El cap als núvols

De tant en tant em paro a reflexionar el perquè passen les coses. Desde les coses de cada dia, les quotidianitats, fets irrellevants de la vida familiar i social, fins als grans temes que preocupen a la humanitat sencera. Paro atenció a les notícies, a les casualitats de la vida, la causa-efecte, el perquè de tot plegat…

Mai s’arriba, però a una solució concreta. Si en parlo amb algú, al final acabem filosofant amb un "coses de la vida", "és el què hi ha", o "l’important és anar tenint salut". Llegeixo llibres interesants, que donen una visió d’una part de la realitat. Ara, per exemple, m’han encarregat de llegir " El crack del 2010", del Santiago Niño Becerra, un llibre apocalíptic sobre el nostre futur econòmic, però molt ben documentat.

Potser per aquest motiu, m’he decidit escriure aquest post. Aquest catedràtic economista descriu amb detalls les 19 crisis per on hem passat aquests darrers 2009 anys. I aquests és una crisi sistèmica, que sol passar cada 250 anys més o menys. I aqui se’m planteja la pregunta: està tot escrit tal com diríen els astròlegs? És una questió de canvi d’era, per la era d’aquari? És una qüestió de esgotament del sistema actual? És la conseqüència de la avarícia recent d’uns quants espavilats? No tinc respostes, però sí una intuïció.

Aquest dia se’m va ocòrrer la idea que tot està escrit, però no d’una manera astrològica, sinó astronòmica. M’explico: tot el que passa en l’Univers obeeix a una gran equació amb multituds de variables, que depenen també d’altres equacions. No sé com s’explicaria el fenòmen en termes matemàtics, però jo al meu cap ho tinc claríssim. Si esbrinéssim perquè va passar el big-bang, potser sabríem el perquè de tot plegat, present, passat i futur de l’Univers. Penso que tot està dissenyat en un gran càlcul, el qual som incapaços de moment de formular.

Un dia, amb una amiga, fent broma en un viatge, vam formular un desig cada una. Estàvem esperant en un semàfor darrera un autobús urbà. Hi havia una gran cua, feia estona que esperàvem, vam tornar a formular el desig. En aquell moment, a cotxe parat vam llegir el missatge que portava escrit l’autobús: Avui és el teu dia de sort!. I vam decidir que seria el nostre dia de sort. Efectivament, el desig de la meva amiga es va acomplir l’endemà, com una sorpresa agradable. L’endemà, curiosament, vam fer cap en el mateix semàfor, i també casualment darrera el mateix autobús. Ens vam preguntar si aquell missatge no anava dirigit a mi. Efectivament: aquell dia es fa fer realitat el meu desig.

Des d’aquell dia, que seguim els autobusos amb la mirada, esperant que sigui "el de la sort". Dues vegades més l’hem vist venir de cara, i aquell dia hem desitjat tenir un bon dia, i bon dia hem tingut.

Encara que tingui el cap als núvols: no serà que l’autobús forma part dels missatges de la gran equació universal? Hem explicat el fenòmen als nostres amics, i ja n’hem vist un parell perseguint autobusos per Vic i per Manresa!

Realment increïble!

Tweet

Diuen que perquè algú parli bé d’una persona,
s’ha de morir i tot son elogis. Però jo afegiria que també pot canviar
d’Empresa, i aleshores la despedida és inoblidable.

Vaig
deixar d’anar a la Plana, perquè vaig trobar una feina a la vora de
casa. Un altre sector, altres persones i altres responsabilitats.
Tothom ho va entendre, se’n va fer càrrec i ho va acceptar com la cosa
més natural del món. En aquell moment, des del comunicat de la voluntat
de plegar, tot va ser com un compte enrera. I per la meva part deixar
la feina ben lligada per la meva successora. Vaig entrar com una
professional en un camp concret de la química, amb idees per aportar, i
aleshores com una aprenenta en la dinàmica de la empresa. Vaig aprendre
ràpid, primer per la meva experiència d’anys, però sobretot per la
voluntat i paciència de la noia que em va ensenyar. La gent d’una certa
edat com la meva ens costa més d’assimilar les novetats i els canvis.

Per
a dir tota la veritat, sempre vaig considerar aquest desplaçament com a
cosa temporal: no podia durar, i no sabia el què duraria i perquè
s’acabaria. Però era antinatural els centenars de quilòmetres a
desplaçar al cap de la setmana, sense cap motiu lògic. Per tant, jo era
una provisional, amb el temps comptat, una convidada en un lloc en el
qual de seguida vaig caure bé ( per sort i també per mèrits). Com que
la situació era temporal, vaig pensar, calia donar molt i demanar poc:
treballar el màxim, amb bon humor i bona predisposició, ensenyar el
màxim de la meva experiència vàlida, tractant a tothom tal com
m’agradaria que em tractéssin a mi, i no mirar el rellotge per tal que
la feina diària quedés sempre finalitzada. Com que també m’havia de
quedar a dinar, vaig aprofondir en la nostra visió personal i familiar
de la vida.

La sort o el destí em van
premiar amb una feina més a prop. Ho vaig comunicar, i des d’aquell
moment ja em trobaven a faltar ( però jo també a ells). Perquè res
quedés incomplert, em vaig quedar fins a final d’any per a passar els
entretinguts inventaris, i una memòria-guia de la feina que deixava
incomplerta.

El darrer dia em vaig sentir
com si hagués passat un Erasmus a l’estranger,hagués acabat el màster i
retornés al meu país. Tot van ser petons i abraçades, fotos de record i
un sopar al que van assistir una representació de tota la Empresa,
sense excepcions. Em vaig sentir afalagada, de tal manera que les
llàgrimes van ser les que ens van acomiadar en el darrer moment. Com en
les vacances, ens vam intercanviar telèfons i e-mails, i el projecte de
retrobar-nos a la primavera, lluny de les boires de la Plana.

Ja
han passat unes setmanes d’aquella nit. Ja sóc a la nova feina, i les
persones han canviat. El tarannà de la nova Empresa no és el mateix, i
tothom passa de puntetes sense fer soroll. No es parla, no es saluda,
no hi ha cafeterera, no hi ha cap mena de complicitat. Penso que
l’ambient ha canviat, que hi he sortit perdent. Però no puc mirar
enrera, sóc aqui a casa perquè jo ho he triat.

La
única idea positiva que em ve al cap, és que hi ha molta feina per
endavant a fer aqui. Aquesta no hauria de ser una feina provisional,
sinó el contrari, prou llarga per agafar noves experiències. Molta gent
ha passat pel meu lloc de treball, i tots han abandonat. Per aquest
motiu em van triar a mi: una persona amb recorregut de feines a llarg
plaç. Una persona resistent a l’estrés, anti-combustible, insistent i
amb actitut positiva. Res més, perquè el sector tan diferent em fa
lenta en l’aprenentatge.

La lliçò de la
Plana ( considerar el temps provisional, i les persones com a persones
amb sentiments, i l’actitud a aprendre el què faci falta, per adaptarse
ràpid), m’ha de servir per a sobreviure en un ambient enboirat. Dic
emboirat, perquè he descobert que si somrius un moment, la gent
t’imita, si escoltes la gent parla, si preguntes la gent respon, i si
dius bon dia sembla que provoquis un bon dia.

Penso que he aprés molt, però donat que l’univers del coneixement és tan immens, només ha estat fins ara un exercici d’entrenament.

Tweet

Aquests dies de llargues vacances i de regals, m’he llegit d’una tirada el llibre Fin de David Monteagudo. He escoltat a la ràdio que l’èxit d’aquest llibre ha estat el boca a boca, com ja havia passat amb la trilogia de l’Stieg Larsson. Però jo us el recomano especialment, ara que en dos mesos ja son a la segona o… tercera? edició.

Vaig començar a llegir-lo un vespre, després de rebre’l, i no el vaig poder deixar quiet. La veritat que és una obra que s’ha catalogat com un estil intermig a la novela de terror psicològic i la de ciència ficció. Jo aquella nit vaig dormir malament…

El David Monteagudo, que viu a Vilafranca del Penedés, treballa vuit hores al dia en una fàbrica, i a les estones que la família li deixen lliures, escriu. Això el fa més proper que els novelistes professionals que escriuen, i alhora promocionen els seus llibres a la premsa. Potser un cop de sort va fer que la seva novela estigués el moment adequat amb la persona adequada, per la seva publicació i promoció. 

És curiós perquè en tota la trama, no hi ha ni sang ni violència, és un ambient del tot convencional amb un llenguatge quotidià, en el que molts es sentiran representats. A diferència dels famosos bestsellers als que estem acostumats últimament, aqui no hi ha ni intrigues d’Estat, ni forces de Poder ni interessos del Capital. Aquesta novela, només amb el diàleg dels protagonistes, en té prou per anar descabdellant un argument tenebrós, asfixiant i surprenent.

No dubto que si aquest llibre cau en mans de la persona adequada un altre cop, aviat podrem veure la pel.lícula. Perquè l’argument dona per un film, i els diàlegs ja estan escrits. Jo almenys,mentre llegia, ja m’imaginava l’ambient, les persones i el paisatge.

Tweet

He aprofitat el matí d’avui per analitzar la
Eco-bola ( la bola de rentar ecològica, de la què us parlava al post
ciència cassolana)

He preparat una part
experimental a laboratori d’aigues, una part bibliogràfica i una part
deductiva. Finalment he aplicat sentit comú a totes tres, i aqui us les
exposo.

Laboratori:

Solució
mare de 10 l d’aigua a 40ºC de la aixeta de casa. He separat 1 l com a
prova en blanc (0). Un  altre litre, al que he afegit 0,1 cc de
Lauryl-sulfat-sòdic (N-12) al 26% ( mistol) ( Prova 1), i al líquid
restant ( 8 l) he deixat la ecobola en remull durant 24 h ( prova 2).

L’endemà he mirat el pH ( alcalinitat). En els tres casos m’ha donat pH=7,3, sense variació en les proves.

He valorat la duresa, i en els tres casos ha donat el mateix: 6-7 ºF, sense variació.

He
fet una prova comparativa sobre la tensió superficial ( prova dels
banyistes). El resultat ha estat el mateix, sense diferència.

He
obert la esfera de goma de la eco-bola: a dintre hi ha un grapadet de
boletes de ceràmica de cinc tipus diferent: marró, blanc gran i petit,
beige gran i petit. Un cop trencades, semblen zeolites sòdiques, i no
tenen solubilitat en aigua.

Documentació: 

He
consultat informació per Internet. Aquest artilugi sembla vendre’s molt
com a netejador ecològic, sense discussió. Es ven sota diferents
marques i a uns preus molt semblants. Promet rentar sense detergents, a
40ºC, la brutícia i les males olors. Diu que deixa la roba neta, olor
neutre, i efecte bacterològic. Aquests resultats son una conseqüència
de les petites boles de ceràmica, que diu, alteren les propietats
iòniques de l’aigua, generen ions negatius i radiació infrarroja, que
trenquen la tensió superficial de l’aigua i eliminen la brutícia de la
roba.

Diferents pàgines trobades, sembla que la ecobola es ven amb el sistema piramidal de venda per contactes.

Finalment he buscat a la wiquipèdia, i he trobat la informació que esperava per tal d’escriure aquest post.

Deduccions:

1.- La frase trencar la tensió superficial és massa forta: en tot cas hauria de dir que disminueix
la tensió superficial, si fós el cas. Però ja he comprovat, que no hi
actúa en absolut. En tot cas el fregament de la bola de plàstic amb la
roba, pot fer un semblant de rentar la roba a mà, però no actúa en
absolut amb el procés fisico-químic de la tensió superficial.

2.-La ecobola diu que genera radiació infrarroja. Jo diría que és inapreciable, amb l’aigua a una temperatura a 40ºC.

3.-Diu
que les boles ceràmiques generen ions negatius. Seria cert si aquestes
boles fossin mínimament solubles en aigua. Pèro he comprovat que el pH
no varia en absolut.

4.-Tenen la mateixa
propietat que els tensioactius dels detergents. La experimentació diu
que amb la ecobola, la roba no es mulla millor. En tot cas, com s’ha
dit, al rodar el bombo de la rentadora, contribueix a una acció
mecànica mínimament més efectiva.

5.- Si
les boletes ceràmiques fossin zeolites, farien baixar la duresa de
l’aigua. És el que fa l’hexametafosfat (Calgón-T) en l’aigua, millorant
el rendiment del detergent, que no precipita amb la calç de l’aigua.
Però en la prova de laboratori, no ha canviat en res la duresa.

6.-
Diu que té un efecte bactericida, i que renta millor neutralitzant els
ions Clor. Una cosa contradiu l’altre. Però també es contradiu dient
que afegint una culleradeta de sal, millora el resultat. La sal, clorur
sòdic, amb aigua és una font d’ions clor(-).

Sentit comú:

Si
comparem un rentat amb aigua sola a 40ºC, i un amb ecobola, no hi ha
diferència. Si la roba té taques o greix, o està massa bruta aquest
sistema no funciona, i s’ha d’afegir detergent, i a més específic per
les taques en qüestió!

Diuen que el sistema és ecològic 100%. En això no s’equivoquen!

Per
efectuar un rentat bactericida ( per exemple en llençols i roba
d’hospital), s’ha d’augmentar la temperatura de l’aigua, i en tot cas
afegir un bactericida ( clorat o no). Per a usos domèstics, fa més feina la llum ultraviolada del sol.

Un rentat amb ecobola o amb aigua sola,
només remou la pols, les subtàncies solubles en aigua com la suor, les
olors i taques hidrosolubles.

Potser ja
és hora que ens conscienciem que, potser, utilitzem massa detergents, i
que no cal. I que ens ho han fet saber a base d’haver-nos de gastar
30€. Les xarxes de venda d’aquests artilugis son societats de
partitipats que no es fan massa preguntes, i que per un mòdic preu et
pots estalviar el detergent i el suavitzant durant una colla d’anys. 

Potser
avui dia a força de viure fenòmens tecnològics singulars tendim a
atribuir propietats especials a aparells que per sentit comú no en
tenen.

O potser amb explicacions
pseudocientífiques, som terreny abonat per als desaprensius. Això
mateix: em sembla que aquesta ecobola és una estafa, perque qualsevol
estudiant de química de batxillerat arribaria a les mateixes
conclusions.

A veure si el catedrátic de la UB el Sr Claudi Mans estaria d’acord amb mi. Ja m’agradaria saber la seva opinió!

Tweet

Vet aqui el darrer post de l’Any, que escric mentre al forn s’hi cuina el sopar de cap d’Any. Ja tinc la taula parada, les tovalles de brodat Richelieu, la cristalleria, les espelmes perfumades a lloc, la Poinsetia a la tauleta, els CD’s de música destriats i les gourmanderies a punt. Què més es pot esperar d’una nit com avui? Doncs la bona companyia…

Això em recorda que encara no he fet els propòsits d’Any Nou, com cada Any. Però aquest any ho faré diferent, perquè de propòsits se’n poden fer cada dia. Deixem-nos de protocols, i procurem viure cada dia una mica més amb criteri.

No fa gaire vaig llegir un llibre que us vull recomanar, per llegir i per regalar: El secret de la Rhonda Byrne, un bestseller d’autoajuda que va ser un èxit fa uns dos anys. Però fins ara no havía caigut a les meves mans.El llibre és un recordatori, amb bona voluntat, de coses que ja sabem, però que no volem creuren’s del tot. Amb una base pseudocientíca, ens porta a la idea de que els nostres pensaments configuren el nostre futur. És a dir, que el que penses i vols fermament, es farà realitat. Tant és si parles de relacions personals, d’economia, de salut, d’il.lusions, és igual: pensa i desitja, i actua com si ja fos teu. De fet, tots en tenim proves de que aquesta idea pot funcionar: els optimistes viuen més anys, els surten les coses més bé, i de vegades un placebo pot fer-nos sentir millor de salut.

El que em fa gràcia són les bases científiques de tot el que es diu: La teoría de la física cuántica, en què no se sap on es troba exactament un electró voltant alrededor del nucli d’un àtom. Només es pot saber si incideixes en el sistema, amb lo cual el sistema queda interferit. També parla de la llei de la atracció de masses: lo semblant atrau lo semblant. Per tant si vols felicitat comença a demostrar-la. I si vols diners, gastal’s com si ja en disposessis.

És un llibre que recomano a persones a les quals els falta una mica d’empenteta: que sàpiguen que el primer pas s’ha de donar, que t’has d’arriscar en alguna cosa, que s’han de tenir il.lusions sempre!, que la nostra vida és a les nostres mans i al nostre pensament, que podem canviar les coses si volem, només cal somniar-ho, desitjar-ho i fer un primer pas i després seguir la intuïció amb l’ajut de la nostra voluntat.

El llibre dona pistes de gent que han actuat, transcriu frases que aixequen l’ànim, i arribes a la conclusió de que la vida és un llibre blanc plé de possibilitats. Només cal seure, relaxar-se i pensar com escriurem aquest llibre. I tot seguit, sense trigar gaire posar-se en acció.

Espero que durant tot el 2010 els vostres i els nostres somnis es transformin en realitat. Amb els millors desitjos,

Angelina. 31 desembre 2009.

Tweet

Aquests dies em vaig comprar a la parafarmàcia una eco-bola. És una bola de plàstic amb foradets i omplenada amb una mena de pedretes que en diuen ceràmiques. La recomanen per rentar roba ecològicament a la rentadora. La vaig adquirir per curiositat, després d’interrogar a la dependenta. Un cop a casa, vaig consultar a Internet la base científica en que suportava la idea que es pot rentar sense sabó. Hi havia descripcions, suposicions, també opinions excèptiques sobre la base de les tensions superficials, la neutralització d’ions clor i altres arguments que són vàlids, però no sé si amb les conclusions que ells prometen. Total: que vaig fer la prova de camp rentant.

Vaig donar els llençols a la aprovació de la família. Tots van coincidir que la roba no feia olor de res ( no portava suavitzant tampoc), més aviat olor de net, que havia sortit molt suau, i semblava prou neta. He repetit la prova de camp ja varies vegades, amb resultats positius. Quan rento roba prou bruta hi poso una petita part de detergent, tal com aconsella la marca.

Un dia, parlant-ho amb la meva cunyada, em va dir que ella també ho havia provat, i que surprenentment la roba quedava bé. El meu germà va suposar que la roba que rentem generalment sol estar suada més que bruta, i que amb poca cosa podia quedar desodoritzada. Altra cosa seria la roba amb taques, o amb brutícies específiques de taller.

Aprofondint amb aquesta idea vaig saber que existia també una eco-bola pel rentaplats. Abans de comprar-la però he fet una prova en blanc: rentar els plats sense sabó, només amb l’abrillantador. El resultat, per la meva sorpresa va ser correcte.

Aqui venen les meves reflexions: si es pot rentar sense detergent, i algú ho ha descobert, potser vol rentabilitzar la seva idea. Potser gastem massa detergents, o potser només desodoritzem la roba.

El negoci dels sabons i dels detergents mouen moltíssims diners. Tot i que per rentar a mà plats o roba sí que es necessita aigua+sabó. I per desenganxar taques de la roba algun actiu  enzimàtic, i pel greix solidificat dels plats també aigua calenta+sabó.

També tothom sap que si estén la roba en un dia d’hivern, encara que faci sol, la roba queda impregnada de fum de les xemeneies, encara que porti detergent i suavitzant. I no és agradable.

Ja m’agradaria tenir la opinió d’ alguna autoritat fiable,amb quina base científica actúa aquest artilugi, perquè si em remeteixo a les proves, aixó va bé.

Potser avui dia som massa primmirats amb la roba neta i la higiene, i som incapaços de portar dos dies seguit la mateixa roba. Potser s’hauria d’inventar també un sistema de vaporitzar i ventilar la roba portada, que ens donés la sensació de roba fresca, i estalviar-nos també l’aigua.

Tweet

Ja hem superat una part dels dies de Festa. És com una costa amunt, amb obstacles, que hem de passar. Tant és si ets dels adictes a les Festes, com si ets dels qui els agradaria haber-les passat. 

Jo sóc dels primers, tot i que em toca seguir els protocols a l’hora de complir amb algunes tradicions. Les festes es viuen molt diferent si hi ha nens a casa, si vens d’una família numerosa, si formes part de grups tradicionals ( els pastorets, una coral, ets mestre etc…) En aquest cas se’t gira força feina, vas de bòlid, i has de fer front a molta despesa.

Algunes amigues i companyes confessen ser del segon grup: ja voldríen que aquestes festes fossin passades. Diuen que son dies sense significat, que se’t obliga al consumisme, que els atabalen tanta llumeneta, tan regal i tanta hipocresia. Sempre hi ha que declara no ser creient, i que això del Nadal és un invent del Capital, per poder moure els diners.

Jo respecto tothom, perquè en realitat tothom té raó.

Però és precisament aquests dies que la gent es delata. No son religiosos, però no volen dinar sols el dia de Nadal. No fan regals, però es queixen que ningú els en fa. No creuen en res, però s’agafen els dies de vacances, com una cosa sagrada. Clamen per la Pau al món, però son els primers de barallar-se amb els cunyats. Critiquen l’avarícia dels polítics, però treballen d’amagat mentre cobren de l’atur. Petites faltes de pobre gent, que, en altres posicions socials faríen exactament igual com els criticats.

Bé, no vull amargar ningú…ans al contrari: amb la nostra actitud d’aquests dies, podem contribuir a que el nostre entorn sigui una mica més harmónic.

Per aquest motiu la gent es desitja el millor: salut, sort i amor a la vida. Son dies per a reflexionar, per a retrobaments familiars, per a iluminar la casa, el carrer i una mica les nostres vides. Son dies per a fer propòsits d’Any Nou, de fer feliços als infants i als avis de la casa, amb regals i sorpreses. Díes de lleure per a prendre’s la vida més feliç, per anar a esquiar, a masies rurals, per a viatjar a paisos càlids. Cadascú al seu rotllo…però en pau i harmonia, intentant treure el millor de nosaltres mateixos i de la vida.

Potser així hauria de ser sempre, però és aquests dies que l’univers conspira a fer-nos ho saber insistentment!

FELICES FESTES I BON ANY NOU A TOTS, BLOCAIRES!

Tweet

Vaig presentar un currículum a un anunci incert. No demanaven gran cosa: una persona amb sentit comú, endreçada, responsable, però no indicaven amb quin grau d’estudis. Es notava que era per una Empresa Industrial, però no deia quina. Bé, en resum, vaig enviar el meu currículum, i per comptes de fer gruix amb el centenar i escaig de propostes que teníen, em van triar a mi.

En realitat, la casualitat va fer que valoressin pel lloc el tipus d’experiència que jo tenia, els anys de fidelitat a les Empreses on havia treballat ( encara que d’un altre sector!), i sobretot la edat. Perquè? Doncs perquè jo era del mateix poble, suggeria serietat i sentit comú, estabilitat i prou savoir faire amb els operaris.Encara que precisament, jo no estava a l’atur.

M’he sentit afalagada. La feina no és a la NASA, però requereix organització per tantes tecles com toquen. El meu cap m’ha felicitat, però no ha fet contrapartides, enten perfectament que no canvio per diners, sinó per proximitat al meu poble. Adéu doncs Plana de Vic, adéu companys que m’heu fet costat aquests mesos de viatge.

Així que per Any Nou faré una Vida Nova: canviaré uns companys fabulosos per uns altres que no conec; un ambient envejable per un desconegut; un viatge de quasi tres hores diàries per un passeig; moda i creació per producció; sensibilitat per peu de rei; però en conjunt aqui és a casa meva, i deixo de ser una emigrant que cada nit torna a casa seva.

Una possibilitat entre 125, és realment treure la rifa en els temps que corren. O destacar per mèrits propis, com els nois de OT.

Tweet

Llegeixo de vegades a la premsa que l’estil de manar de les dones polítiques és diferent de l’estil dels homes. Jo difereixo d’aquesta afirmació. L’estil és diferent segons la persona que mana o que dirigeix; i diferent segons quin tipus de dona.

En el darrer congrés de Lideratge femení que sota el programa Life es va desenvolupar a Barcelona, llegeixo que homes i dones son diferents, segons la seva naturalesa diferent, i que apliquen estratègies també diferents.

Aquest és un tema clàssic en el que no m’explaiaré excesivament. Simplement dir que quan es parla d’igualtat, sempre s’ha entés com a paritat de drets davant la llei i la societat, només això. Van quedar enrera els temps en què per una mateixa feina, hi havia un sou per homes i un altra per a dones. I també feines estrictament femenines i d’altres només aptes per a homes.

Jo penso que mentre les dones estudiem a les mateixes guarderies, escoles i universitats que els homes, tenim la mateixa base cultural, les mateixes impressions socials, la mateixa orientació al pensar i al decidir. I només la genialitat de cadascú marcarà diferències.

Tweet

En la societat dels meus avis es treballava moltes hores al dia. També el dissabte era dia de fàbrica. El diumenge era el dia de mudarse de roba i de actituds socials. En la societat dels meus pares el dissabte va a passar  a ser festa recuperable, i així el dissabte era dia de mercat, i el diumenge dia de compromisos socials. En aquells temps no hi havia llei de dependència, ni guarderies ni serveis socials. Llavors la gent confiava en els avis, la família i sobretot també en els veïns.

La societat de veinatge en aquell temps era important. De tal manera que les novetats en les famílies eren de l’abast de tothom: malalties, defuncions, naixements i temes del dia a dia eren coneguts en el barri. Hi havia una necessitat i un suport molt proper. Un barri era com una gran família a la que hi teníes accés quotidianament, a les botigues del barri, al carrer ( tothom es desplaçava a peu) a l’església, i a les cel.lebracions festives.

A la cangur, es deia la senyora que aguantava el nadó, i la gent gran passava la tarda a la sala d’estar de la veïna. Les dones treballaven a les fàbriques, al camp o a les botigues, però a casa es tenia cura igualment dels avis i dels infants. No hi havia les distraccions d’avui dia: televisió, i activitats de centres cívics, però en canvi hi havia una societat molt més integrada.

Avui dia, en prou feines coneixem a qui viu quatre cases per sobre de la nostra. No recordem el nom de l’àvia de la casa del costat, i no en sabem res de les seves vides particulars. Potser els coneixem de vista, ens els trobem a l’hora d’anar a buscar el cotxe per anar a treballar, i en les grans ciutats ni tan sols això.

La societat del benestar que en diuen, ens obliga a treballar lluny, a fer cursets per accedir a llocs de treball més remunerats, a buscar guarderies i residències per la gent gran, pensant que això és el que ens ha de fer feliços. Guanyem més diners, tenim mil i un electrodomèstics, però en prou feines tenim temps de gastar els diners i gaudir dels luxes.

Potser un dia o altre ens veurem obligats a tornar al model de família patriarcal de la masia. Una família generacional extensa compartint casa, una bona pinya, i un veinatge còmplice amb les necessitats de la societat.

No sembla la tendència natural de les parelles d’avui dia, però qui sap si ens hi veurem abocats…

Tweet