El cap als núvols

He hagut d'improvisar un dinar al darrer moment. Sortosament tenia la nevera plena, el rebost i el congelador. Em venia de gust cuinar, i la companyia ha estat excel.lent. Una bona sobretaula pot curar la angoixa més palpitant, i pot ser un bàlsam pels teus problemes.Sobretot per un trist diumenge a la tarda vigília de dilluns.

Vaig improvisar dues salsetes mig inventades per acompanyar la carn a la graella.

La salseta d'avocat: posar a la batedora un avocat, unes gotetes de llimona com antioxidant, una tasseta d'oli i un polsim de sal i pebre. Batre-ho ben fi i presentar-ho a la salsera.

La salseta de pebrot escalivat:Posar a la batedora un pebrot escalivat, una tasseta d'oli i una culleradeta de mostassa. Batre-ho ben fi, i ja està.

Això acompanyat d'una amanida amb fulles d'espinacs, enciam arrissat, uns brots de soja germinada, granets de blat de moro, unes olives, ratlladures de formatge parmesà, i ben amanit amb sal, oli i unes gotes de vinagre de Mòdena.

I per postres, pinya natural amb melmelada de kiwi cassolana ( kiwi passat per la batedora i sucre al foc per reduir, i refredat). Un bon cafè, o dos, i el que us deia, la bona conversa.

[@more@]

Tweet

Fa uns quants dies que no escric cap post perquè no he estat en plena forma. Em sentia cansada, inflada, pesada i amb  uns michelins per tot arreu que abans no tenia. Em vaig quedant sense la silueta de fina cintura. La cara d'una estranya, pàlida i inflada. Això em posava de mal humor i em feia sentir vella de cop. El pitjor és que em va passar de la nit al dia, sense adonar-me'n. M'havia convertit de sobte, en la meva pròpia àvia.

Sé des de fa molt anys quin son els cicles de la vida, la funció de les hormones i els canvis corporals en cada fase. Això és de llibre, i els he anat assumint al llarg de la vida amb naturalitat i coneixement. He passat per la adolescència, dos embarassos, maternitats amb les seves criances, i la plenitud de la feminitat, la vida adulta i tot això. He assumit els canvis hormonals que s’han produït, adaptant-me als humors canviants, i als cicles biològics. Però he arribat a un moment de la vida que se’m fa estrany i hostil, que veig que d’un dia a l’altre el meu cos canvia ( a pitjor) i la meva vitalitat va a menys. És la realitat per la qual totes les dones de la meva edat passen inexorablement, que s'ha descrit en llibres mèdics, en novel.les i en  articles d'auto-ajuda.

Jo també necessito auto-ajuda urgent!

La doctora no li va donar importància, i em va aconsellar que fes exercici, que caminés una hora al dia a pas lleuger, i que tingués una alimentació més saludable. Que la soja a les amanides em podia ajudar, així com verdures i fruites, i que evités l'alcohol, fumar i el consum exagerat de cafè i estimulants.

Jo, que me'n reia del pas del temps ( la edat no s'aconsegueix d'un dia a l'altre, el dia precís del teu aniversari), sinó que s'assoleix minut a minut, he vist amb horror que a aquella noieta que era, la Angelineta, li han caigut de cop cinquanta anys a sobre. I m'han donat un bon cop al cap!

[@more@]

Tweet

Quan vaig començar a escriure a bloc.cat, no sabia pas sobre quins temes parlaria. Aquest és el post numero cent, i encara no sé sobre què he escrit. Les meves categories globals han estat sempre Personals, i englobades en temàtiques recorrents que conformen el meu univers particular. Quotidianitats, la meva vida de cada dia, la filosofia pràctica de cadascú, les meves persones importants que en algun moment marquen la meva vida, i aquelles històries d'art que m'ajuden a trobar les fonts de la felicitat.

Quan tinc un moment, i procuro fer-ho un cop a la setmana, m'assec davant l'ordinador i escric allò que porto al cap en aquell moment. Ja m'ho deia la meva mare, que jo no estava gairebé mai al cas de les coses, però que la meva iaia, amb qui ens enteníem tant bé deia: Aquesta nena té el cap als núvols.

Tenir el cap als núvols volía dir que jo tenia sempre una interpretació diferent de la realitat, matisada pels meus ulls. Quan elles, mare i iaia, eren realistes jo era imaginativa, i quan elles interpretaven la realitat segons els patrons de l'època, jo era lliberal i qüestionava el perquè de les coses, i elles defensaven que sempre s'havia fet així. A la meva mare no la vaig convèncer mai: ella tenia sempre els peus a terra, una normativa rígida i una moral rectíssima. La meva àvia igual, però m'escoltava amb admiració perquè jo era la néta gran, bufona i intel.ligent ( segons els seus ulls d'àvia).

Doncs això, no sé pas d'on he tret els temes per escriure.Al principi jo mateixa era molt rígida i corregia molt les faltes d'ortografia varies vegades, llegia els meus escrits buscant-hi transmetre coherència, i els publicava amb emoció.Ara m'en adono que no n'hi ha per tant, que molta gent pensa i escriu les mateixes bagenades que jo, que això dels blogs està de moda, però que aquest costum passar, com altres coses han passat, i que no és res transcendental.

En un altre post comentava que alguns enllaços antics havíen plegat, i que em semblava que havia perdut alguna cosa, com un amic. Escriure al ciberespai és un perill sense riscos, però penso que les emocions i sentiments existeixen, i que són una font d'energia que s'ha de canalitzar un lloc o altre.

Confirmo que ningú que em coneix sap la existència d'aquest blog. Més que res per poder continuar escrivint les bagenades tal com les sento, sense filtres, ni censures ni vergonya.

[@more@]

Tweet

A mi em costa molt de llevar-me al matí del llit. Suposo que a molta gent li passa el mateix. Tots hem de fer-ho més d'hora del que voldríem, i després d'haver dormit menys hores de les que necessitaríem. Però també m'he trobat gent que feiners i festes s'han de llevar a la mateixa hora, perquè no poden dormir, estan desvetllats i no saben trobar gust a l'escalfor dels llençols. També m'he trobat que han de dormir, estan cansats, i ni els diumenges s'hi poden estar perquè els fa mal d'esquena quedar-s'hi hores de més.

Jo sóc de les que m'agrada relaxar-me al llit, dormo profundament fins que sona el despertador, i em costa fer el gest heroic d'aixecar-me definitivament. Al llarg de la vida he utilitzat diversos trucs per llevar-me amb el mínim dolor possible.

1.- El despertador insistent a la tauleta del costat. No m'ha funcionat perquè el paro inconscientment i continuo dormint.

2.- Fer-me despertar suaument per algú de la família. No m'ha funcionat perquè no son prou insistents.

3.- Deixar la persiana alçada perquè em desperti la llum del sol. No m'ha funcionat perquè a l'hivern el sol surt tard, i a l'estiu massa aviat, i pocs dies coincideix la sortida amb l'hora de llevar-me.

4.-Deixar la cafetera elèctrica programada per fer cafè a l'hora de despertar-me. L'aroma del cafè sempre m'ha portat bones impressions, i és un estímul per llevar-se. Però s'ha d'enxufar molt a prop de la habitació i no és un bon sistema.

5.-Deixar preparat un suc de taronja i una mica d'esmorzar el dia abans per poder esmorzar al llit. No ha funcionat perquè prefereixo el cafè calent.

6.- Demanar a la meva parella que prepari cafè i me'l porti al llit. Això sí que funciona, però ell es lleva molt abans que jo i no coincidim habitualment en els horaris, només el cap de setmana.

7.- Posar el despertador amb música. És el pitjor de tot, encara m'adormo més.

8.- Posar el despertador amb notícies. No m'ha funcionat. M'avorreix i m'acabo adormint. 

9.- Posar el despertador lluny del llit, als peus, perquè quan soni hagi de fer un bot per parar-lo, no sigui que desperti a tot el veïnat. Aquest és el sistema que utilitzo fa molts anys, i sí que funciona. Deixo que soni i aturo el só. Em torno al llit.La segona vegada que sona ja estic més desvetllada, dono un bot i el torno a parar. No és fins la tercera vegada, les set en punt que no dono l'últim bot per quedar ja dreta del tot i treure l'alarma. Almenys la ceremònia de llevar-se no és tan dura, i me'n vaig fent a la idea en els vint minuts de coll que em dono.

No sé quins sistemes utilitza la gent, si sou més imaginatius que jo  o més pràctics i menys adormits, o més valents. Ja m'agradaria saber que penseu. De moment BON DIA!

[@more@]

Tweet

Als que sou socis de la cooperativa Abacus, ja sabreu que si aquestes festes compreu algun llibre us fan un regal.

A mi especialment m'ha fet il.lusió el regal,prequè el llibre ha anat a parar precisament a mi ( encara que els socis son els meus fills) És el llibre " Receptes per estimar", un llibre de cuina i alguna cosa més de la Josefa Contijoch  (escriptora) i de la Enriqueta Mercadé ( mestra i altres oficis). Us en recomano la lectura, que m'ha fet molt feliç avui després de dinar ben assegudeta al sofà a la vora del sol de la tarda.

És un llibre de cuina quotidiana, molt fàcil i explicat a la manera que s'expliquen les receptes entre amigues, sense la seriositat de les fòrmules químiques. És per ser utilitzat a la cuina per tot un reguitzell de casos i persones ben carismàtiques. Per un munt de vegades, i per fer àpats per a tots els gustos, inclosos els de cada dia. Cada recepta planteja una història curta amb molt de sentit…

Us podria transcriure una recepta, per fer-vos-en la idea, pero…sabeu què? Correu cap a l'Abacus, feu-vos- en socis i demaneu el vostre regal.

El pròleg m'ha semblat de lo més real, de lo més original, d'unes senyores que podríen ser les meves amigues, perquè el seu tó de lletra s'assembla a alguna cosa coneguda entre les converses de les meves amigues. Diu:

" Estem convençudes de poques coses. Bé, per ser sinceres, no estem convençudes de res. Sembla, però, que la cuina es va perdent, sigui per la incorporació d'homes i dones al món del treball forà, internacional i global, que els deixa només amb forces per obrir la nevera i pitjar el botó del microones, o sigui per la facilitat de comprar menjar fet, o sigui pel que sigui….o sigui ….per cuinar s'ha de tenir el cap clar. Cuinar és inventar, fer màgia, crear….no dubtem a recomanar aquesta acció a tothom, especialment a les persones en estat de crisi…" 

Qui no hagi cuinat gaire trobarà en el llibre una gran ajuda, i qui ho hagi fet a la manera tradicional veurà que no anava pas desencaminat, i les que en sou expertes, idees noves per afegir al vostre currículum culinari. Qui vulgui començar, serà el seu llibre de capçalera, no és un llibre de cuina normal amb fotos i tot això, sinó una mena de noveleta actual per a persones actuals.

En fi, que semblo la seva editora per comptes de una lectora recent. Però no me'n puc estar de recomanar alguna cosa que jo he trobat genial, perquè la veu corri i tots en sortim guanyant. Les receptes son suggerents, en les que pots fer variacions al teu gust i conveniències, i pots convertir aquesta acció de cuinar en un art, un plaer i un motiu de reunió de persones estimades molt especial.

Espero que aquest llibre atípic us sigui útil igual com a mi. 

[@more@]

Tweet

Tal dia com avui tinc el costum de fer neteja a la casa i llençar tot allò que fa nosa. El que no he pogut fer aquests dies de vacances, ho acabo avui. Per exemple posar ordre a la cuina, al rebost i als armaris. I llençar el que està caducat, és vell o no fa servei.

Després m'ocupo del calaix de les factures, que acumulo des de l'estiu, les arxivo i llenço les de més de 5 anys enrere.

Faig posar ordre als armaris dels meus fills, tot allò que no es posaran mai més, en una bossa cap a Càritas, i el mateix als meus armaris.
Als temes pendents que tinc sobre la taula del despatx els dedico també unes hores. Organitzo les feines que m'han quedat per fer, com pagar factures, fer gestions o pendre decisions. Això és de tot el que em costa més. Prendre decisions, després d'haver-les tingut aparcades tant de temps. Però avui és l'últim dia que em dono de plaç.

A la tarda faré aquelles trucades que he deixat pel darrer moment, i al començament del vespre fer una preparació per anar a celebrar el cap d'any a casa de la meva amiga, amb tota la colla. 

Tot per començar l'any nou amb més lleugeresa. Cal començar sense llastre ni trastos vells, ni deutes, ni temes pendents. Perquè penso que s'ha de començar l'any tancant temes antics.Demà serà el dia de fer nous propòsits, com fa tothom, però avui és el dia de la neteja de tot el que ens sobra.

BON ANY NOU A TOTS! 

[@more@]

Tweet

Aquest post l'etiqueto com una reflexió de la quotidianitat, però em penso que hi ha gent que li dona una importància vital.

Tinc el meu cotxe utilitari al taller, i aquest dia, en haver d'anar a Barcelona a una reunió per l'Empresa me'n van deixar un. Ja l'havia dut algun cop abans, però feia temps. Així que el vaig treure del garatge sense fixar-me gaire, i vaig enfilar cap a Barcelona. El meu cotxe és petit, i en aquest semblava que anés asseguda en una poltrona, tenia més visió de l'entorn, més vista, més comoditat, més estabilitat, i segur que més seguretat.

La meva conducció és bastant segura, i més ara que t'obliguen a no passar de 80 en l'àrea metropolitana ( quina bagenada, penso, quan circules per autopista, en què es fan unes cues que encara contaminen més, i poden provocar nervis i accidents). Però jo que sóc en general complidora de la llei, anava a 80 , però tothom em passava al davant. Diuen que encara no executen les infraccions fins any nou, i n'hi ha que apuren la velocitat fins el darrer moment.

Vaig haver d'engegar el llimpiabrises ( queia una fina pluja), i els llums de posició, i al vespre els fars. Em vaig adonar que tots els cotxes solen tenir aquests dispositius en el mateix lloc, pel que no em va ser difícil fer-ho sense perdre atenció en la conducció.

En arribar a Barcelona vaig trigar una hora en travessar la Diagonal, la gent s'havia llençat al carrer a comprar, a fugir de la ciutat o a entrar-hi, no ho sé, però els carrers eren col·lapsats.

Jo, amb el meu cotxe gran em sentia més important, tota asseguda a la poltrona, encara que era conscient que el cotxe no era meu.

Ara entenc als meus companys de treball, als meus amics homes, i als nois joves que la seva il.lusió és tenir un bon cotxe. Un bon cotxe et fa sentir bé, de certa categoria, et fa augmentar el poder del teu ego, i davant els altres aparentes més nivell. Un detall que a moltes dones ens deixa indiferents la major part del temps. Una professora meva ens deia no fa gaire, que no fan cotxes per a dones, que els fabricants no tenen en consideració les preferències d'elles. Perquè de ben segur no son les mateixes que les dels homes.

Aquesta experiència m'ha servit per entendre la qüestió, no per aspirar a un cotxe gran la propera vegada que hagi de canviar de vehicle.

[@more@]

Tweet

Avui és un d'aquells dies tranquils. Tinc festa a la feina, molt de menjar a la nevera, la casa neta i endreçada, i els meus fills a les seves obligacions. No tinc obligacions socials, la família van marxar ahir de vacances de Nadal, i el dia se'm presenta del més relaxat.

Després de la bogeria del 24, i de les maniobres culinàries del 25 i 26, sembla que ja puc respirar. Aquestes Festes són molt agradables, reunions familiars, els millors àpats i la millor companyia. Però acaben desgastant de tanta obsessió per la perfecció dels detalls.

A partir d'avui el cap d'any es reserva als amics, i Reis a la canalla. Un amic em deia que no suportava les Festes, per la obsessió de la gent en desitjar-se uns sentiments que no sentia. Jo vaig respondre que tot té un dia i un moment, i que ara tocava desitjar-se Bones Festes i Bon Any, perquè la resta de l'any no ho farem. I la gent no té mala intenció, sinó el contrari.

Tot i que jo assegurava que no compraria regals, en vaig rebre, pel que ara sé el que em toca per Reis, i haig de seguir la roda encara que mica en mica m'hi oposi.

Avui aniré a nedar una mica: faré un extra i aniré a la pisina, que trobaré deserta. Nedar em relaxa, i per això hi vaig, no per fer exercici, ni per mantenir la forma, ni per aprimar, sinó per relaxar-me. Estirar els braços acompassadament i sense presses, sense parar durant vint minuts, mantenir el moviment d'aleteig dels peus, i fer unes respiracions pautades i completes que em deixaran al sortir com nova.

Acabaré de llegir els llibres de la tauleta, que no m'agafi l'any nou amb lectures pendents atrassades. I em faré la llista de nous propòsits ( encara que hi posaré també obligacions i compromisos pel any nou).

Em llegiré els darrers articles dels blocaires de blocat, de catapings i de bitàcores, i US DESITJARÉ A TOTS VOSALTRES UNES BONES FESTES I UN BON ANY 2008.

[@more@]

Tweet

Penso, Anna M. que ets la única persona que coneix la existència del meu bloc. El dia de tots sants vaig veure la teva mare al cementiri. I vaig pensar que et devia una visita. Aviat ho faré, t’ho prometo, per parlar del futur en una jornada de xerrada emocionant i apassionada.

Quan érem petites pensàvem que tindríem pares tota la vida, i que el futur era com una capsa plena de sorpreses, totes agradables, per a nosaltres. Que tot ho podíem, i que ho aconseguiríem, que el futur era nostre i l’èxit també. Recordes com vam viure la matinada del 20 de juliol del 1969? Jo em vaig llevar d’hora per mirar la televisió, i tu de vacances amb els teus pares a Ripoll. Des d’aquell dia, totes dues volíem ser astronautes, perquè en el futur les dones ho podríem tot. Vivíem un temps de llibertats i de emancipació per les dones, d’imaginació al poder i d’avanç tecnològic imparable.

Érem bones estudiants, però  també molt astutes: sabíem treure bones notes sense deixar-nos hi la pell. Érem una mica marginades, per culpa de la nostra imaginació. Algú ens titllava d’empollones, però el que sabíem fer era treure profit de les nostres qualitats, aprofitar el temps i aprofundir en el saber dels nostres interessos. Les companyes de classe ens respectaven perquè érem educades, intel.ligents i senzilles i causàvem simpatia per les nostres idees alegres i esbojarrades.Però mai vam pertànyer al cercle selecte de les escollides: les noies elegants i amb pedigrí d’aquella escola privada.

Recordo les nostres excursions dels dissabtes.El dissabte a la tarda era el dia de la llibertat i de la aventura. Una tarda podia durar eternament, a casa teva llegint, al sòtan on pensàvem quina en podíem imaginar, al carrer- llavors els carrers no representaven cap perill, o al torrent pujant i baixant camins d’aigua. Allà podíem viure a la nostra manera les expedicions i aventures dels llibres que llegíem. Recordes de quin torrent parlo? La nova autovia ha remogut terres, i el curs del riu ha canviat el paisatge. Res s’ha conservat verge com en aquells estius.

A tú et dec la afició a la lectura. Em vas introduir a les noveles de la Enid Blyton, quan jo encara no la coneixía. Confesso que em vaig llegir gran part de la seva obra més endavant. I de la felicitat d’aquestes obres juvenils, vaig començar a devorar tots els llibres que van caure a les meves mans. Penso que a tu t’ha passat el mateix, i un bon llibre pot ser més efectiu que la millor medecina per algunes dolències.

De la nostra afició a la lectura dèiem que volíem ser escriptores. Com aquell qui tria d’una llista el què vol ser. Bones escriptores com les nostres novel·listes de culte: dones alliberades, modernes i que trencaven esquemes. Malauradament en el batxillerat jo vaig triar ciències, i tú lletres. Era més fàcil ser escriptora amb una carrera de lletres, però llavors jo podia ser científica i descobrir qui sap què ( potser la antimatèria, que no sabíem ni què volía dir…)

El nostre món era de projectes possibles i futurs, i el nostre present només n’era la preparació.

Les nostres famílies sempre ens havíen mirat amb poca credibilitat. Ens aconsellaven que estudiéssim ( ja ho fèiem), i que fóssim unes dones de profit. Jo recordo que volía estudiar anglès, llegir filosofies, practicar esports, viatjar per Europa, i les nostres famílies volíen que sobretot aprenguéssim a cosir ( de blanc). Quina frustració als deu anys, anar al cosidor de noies, quan les ganes de jugar, ens feien les tardes d’agost insuportables.

Aquells anys van ser plens de grans experiències i de descobriments. El fet de cantar a la coral ens va obrir camins per Catalunya i per Europa, i ens va fer treballar noves amistats, sobretot amb aquells nois.

La nostra amistat va sofrir una llarga separació.Els camins van divergir amb els estudis, els canvis de domicili,i amb les nostres relacions posteriors.

Per a mi aquell temps era un temps d’esperances i de descobriments. I ara ja ho hauríem d’haver descobert tot oi? Hauríem de tenir un bagatge de coneixements i d’experiències immens. Ja res ens hauria de ser estrany, sinó conegut i previsible.

Jo penso que sense la teva amistat la meva vida hauria estat mancada de color i de il.lusió. Perquè tú pensaves que erem capaces de tot en el futur, només s’havia d’intentar, i res, ni el fet de ser dones, ni la manca de diners o de influències, ho podia impedir.

Potser ara és temps de continuar pensant en aquelles idees, perquè ara sí que ho tenim ja tot : una família, una feina, les idees clares i sobretot una experiència. I penso que conservem encara aquella inocència en què ens miravem la vida. O no?

[@more@]

Tweet

Avui m'he adonat que els  blocs interessants que consultava tot sovint a través dels meus enllaços, la majoria han plegat. Alguns es van acomiadar dels lectors, d'altres van deixar de publicar post, i alguns han obert amb una altra adreça. Solament el Dan de Centpeus continua. I jo em pregunto quines son les raons d'aquestes decisions. He sentit queixar-se blocaires del mal servei de Blocat, a mi també m'ha passat de no poder conectar-me, i inclús després d'haver pensat i escrit el post que no hi hagi manera de publicar i s'esborrin els darrers paràgrafs. Alguns blocaires deuen haver plegat per problemes personals, o per manca de temps, o per dedicar el temps d'escriure post a d'altres escriptures més creatives. Alguns s'han acomiadat a la francesa, i d'altres tal com marca la educació. A tots ells els trobo a faltar.

Hi ha també un blocaire que em va apuntar als seus enllaços favorits, i en passar unes setmanes veig amb sorpresa que m'havia esborrat. Vaig somriure dintre meu, i vaig pensar que això podia ser una simple discriminació per edat. Quan llegeixes un post no et pots fer idea de la personalitat del blocaire fins que no n'has llegit uns quants. Perquè és veritat que post a post et vas dibuixant una personalitat al ciberespai que cada cop s'assembla més a la realitat vital. I el blocaire en questió devia voler limitar les seves preferències.

Això de quedar-se sense amics blocaires s'assembla una mica a perdre amics de veritat, et sents una mica més sola i t'adones de que el món i les circumstàncies són canviants. Res continua per sempre igual, ens hem d'anar renovant i canviant d'estil, i sobretot adaptar-nos a la  realitat.

Res més, simples reflexions d'un dia gris com avui.

[@more@]

Tweet