agrada fer el cafè o l’esmorzar amb el diari del dia. És tot un luxe, no anar de bòlid i passar-s’ho bé llegint actualitat. L’endemà el mateix diari ja no té cap valor.

Ahir dijous a La Vanguardia, per exemple, vaig llegir un article a dues pàgines a Tendencias: "Rebelión verde en el pueblo" signat per Rafael Ramos, de corresponsal a Totnes. Aquest és un poble a Anglaterra de 8.500 habitants pioner en l’estil de ciutats en transició (transition town), amb idees vanguardistes sobre autosuficiència per afrontar el canvi climàtic. Han posat a punt una sèrie de estratègies de reciclatge, d’eco-consum i de simplicitat filosòfica que està creant escola arreu del món. Hi ha ciutats "de transició" a Canadà, Austràlia, Nova Zelanda, USA, Itàlia , Xile i a Irlanda on es va iniciar a Kinsale aquest sistema de societat urbana.

Parlen de desenvolupament sostenible, molt lluny d’aquell mite de creixement perpetu i continuat que ens volíen fer creure fins ara, i aboga per una tornada al passat i a un estil de vida més pausat i autèntic. Tenen la seva pròpia moneda al poble ( ara parlo de Totnes), que es pot canviar als bancs i es pot fer servir a molts comerços i serveis de la ciutat. Demanen simplicitat com ara no dependre tant dels combustibles fòsils i consumir productes de proximitat, no menjar tanta carn, fer turisme local i prescindir de tòxics tant com es pugui ( cosmètics, fibres sintètiques, productes químics…)

Al món ja hi ha experiències de persones i col.lectius amb filosofies de canvi: Rob Hopkins va impulsar la idea de ciutats de transició només fa quatre anys, i ara en aquest poble de Totnes, els seus dirigents ja estan fent plans que abarquen fins el 2030. La idea és combatre la "avarícia de les grans corporacions, la guerra i el mite del perpetu creixement", i proclama les virtuts del "smal is beautiful", una vida menys estressada i amb altre mena de satisfaccions que compensin la reducció del petroli.

Si un poble vol estar en aquestos "transition town" han de passar un exàmen que s’ha de fer a Totnes, i poder demostrar que es tenen medis per a dur-ho a terme ( medis professionals, polítics i jurídics, que no pas solament voluntarietat). Ah i també demostrar que no hi ha oposició al sistema, el que em sembla el més difícil de tot: els interessos de persones poc informades i de corporacions molt interessades pot frenar del tot aquestes iniciatives sensates. Ja ho veurem. Potser només es tracta d’una nova moda, ben intencionada, però caducable. No oblidem que els interessos dels poderosos poden interferir i molt en el resultat de la evolució de les transition town. De totes maneres, és una bona idea per a pobles petits i mitjans, ben avinguts i que poden ser centre de atenció turística si es sap portar amb prou intel.ligència per un líder carismàtic.

Tweet

Cada dia podríem fer una cel.lebració. La d’avui
seria, per exemple per a mi, que fa tres anys que tinc aquest bloc. Hi
he escrit el que m’ha passat pel cap lliurement i sense censures. Però
avui lliurement passaré la meva pròpia censura.

Una
de les idees amb què més em repeteixo és amb iniciatives simplistes
personals. Tan simples, que podrien fer llista amb petites accions que
poden canviar el món. Per exemple: saludar un estrany; no és que haguem
de saludar a tort i dret, sinó a la gent que cada dia ens trobem de
camí a la feina, que no els coneixem de res, però sabem que treballen
en aquella zona, o que entren a determinada empresa. Jo ho he
practicat, i creieu-me: dóna   resultats surprenents , perquè la seva
reacció és del tot positiva. Un grupet de noies del polígon ens vam
agrupar per demanar a l’ajuntament més llum al vespre en aquell carrer.
La gent que aparca en aquell carrer, ara ens saludem tots, tot sabent
que l’atzuzac no està del tot solitari i fosc.

Altres
iniciatives, també personals, m’han permés amb el temps practicar un
tipus de vida més tranquil ( slow life), mirar més enllà del nivell de
la mirada ( enquadrar la imatge), mirar el futur amb tranquilitat    
(Serenitat), buscar la felicitat necessitant menys que no pas assolint
més, transformant-nos en espectadors de la bellesa que ens envolta, i també cuinar per la família com a obra d’art.

Experimentant nous conceptes ( wabi-sabi, solow life, bookcrossing, feng-shui...) encara que tots aquests noms tinguin la seva traducció al català amb paraules menys fashion.

Diuen
que setembre és el mes per a començar nous reptes, però també és
veritat que això pot ser possible perquè durant l’agost hem
reflexionat, hem descansat i ens veiem amb cor d’empendre nous
projectes i actituds.

Continuo pensant que
la personalitat de cadascú ens ve donada en gran part per la nostra
bioquímica. Una dona anèmica està sempre cansada, encara que tingui
ganes de fer moltes coses alguna en farà, però no podrà pas amb totes.
Una persona depresiva no sol ser el centre d’alegria en un grup
social…

Fer vacances, viatjar,
descansar, conèixer noves cultures, assaborir paisatges etc no son
termes sinònims ni han d’estar associats. Pots viatjar lluny o a aprop
( no necessàriament per vacances!), pots conèixer maneres de fer
diferents des del sofà de casa, o mirar per la finestra el paisatge
domèstic de sempre ( amb delectació per aquella posta de sol). Fer
vacances és prendre’s un descans a la feina ( i marxar o quedar-se a
casa, tant se val!). Però estar a l’atur no es fer vacances… és
treballar en buscar una altra feina!

El nostre petit univers son els nostres amics, amb els qui ens reconeixem com a part d’un grup social. El nostre gran univers és
el que coneixem a través dels diaris, internet i la TV. Però el més
autèntic és l’univers intermig, aquell que ens situa en un lloc del
món, ens relaciona amb el nostre entorn social però ens diferencia a
través de la nostra feina, dels nostres compromisos, de les nostres
idees, i de la nostra realitat concreta.

El nostre pais, Catalunya és ple de contrastos geogràfics i paisagistics. Si vau seguir "El paisatge favorit de Catalunya"
per TV3, vareu poder observar la riquesa d’aquest petit pais, en que el
mateix dia et pots veure dalt de tot d’un cim alpí, i a la tarda a la
sorra més fina d’una platja desèrtica.

En
fi, contrastos, orígens, pensaments, il.lusions, i bioquímica és el que
ens comforma a tots per poder-ho dir de la manera més simple i escueta
possible. I aquest bloc n’és una caixa de mals endreços…

Tweet

Aquest matí ens hem llevat d’hora, disposats a descobrir les Medes des de dalt del Turó. Un camí al darrer revolt de l’Estartit ens hi ha portat, i encara que només es distingueix la Meda Gran, ja ha valgut la pena. Després hem baixat a la sorra, i en cotxe hem reculat fins Torroella a agafar un camí direcció Pals que ens ha dut a la Gola del Ter. Allà, a la desembocadura del riu a la platja, ens hem assegut a l’ombra per a no pertorbar la presència de les aus. Una gavina estava enfeinada picotejant un peix mort allà a la vora. Jo he tret el llibre que portava, i durant ben bé una hora m’he deixat portar per la ploma del Jesús M. Tibau i el seu  "Vertígen del Trapecista". Com que alguns contes son curts, de tant en tant aixecava el cap per veure la activitat de les gavines, i també dels ultralleugers motoritzats que pertorbaven la pau de l’indret.

A la tarda, un cop ja a casa, m’he ficat a la cuina disposada a fer alguna cosa dolça per la família. He tret una recepta antiga per fer el meu flam de coco, i mentre es feia al forn  he acabat el llibre. Es fa estrany, tarda de diumenge, plou i fa sol, no ha parat de ploure, un flam a la cuina i jo ben escarxofada al sofà llegint. Estava cansada de la caminada, però agraïda per haver tornat a casa, i retrobar-me amb la rutina i les meves coses al seu lloc.

La recepta del flam de coco, ( ja posats a fer ) és molt senzilla:

                         – 5 ous

                         – 250 cc de llet

                         – 5 cullerades de sucre

                         – 100 g de coco ratllat

                         – Sucre cremat pel fons del motlle

Preparació: Es baten els rovells dels ous amb el sucre, s’afegeix la llet, es bat i s’afegeix el coco. A part es baten fins a punt de neu les cinc clares dels ous, i s’afegeixen a la mescla. La preparació es posa en un motlle al bany maria al forn, però abans es prepara el sucre cremat pel fons del motlle amb sucre i una cullerada d’aigua fins que queda el caramel. El forn ha d’estar a uns 180 ºC, o temperatura de pastisseria, es tapa amb paper d’alumini i s’hi deixa durant 45-60 min, fins que estigui ben quallat. Un cop fora del forn es deixa refredar, es desenmotlla i es posa a la nevera. El flam de coco és el més apreciat a casa meva, però per variar també es pot fer de poma, taronja amb canyella o altres fruites. Als restaurants ho presenten amb motlle de plum-cake i en diuen pudding. Jo aquest cop he fet servir un motlle d’aquests moderns de silicona que són molt pràctics. Demà tindrem a punt unes postres boníssimes! Literatura, cuina, paisatge i excursions són una mescla molt gratificant…

Tweet

Us haureu fixat que quan es parla d’inversió pública, per a valorar una obra es parla dels milers d’euros que ha costat. Poques vegades del rendiment que s’hi donarà, de l’estalvi o del servei. El seu cost en euros ja dona idea de la dimensió de la inversió. Quan es parla, avui dia cada vegada més, de recursos per afrontar la crisi, només es parla d’euros. L’optimisme o el pesimisme de les inversions en borsa es calibren pel percentatge de revalorització de les accions . Quan es parla de millorar qualsevol recurs     ( educació, cultura, investigació, sanitat…), es fa pública la quantitat de diners destinada.

Sembla que els diners tot ho mouen ( i és així). Per la quantitat de diners destinats a I+D, es pot saber el nivell científic o tècnic d’un pais. Avui a la Vanguardia es publicava comparativament els recursos en diners dedicats a I+D (a U.S.A   2,66%, a Espanya 1,27% i a Catalunya 1,48% del PIB). Això vol dir que si ens hi posem, aconseguirem grans resultats, però els científics cobren, i quan millor pagats més resultats.

Més diners en educació voldría dir més recursos educatius ( més ordinadors, més escoles, més mestres per alumne), mentre que en sanitat encara ho veuríem més clar ( més hospitals, més metges, més aparells) I en obres públiques trobaríem més autovíes, més construcció social etc.

És molt fàcil d’entendre que més recursos en educació es traduiria també en millor educació i motivació. Més recursos en sanitat en menys patiment i menys despesa en baixes per malaltia, així com una millor salut social. Més recursos en obres públiques milloraria la nostra seguretat, comoditat i productivitat. Tot això que dic és tant obvi, que qualsevol alumne de primària ho sabria explicar millor que jo.

Per tant podríem donar com a vàlida la següent premisa: a més diners millor benestar. O que la circulació del diner millora el nivell de vida de la societat en general. O que l’euro és una unitat d’energia social.

No voldria ser simplista, però tampoc utòpica al afirmar que si els diners circulessin més que no pas ho fan ara, tots aniríem millor. No es tracta de consumir, sinó ans al contrari d’invertir en obres de futur. Ocupar les persones en projectes importants, per estudiar i construir una societat millor.

Aquest podria ser un repte, que potser a més d’un se li ha acudit: què puc fer jo per millorar la societat del futur? Més que buscar un lloc de treball, hauríem de buscar una feina transcendent pel futur. Això sí que és una utopía…

El que sí que crec és que amb més persones capacitades i formades arribarem a un futur menys incert. Invertir en educació, investigació, sanitat, cultura i obres públiques mantindrà més gent activa en benefici de tots. S’han de moure els diners dels bancs per tal de rendir i actuar. Els diners no poden estar a l’ombra de les caixes: ja seria hora de que vegin la llum i actuïn com a motor impulsor de prosperitat. Els diners doncs, són energia pura i renovable.

Ja ho diuen els sociòlegs: en temps de crisi, la intervenció de l’Estat és determinant.

Tweet

Ai, fa un parell de mesos que no puc dormir a les nits. Ara per postres, la calor em desperta a les tres de la matinada i no sóc capaç de tornar-me a  aclucar l’ull. Al matí el despertador em posa de mal humor, perquè sembla que no hagi descansat gens: estic furiosa i vaig a treballar de mala gana.

Jo abans dormia d’una tirada. Em semblava que tenia la consciència tranquila, i que aquesta n’era la causa. Però ara la meva vida ha canviat, de tal manera que no em reconeixo. Quan em miro al mirall no sóc jo, estic arrodonida per la cintura, la panxa i l’estòmac de tal manera que sembla que porti un pneumàtic per anar a nedar…No m’entra la magnífica roba que tenía a l’armari, i de cop i volta he hagut de buidar-lo, regalar-ho tot, i anar a corre-cuita a comprar alguna cosa que m’entrés.

En la meva soledat, jo pensava que patia alguna mena de metamorfosi. Però les meves amigues, les de edat superior a la meva, m’han donat la benvinguda al seu club. Això és normal- m’han dit. I et passarà d’aqui un parell d’anys. És el climateri, el periode de temps anterior a la menopausa, quan s’acaba la actividat reproductiva de les senyores.

De llibres ja n’havia llegit, teoria ja en tenia, informació ja me n’havien donat, però m’ha vingut de nou patir-ho en primera persona. És com si quan estava embarassada em semblava que mig món ho estava, o és que mai havia posat tanta atenció en l’afer… Doncs ara em passa el mateix: tota dona menopausica pateix el mateix que jo. I totes tenim estratègies personals per a fer-hi front. No hi ha regles, és lliure em diuen, que cadascú busqui remeis, que n’hi han.

A la parafarmàcia m’han donat pastilles d’isoflavones, que diuen que redueixen aquesta sensació de calor sobtada. També m’han recomanat càpsules de valeriana per a relaxar-me, i la meva doctora m’ha receptat un xarop espès de passiflora per a dormir, que diu que no causa adicció. I també magnesi,  lúpul i calci pels osos contra l’ amenaça de la osteoporosi…

Tweet

Quan arriba aquest temps les neurones s’alentejen en velocitat inversament proporcional a la temperatura. No dubtem que la calor genera mandra, i que els paisos més pròspers son aquells on hi plou sovint, i la gent més intel.ligent viu als paisos freds.

Filosofies al marge, és cert que les vacances son per reposar durant la calor. Perquè sento que el cos viu lentament, la sang circula poc a poc per les venes amples, i triga a arribar al cervell. Tot i així, m’aventuro amb el blog.

A la meva infància passava de pensar tot això, i l’arribada de l’estiu era un premi a l’esforç de tot l’any. Parlo de quan era prou petita i no haver de treballar encara. Quan els dies eren llargs, i totes les hores per a mi. Era agradable llevar-se amb llum de dia, amb la fresca encara, i observar l’entorn estàtic del matí que començava. Passar el matí a casa, amb la mare, o a la pisina amb els germans. I després del dinar, mandrejar amb la tele a les fosques, i al captard anar a jugar amb les amigues al carrer, que llavors el carrer era un lloc segur i màgic.

No hi havia res a fer, i això no causava ni incomoditat ni angoixa, sinó una relativa pau d’aprofitar el moment i deixar passar les hores i veure venir les millors aventures del joc.

Ara als estius fa la mateixa calor que abans. Però el temps és limitat, perquè el tenim fraccionat en mil i una obligacions: una agenda que ens ofega tant com les temperatures. Si ens obliguem a fer turisme encara pitjor: planning estricte de visites i activitats. Si anem de casa rural el mateix: a recòrrer els indrets que els comarcans ens aconsellin. I sense perdre detall ni experiència.

Ara em ve al cap l’estiu del ’69: el 20 de juliol a la matinada. Tots els qui ho vam viure ho recordem, com vam veure aixafar la lluna. I com després aquella imatge la vam recordar sempre, igual com el nom dels tres astronautes, el nom del mòdul llunar i la estratègia de tot el viatge de tornada. Nosaltres som de la generació de l’Apollo, de les curses espaials i del progrés tecnològic. Tot i que diuen ara, que la inversió científica en aquells anys va ser deu vegades més que les inversions actuals. Qui té diners doncs, pot anar a la lluna, i qui no en té s’ha de quedar de peus a terra…

Tweet

Aquestes darreres setmanes, he estat moltes hores al cotxe. Amunt i avall per la C-25 donen per a escoltar notícies i pensar molt. I també per a assaborir el paissatge, que tal com m’aconsella la Annetta, ja tenim edat de ser observadores de la bellesa que ens envolta. Al matí, és bell de deixar-se portar per la fresca, envoltada per la boira de la Plana de Vic; i a mitja tarda, de nou cap a casa, veure els daurats camps segats i al fons Montserrat.

M’he impressionat al escoltar les notícies de la desaparició de varies persones d’abast internacional. És curiós: la que menys em va sobtar va ser la d’en Vicens Ferrer, home que jo admirava per la seva sabiduria i tendresa. I no em va sobtar perquè l’home ja havia passat el relleu de la seva obra, era conscient de la seva edat, i la serenitat en el seu esprit no li feia tèmer a la mort. Considerava que vida i mort eren el mateix: la persona i el seu record resten units per sempre.

L’altra vida que s’ha acabat ha estat la del rei del pop: un personatge surprenent i contradictori, un artista mundial que malgrat la tristesa de la seva vida passarà a la història com un verdader mite. I tampoc podem oblidar l’àngel ros de Charlie, una autèntica bellesa, per la qual la malaltia i la mort no han tingut tampoc compassió.

Doncs, tal com us deia, pensava en els meus viatges que tots portem vides paral.leles. Alguns amb més sort que d’altres, amb més o menys riqueses, amb molt o pocs daltabaixos. Però és inevitable el nostre final, abans o després, i sigui quina sigui la nostra vida. La nostra biografia pot estar plena de èxits i de fracasos, de diners i de misèria, de creativitats i de penes, de circumstàncies i de tot el contrari. Encara que tots aspirem a la felicitat, de vegades ens veiem abocats a les profunditats.

De les persones més sàvies que he conegut mai, he aprés que el millor a què es pot aspirar és a l’equilibri en tota acció que s’emprengui a la vida: l’èxit més gran és una existència equilibrada, que no vol pas dir passar de tot o ser mesquina. He tingut professors que m’han ajudat a triomfar en el meu treball ( no un triomf públic, sinó simplement arribar a fer una feina ben feta); familiars que m’han donat sempre bons consells ( per a no fracassar estrepitosament en les meves accions); compto amb bones amigues que m’han sabut fer costat en els moments difícils ( per a no sofrir innecessàriament); veïns amb els quals hem defensat l’ordre i la harmonia al barri; companys de feina amb els quals ens hem muntat les coses més fàcils…

Tal com discutíem a la colla en la darrera verbena: no existeix cap empresari que no vulgui fer rendir els seus diners; ni tampoc cap treballador que no vulgui guanyar-se la vida amb el seu treball. Ens necessitem mútuament: empresaris i treballadors; però també altres factors ens motiven: la llei, la justícia i la bona fe. Tots caminem en la mateixa direcció en el nostre camí paral.lel. Ens necessitem per a fer-nos el trajecte més fàcil. I no cal fer veure que som ni els millors, ni els més rics, ni els més saludables, ni els més famosos, ni els més solidaris, ni els més guapos… som aquí, ara, i tenim un futur. La nostra mediocritat és el nostre millor equilibri: ni massa amunt ni massa avall: simplement equilibrats.

Tweet