El cap als núvols

Bé, doncs una tarda la vam provar. Em vaig proveïr de dolces i sucoses
fruites de temporada, les vaig pelar i vaig confeccionar uns combinats de dos o
tres tipus. El resultat va ser del més engrescador, doncs a cadascú de la taula
els vaig oferir una combinació diferent. Cal a dir que el joc era endevinar les
fruites, alhora que feiem les postres ben fresques.

A mi aquests jocs m’agraden molt: jugar a fer tastets, jugar
a les cuinetes, resoldre endevinalles i oferir a cadascú un combinat adequat al
seu gust, personalitzat, surprenent i secret.

Vaig combinar síndria amb taronja, meló amb kiwi, poma amb llimona i
taronja, préssec amb pera llimonera, taronja amb plàtan, nectarina amb pinya, i
també un tercer ingredient com la pastanaga i el raïm. Qualsevol combinació val
i és un èxit, agrada a tothom: als més petits perquè no els cal pelar la
fruita, ni mastegar, i a més se’n poden beure un got amb dues peces liquades.

Doncs el joc va ser un èxit: vaig servir els sucs preparats a la cuina,
amb vasos diferents, cadaún amb un codi. Cal a dir que no hi va haver ningú que
endevinés la totalitat de la combinació. Ni tan sols l’ingredient principal, ni
una aproximació. Però el suc va agradar a tothom, i van demanar repetir la
experiència. En el fons és del què es tractava, de passar una bona estona, de
pensar una mica, de posar el cinc sentits a taula, de riure i d’estar feliços
una estona…

De fet, jo mateixa vaig tastar les combinacions. No hi ha manera
d’esbrinar correctament les fruites en una mescla. Tot arriba a tenir un gustet
endolcinat, pastós, colat i escumós. Molts aromes desapareixen inclús al minut
de sortir de la licuadora. Jo arribo a la conclusió de que les altes
revolucions del filtre del motor, escalfen les membranes de les fibres de fruita
fins a convertir-les en aigua.No oblidem que el 99% de la fruita és
aigua continguda en membranes fibroses ( 1%), i que un cop alliberades de la
estructura tot el pes es converteix en volum de líquid. La fruita està composta
per diferents polisacàrids, entre ells la glucosa, la fructosa, la sacarosa i
el midó. Tots ells tenen la mateixa fòrmula i sabor. La diferència està en el
baix percentatge de molècules polifenòliques, que és el que realment dona
l’aroma a la fruita. I aquests volàtils compostos fenòlics es descomponen amb
les altes temperatures de licuat de la fruita.

Veieu aqui la meva darrera i profunda dissertació sobre enginyeria i
aliments, que acabo publicant en aquest post del Cap als núvols…( us
aconsello no creure res, i fer la prova!). Que vagi de gust!

Tweet

Aquest cap de setmana, amb una temperatura molt agradable, ens hem acomiadat de l’estiu amb una excursió. Del perfil de Montserrat hem viatjat cap al Pla del Penedés, a veure els darrers dies de verema. Realment, la verema és una indústria, al veure com es treballen les vinyes, alineades i en ordre com una fàbrica de raïm. I també és un art saber  veure el contrast visual de colors de la terra, el fruit i les fulles verdes. Hem passat de les vinyes al pla cap als paisatges pedregosos de matoll i finalment el de les oliveres vora el mar. Avui era un dia perfecte en que els velers s’han fet a la mar, i nosaltres a goitar-los a l’horitzó.

Jo mateixa davant la visió de tanta bellesa, m’he assegut en diferents escenaris i m’he posat a llegir. A la vinya he obert el llibre que portava, l’he continuat al camp d’oliveres, i finalment l’he acabat a la platja, ben asseguda davant unes pedres de l’acantilat. El llibre s’acabava bé. Més ben dit, no l’he entés fins al final, cosa que m’ha deixat més satisfeta i contenta.

Nostàlgia tenim dels dies d’estiu, que ja s’han acabat; ara la natura canviarà cap als temps de tardor, temps de maduresa dels fruits més dolços i preludi del fred de l’hivern. Realment aquest cap de setmana ha estat un regal meteorològic. Ahir nit somniavem amb la lluna de tardor ( Harvest moon) al cel més fosc, i ens acomiadavem de les calors, de les foguerades d’estiu, dels temps vagarosos i dels descobriments. Ara toca aviat recolliment. A finals de mes canviaran l’hora, i les hores de sol s’escurçaran de les nostres tardes melanconioses, farà vent i tindrem ganes de quedar-nos a casa: recollits a la cuina fent alguna cosa comfortant als fogons. La tardor m’agobia, em posa trista. Sempre ha estat així, però aquest any encara més.

Si alguna cosa puc destacar d’aquest cap de setmana és que el paisatge de la Mediterrània em fa pujar l’ànim. Potser perquè és el lloc on he nascut, on visc i no voldria pas abandonar.

Tweet

Aquest és un títol de pel.lícula dels Monthy Pyton, que de una manera còmica ens fa entendre que el sentit de la vida depen de les creences de cadascú. De fet la vida no té cap sentit, si no és que el busquem nosaltres, i li adjudiquem aquell valor.

De tant baixar de Vic, ja no se què pensar. Vull dir que tinc temps per a pensar de tot: des del més quotidià fins al més trascendental. Pujant no penso res, simplement em concentro en la conducció i intento no adormir-me, perquè si penso alguna cosa més profunda em deprimiria. Però en tornar de la feina, les coses es veuen d’un altre manera, condueixes cap a la llibertat, cap a casa, cap al sol ponent, el final del dia, la feina feta i ben feta, el temps lliure, la família i la gent que de debó estimes…

La paraula catalana plegar de la feina no té traducció al castellà, és curiós, no té el mateix significat salir del trabajo que no pas plegar.Plegar vol dir deixar estar la feina, les cabòries i aparcar les ordres del superior fins demà. Sortir és només un acte físic, plegar és a més mental. Doncs això: anant a Vic penso en la feina; tornant penso en la meva vida.

I com que he resumit a pensar que la vida no té cap sentit, que l’hem d’omplir amb il.lusions, projectes, creences, responsabilitats, i treball, doncs en això m’ocupo: pensar en què la puc omplir d’ara endavant.

Sembla una reflexió molt simplista i molt infantil: penseu el que vulgueu ( potser teníu raó, segur que teníu raó…), però no hi ha res més natural que viure, alhora més difícil que viure tal com cal; i que els nens més feliços no es plantegen mai perquè ho són: simplement viuen, aprenen, tenen projectes, i no es trenquen tan el cap com els adults. Així que potser val més viure els bons moments, buscar-ne de nous i no trencar-se el cap amb impossibles. O sí: qualsevol repte pot ser possible… si t’apliques a intentar-ho, si busques el teu destí, la teva felicitat i la dels qui t’envolten…

Bé, ja he arribat a casa. Parem de pensar i anem a viure el moment…

Tweet

Aquest cap de setmana he reanudat les sessions de natació. Després d’un estiu xafogós, penós i problemàtic, he tornat a practicar el meu esport favorit. Tot el mes d’agost la pisina coberta és tancada, així que m’he hagut de comformar a banyar-me, per comptes de poder nedar.

Al principi m’ha costat agafar el ritme ( feia molt de temps que no hi anava), però, l’he recuperat amb una mica d’esforç. El meu entrenament consta de 40 pisines de 25, el que fa un total de 1000 m. Si ho faig sense parar estic dins l’aigua uns vint minuts. Al principi costa arribar als mil en vit minuts, però forma part del repte fer-ho així.

He hagut de buscar hores intempestives per poder tenir el carril totalment lliure, doncs si coincideixes amb altres nedadors has d’estar al mateix nivell, sinó un dels dos es desconcentra i ha d’adaptar-se al ritme més lent de l’altre.

La natació, és per a mi un dels esports més aconsellables per a dones estressades. Jo arribo feta un sac de nervis, em preparo, prenc la dutxa obligatòria i faig la tria de carril. Un cop dins l’aigua m’estiro al llarg, mentre forço els braços i alhora em relaxo pensant en un tema totalment aquàtic. Sóc un peix-penso-i estic viatjant d’una illa a l’altre del Carib: miro l’aigua profundament blava, el reflex de la llum a les ones i sento el silenci trencat d’altres peixos al meu voltant. És una experiència tranquilitzadora que m’allunya dels problemes-tots els problemes- de la vida quotidiana.

Fer esport- qualsevol tipus d’esport- diuen que genera serotonina. Ara tothom es dedica a anomenar quina mena de neurotransmisors es segreguen amb cada activitat. Si les situacions de competició generen adrenalina- i noradrenalina-, les activitats de plaer fabriquen la preuada serotonina, que indueix al son i al benestar. És veritat que un cop he sortit de la pisina i he pres una dutxa, em trobo molt millor: més activa, més relaxada, més contenta i amb la sensació d’haver complert un deure: la obligació que tinc de fer-me feliç a mi mateixa.

Hi ha moltes campanyes per afavorir la pràctica d’esport regularment. Estic segura que la persona que en practica té una vida més sana i s’estalvia maldecaps i pastilles de tota mena.

Tweet

Així començava ahir nit el concert que en Leonard Cohen ens va dedicar als catorze mil assitents al Palau Sant Jordi. Inolvidable, la experiència de més de quatre hores.

En Leonard Cohen feia ahir setanta-cinc anys, encara que conservaba la vitalitat dels joves en el llarguíssim concert, els visos concedits, les salutacions i els agraiments tan a músics com a públic.

El cantant, com sempre amb el seu posat misteriós i romàntic va fer un recital de tots els seus èxits, que els seus fans ja coneixíem. Ell forma part d’una èlit de personatges carismàtics d’alçada, que han fet història igual com en Georges Moustaki, Sir Sean Connery o en Paul Newman.

Llàstima de la nit entre setmana, que fa que haguem dormit hores de menys i arrosseguem una son entre nostàlgica i màgica.

Un record màgic d’aquesta nit memorable, Alel.luia!

Tweet

La darrera vegada que vaig visitar Nova York per motius de feina en Mitch Albom acabava de publicar aquest títol: "Les cinc persones que et trobaràs al cel". El vaig comprar en versió original, i encara no l’havia llegit. Quan m’hi he posat veig que encara que és un llibre curt, és difícil d’entendre. Així que m’he posat aquesta tarda en la activitat creativa de traduir-lo.

Em va agradar el seu primer llibre: "Els dimarts amb Morrie",que és el títol que el va portar a la fama. Aquest periodista esportiu que ha triomfat com a escriptor de best-sellers, va nèixer a Passaic, Nova Jersey al 1958.

Vaig agafar interés en el personatge perquè un cop jo havia viatjat a Passaic a visitar a un col.lega en una fàbrica del polígon industrial. Era al costat d’un riu del mateix nom amb un cabal d’aigua considerable, que baixava turbulentament d’una manera que nosaltres en aquest pais no n’estem acostumats a veure. La fàbrica era vellíssima, a l’estil dels grans magatzems abandonats que solen sortir a les pel.lícules i que son escenari de persecucions entre les instal.lacions. Una industria química molt bruta i deixada, on els operaris eren la majoria chicanos i jamaicans , malpenso que il.legals, i no hi havia depuradora. Recordo, com al comentari de com ressolíen el tema d’aigues residuals i medi-ambient em van contestar sense vergonya: " The solution for the polution is the dilution", i es van quedar tan amples. Visca Amèrica! És clar que no es van adherir  en cap moment el tractat de Kiotto. Europa és l’únic continent civilitzat…

Dotze milles a l’est vam tornar a Nova York, i a la Penn Station vam regirar llibres per endur-nos un record. Vaig triar aquest i un altre " For one more day", també poc gruixut. 

Tweet

Aprofitant el final de la calor de l’estiu he passat aquest migdia al jardí llegint. Asseguda a la gespa, amb el llibre a la mà, he començat a notar un pessigolleig pels peus, les cames i els braços. Sense presses i sense angoixes he vist que per la meva pell es passejaven mitja dotzena de formigues. Algunes rosses, altres morenes, i s’hi desplaçaven com si tinguéssin pressa, com si el camí al seu destí fos aquell precisament: la meva pell.

He caigut que l’home ( o la dona en aquest cas), no és el depredador natural de la formiga, per tant, amb una bufada les he convidat a baixar de les meves cuixes. No s’han donat per avisades, i de nou hi han tornat a pujar, sí, les mateixes, que ja les tenía conegudes. Anaven d’un cantó a l’altre, com embogides, despistades i perdudes. Llavors, les he agafat amb un full de paper i les he deixades a terra, perquè trobéssin el niu perdut. Aquest estava entre dues rajoles del jardí, i es descobria perquè al costat hi havia un muntet de sorra, apilat per la comunitat de formigues.

He pensat ( què, doncs no tenia res més important que pensar…), que la societat de les formigues és una comunitat ben organitzada. No pot ser que tot sigui instint: han de tenir alguna mena de comunicació que desconeixem. Suposo que els zoolegs ja han mesurat llongituds d’ona i tot això. Ho sabríem si es comuniquenssin per mètodes orals.

Els dies en que està a punt de ploure, pels camins rurals especialment a prop dels camps de cereals, hi ha un munt de files de formigues. Porten el gra des del camp fins el niu, i tornen de nou de buit cap el camp. De tant en tant hi ha unes formigues que s’aparten del camí, com si es perdessin, però la gran majoria segueixen el camí. Quan les formigues surten, efectivament plourà ben aviat. Per això, penso, s’afanyen instintivament a acumular el menjar. Si busqués algun programa d’aquells del National Geographic, segurament trobaria un sobre la vida de les formigues, en comunitats amb un vidre excavat al terra, per a poder espiar-les sense ser vistos, i potser sabria alguna cosa més. Però en aquest post només  explico la meva curiositat i les preguntes que em faig, no pas les respostes.

Haurem d’admetre que les formigues es comuniquen d’una manera o altre, que no és intel.ligible encara al cervell humà. Igual que altres espècies, de les quals en sabem el seu modus vivendi, però no pas altres detalls més profunds.

Podriem dir per observació natural que les formigues no ens tenen por: passegen pel nostre cos com si fos un paissatge, no es torben amb la nostra mirada incisiva, però tampoc volen jugar amb nosaltres. No mengen de la nostra mà ( mai he vist com menjaven, simplement transporten menjar), no ens miren, no s’escapen, més aviat ens ignoren. Només si les trobem en grup numerós a la cuina les considerem una plaga. Al jardí, simplement son un pessigolleig a l’hora de la migdiada.

Però, tenen tant dret a la vida com tot ésser viu. Alguna funció determinada tenen dins la escala tròfica.

Només em pregunto que com és que no hi hagi dibuixos animats que recrein la vida d’aquesta societat tan ben organitzada. Potser hi hauria moltes històries per explicar, i ben simpàtiques! ( No em desanimo, segur que japonesos i americans ja en tenen fetes d’aquestes històries…)

Tweet

Avui he anat a la biblioteca a que em recomanessin un llibre per passar avui i demà. L’Àngels m’ha donat " L’home manuscrit" d’en Manuel Baixauli, i jo he agafat a més " Intuición femenina"
de Paula Reeves. Aquest darrer llibre l’he agafat per intuició, i un
cop he arribat a casa, penso que he fet bona tria i m’interesarà molt.
El primer, és literatura, el segon psicologia.

Però volia parlar de la bibliotecària, a qui vaig conèxier fa mooolts
anys, quan estudiavem català pel Nivell C. Vam coincidir per atzar en
la mateixa taula, i efectivament, era per alguna raó. L’Àngels es va
presentar, i sobretot que apuntessin bé el seu nom: sense
Maria. Jo mateixa, amb convenciment, vaig avisar del mateix, però amb
el nom ben llarg: Maria Angelina. Tothom va riure a partir d’aquell
moment.

L’Àngels es presentava a classe cada dia amb una motxilla d’on treia i posava sobre la taula dos o tres caramels, una pegadolça, i
un dia fins i tot una coca-cola. La mestra, una senyora jubilada que
donava classes de més a més, no sabia quina cara posar, tot i que
sempre va ser d’allò més tolerant amb aquests detalls. Jo no havia vist
mai ningú amb la desinvoltura de l’Àngels. Feia preguntes
intel.ligents, ens distreia  amb les seves sortides però sempre portava
els deures fets. Estava embarassada del seu primer fill, i a final de
curs en prou feines va poder presentar-se a l’exàmen. La seva frescura,
naturalitat, i intel.ligència ens tenien a totes ben divertides. Les
classes a l’escola de monges que havíem conegut no s’assemblava gens al
tarannà de les de català. Vam fer un grup de tres, i com que
progressàvem, la mestra ens tenia força respecte i atencions. La
majoria erem dones, de totes les edats i amb diversos objectius. Al
final de curs vam fer una festa: amb aquell grup tan divertit, vam
aprendre i vam disfrutar moltísim.Encara, després de tants anys, quan
ens trobem recordem aquell curs del 91.

Tweet

Us dèia en l’anterior post la dificultat de prendre decisions encertades. Però he reconegut que en els temps que corren prendre la decisió de si treballar o no és fàcil: s’ha de treballar. Triar entre diferents Empreses podria ser difícil, però seguir en la mateixa, sobretot si estàs ben considerat i cobres un sou antic ( vol dir dels d’abans de la crisi), i tens una petita antiguitat, doncs llavors la tria és fàcil: s’ha de continuar a la mateixa empresa, encara que es traslladi a vuitanta quilòmetres d’allà on vius.

Així que ja em veieu cada dia anant per sota Montserrat, agafant l’eix i travessant la plana de Vic per a retrobar la meva feina industrial. A les set del matí dels dies d’estiu el viatge és una descoberta, ara que encara no estic acostumada. El paissatge és fresc i encisador, inspirador d’aquest post i espero que més d’un en el futur. Surto amb la fresca ( a l’hivern serà amb la glaçada, però això serà més endavant…), travesso els boscos inòspits i les curves de Castellfollit; arribo a Manresa, agafo la C-25 i continuo endavant per camps segats de cereals, daurats i secs fins arribar a Osona: un cop arribo al túnel de la Fontfreda ja em sento a la feina, encara que falta una mica per arribar. Però la comarca fa canviar el paissatge, el fa més bucòlic malgrat la pudor dels purins segons el dia.

A la tornada és a la inversa. Sortir de Vic ja és un alliberament: per la feina, pel paisatge i pels polígons enrevessats. Arribar a la C-25 i seguir la caravana de camions dia sí-dia també. Un cop al Bages, quan diviso Montserrat al fons entre la boira de la calitxa, i ja em sento a casa encara que faltin molts quilòmetres. I així cada dia. No se pas si em cansaré aviat, o si em passarà com en tot a la vida: que m’acabaré acostumant, mentre els amics em diuen que ells no podríen.

El tema de la distància a la feina era una asignatura pendent per a mi, jo que sempre he tingut la fàbrica a la vora de casa: alguns cops hi podia anar caminant, si es donava el cas, o en èpoques de propòsits caminadors. Però investigant, més que res per a consolar-me, reconec que la majoria de la gent ha de cremar molt combustible per anar a treballar. Ha d’agafar transport públic, aglomeracions d’entrada a Barcelona, pagar aparcaments, caminar, i fer combinacions per arribar a l’hora. Això obliga a matinar, a escoltar la ràdio durant el viatge, a cremar hores, cotxe i paciència. Però és el nostre peatge per a sobreviure econòmicament. I avui dia qui té una feina té una gallina d’ous d’or.

Per una banda cal ser pràctic, però per l’altre trobar gràcia a viatjar tant, jo que mai m’havia mogut de casa.

Potser és millor anar de Montserrat a la Plana, que no pas a la gran conurbació de la capital de Catalunya. No és un despreci, però agobia pensar cada matí amb un embús per a perdre la paciència. Fent numeros, al cap del mes faré 3.500 Km en cotxe, i al cap de tres anys hauré cremat un motor ( si no és abans). Si tots portessim aquest ritme, la Seat no tindria crisi. I darrera d’ella, cap indústria proveïdora d’automoció. I amb els impostos de la gasolina que consumiré, cap govern farà fallida, encara que si tothom fes el mateix, potser no hi hauria petroli per a tots. Més aviat tot un embolic, i més que res la fresa que em fa de passar massa temps en aquesta feina. O potser m’hauré de fer ciutadana vigatana i emigrar del meu pais? Qualsevol resposta és possible…

Tweet

En el llenguatge empresarial, hi ha un mètode per resoldre problemes (tècnics). En el llenguatge mèdic hi ha un protocol de diagnosi que ha de resoldre una malaltia. En la vida real ens veiem abocats a prendre decisions ràpides, algunes complicades, algunes difícils, però continuament.

Prendre decisions és una necesitat de la espècie humana, per a cada moment del dia. La majoria són encertades, i van en la direcció d’assegurar la pervivència i la continuïtat.

Hi ha métodes científics per a valorar cada una de les decisions per a un problema. La majoria es basen a evaluar cada una de les sortides o decisions, d’una manera preestablerta o arbitrària. Per a cada decisió al problema, hi ha contraindicacions o efectes secundaris, inconvenients o altres petits ( o grans) problemes. La tècnica ajuda a decidir-se per la més avantatjosa o la menys dolenta.

Generalment és més fàcil prendre decisions econòmiques que personals; empresarials que familiars; i millor si involucren altres persones que no pas tú mateix. És de domini públic que els metges no s’autodiagnostiquen, i que els economistes sempre tenen algú de rang superior que els supervisa les operacions complexes.

Quan un ha de prendre decisions importants que l’afecten a un, i que ha de decidir per si mateix, i no pot valorar numèricament les propostes i descartades, llavors el pensament i el mètode requereixen alguna cosa més que intel.ligència. En Goleman, l’autor de la intel.ligència emocional, va postular que hi ha alguna cosa millor que tenir bons resultats en el coeficient d’intel.ligència clàssic. De fet, va anar més enllà al escriure pocs anys després " La intel.ligència social", com a eina per a triomfar en la vida a més d’altres tipus de habilitats. Ara ha presentat la seva darrera obra "La intel.ligència ecològica", com a manera universal i sostenible de prendre decisions de consum.

Prendre decisions individuals en que la família és un factor en joc, és molt complicat, i no sé quina mena de intel.ligència fa falta per a triomfar. Anar a treballar lluny, molt lluny de casa és una decisió que cal consultar amb la família, amb la parella, i amb els estaments que ara em lliguen al meu entorn. No es pot evaluar ni la posició professional, ni el futur, sinó només un aspecte emocional i de present.

Aquesta indecisió que ara pateixo em porta a considerar el tema com un problema pla que es pot formular en un paper ( com un problema qualsevol). Que afecta a una altra persona que no sóc jo, i que té alternatives per als efectes col.laterals. 

És l’art de saber negociar ( intel.ligència emocional), de saber demanar consells alternatius al entorn (intel.ligència social), i d’evaluar les possibles conseqüències en un futur a llarg plaç. Tantes habilitats, només em porten a pensar que prendre decisions difícils és tot un art. I que prendre-les ràpid és ser valenta, versus la por, la ansietat i la indecisió que comporta quedar-se sense pensar per tal de no cometre errors.

Resumint: accepto o no una feina difícil fora de la meva província? Demà dilluns haig de donar la resposta. Desitgeu-me sort!

Tweet